Tot va massa de pressa. Tant la propagació de virus com la circulació de l'altre virus, el de la informació ininterrompuda i el contingut en bucle de les xarxes socials. Enmig d'aquest clima, en aquests últims dies de març, només podem estar segurs d'això. Hem de trencar amb la idea d'una relació causa-efecte entre la globalització i l'epidèmia. 
Sovint veiem com aquesta idea reforça uns instints xenòfobs: avui, "virus xinès"; demà, recel cap als "estrangers" i "migrants", que, per cert, ens preguntem en quina "llar" s'han de confinar.
També veiem com pot alimentar el clima de quaresma planetària, que s'ha convertit en la tendència de moment: "Massa gaudi; massa prosperitat, el món globalitzat patia una sobrecàrrega que només podia refredar una bona epidèmia a la manera antiga...".
No obstant això, el major problema és que aquesta idea és falsa. No hi havia globalització quan la pesta negra, que va arribar des de Gènova i Marsella, va arrasar un terç de la població europea. No hi havia globalització en l'època de la diftèria, durant els segles XVI i XVII. I encara hi havia menys globalització quan es va registrar la primera epidèmia: ens trobem al 412 a.C., a Perint (Tracia); època en la qual la llengua grega inventa, sinó el fenomen en si, al menys la paraula (epi donem, literalment "sobre el poble", la primera calamitat que, a canvi de la idea bíblica d'una "plaga" que es porta als "primogènits", plana sobre la totalitat de la vila sense distingir edat, rang o virtuositat). Hipòcrates, que va viure durant allò, explica que el mal comença a manifestar-se amb una tos seca, seguida de forts fogots i després d'asfíxia; i aquesta epidèmia, diu, arrasa la ciutat gairebé del tot.

El segon és que, dos mil cinc cents anys més tard, no ha canviat molt pel que fa a la manera en què una societat intenta protegir-se d'un virus nou. Precisament Hipòcrates, en el seu relat de el capítol de la "tos de Perint", enumera una llista de "gestos barrera" que s'assemblen tant als dels epidemiòlegs actuals que els confondríem. 
Al Decameró, Boccaccio explica que l'única manera de fer front a la "mortal pestilència" és "tancar-se" i "atrinxerar-se"; posar fi a les "visites entre parents", fer que "els mateixos ciutadans s'evitin" (¿que evitin, doncs, els seus deures cívics?, que s'anul·lin, per exemple, unes eleccions municipals? I aquell esperit fort que continua "alegrant-se", anant per aquí cantant i divertint i rient i burlant-se del que passa"..., ¿no és la viva imatge del tonto "que veu" heroisme en infringir les regles i que acaba de ser reprès per un ministre?).

En relació amb les grans epidèmies de pesta, aquestes van produir un "gran tancament" que va analitzar Michel Foucault i que en anglès es va traduir, per casualitats de la vida, com "El gran confinament"...
La diferència, és clar, és que la medicina d'avui en dia no és la d'Hipòcrates, Galè i Avicenna. A més, és bastant probable que la investigació globalitzada trobi el remei i la vacuna més aviat que tard.
Mentrestant, aquí seguim. Quan la natura ens repta amb un nou virus, no estem més avançats que els contemporanis de Boccaccio. I, si pensem en això, hi ha alguna cosa profundament tràgica en l'arcaisme dels nostres sistemes de defensa.

Bernard-Henri Lévy  
Crónicas del coronavirus