Li van tocar, com a tots els homes, mals temps en què viure.

Jorge Luis Borges

Tot d'una un virus imprevist, per al qual encara no tenim vacuna ni un tractament per eliminar-lo, ens ha posat el món de cap per avall. Just ara quan de la mà de la ciència se'ns prometia millorar el nostre equipament biològic, fer-nos més forts i duradors i, qui sap, fins i tot guanyar la immortalitat; just ara, la contingència s'ha instal·lat en les nostres vides i hem descobert, ¡per desgràcia !, que som vulnerables. No només som vulnerables, fins i tot som mortals. Memento mori. Sí, sí, és clar som mortals, quina descobriment! Però carai a qui li agrada viure pensant que ha de morir.

Tots hem de morir, però ningú viu amb el convenciment de la pròpia mort. Sigmund Freud deia que, en el més profund d'un mateix, ningú creu que vagi a morir. Què incomoditat, què impertinència viure amb aquest pensament: si totes les dones són mortals i jo sóc dona (com Xantipa, la dona de Sòcrates, que, per cert, també era mortal), jo també sóc mortal. Qui necessita aquesta lògica demolidora? Sembla una broma de mal gust. Més aviat volem pensar que el virus, més aviat que tard, serà vençut, eliminat o, en el pitjors dels casos, el tindrem sota control i més o menys domesticat, com hem fet amb tants altres que de tant en tant ens vénen a importunar.

La situació provocada per la COVID-19 es pot qualificar de moltes maneres, però té una dimensió radical i indiscutible: ha trencat amb la normalitat quotidiana de milions i milions de persones, ha alterat les vides d'una part considerable de la població mundial. Un virus ha aconseguit molt més ràpidament i millor que les Nacions Unides mostrar-nos que, tot i l'enorme diversitat humana i cultural, tenim també molt en comú i som, en moltes dimensions, semblants. Una sola humanitat en un planeta petit que hem de compartir. Un repte difícil. - 

Francesc Núñez Mosteo
@fmosteo