Imaginem que ens comencen a trobar malament, amb tos i malestar intens. Imaginem que sabem que si anem a veure al nostre metge o a l'hospital ens facturaran per l'atenció diversos centenars o milers d'euros que haurem de pagar sota amenaça d'embargament. Imaginem que estem malalts de veritat i que decidim que no ens podem permetre anar al metge com no ens podem permetre viure en l'habitatge en el què varem deixar de pagar la hipoteca quan la crisi es va emportar tot per davant fa menys d'una dècada. I com no anem a la consulta per por que ens cobrin no sabrem si som positius o no, si podem contagiar o no, si ens han d'aïllar i no només confinar. I si empitjorem. Què podem fer? ¿Buscar ajuda al whatsapp?
Paral·lela a aquesta història es podrien escriure altres que reflecteixen el mateix: accés a habitatges dignes, treball segur i dignament remunerat. Històries que posen en evidència la desigualtat existent en la societat espanyola, augmentada des de la crisi de 2008 per l'agressiva política econòmica que va anar deixant a la cuneta als més vulnerables. Com més gran és la bretxa entre la minoria rica i una majoria empobrida, més greus seran els problemes socials i sanitaris. No importa el ric que sigui un país sinó el desigual que sigui. En paraules de Toni Judt, la desigualtat és corrosiva. Per això és important reduir la bretxa de les desigualtats socials en salut i defensar una sanitat pública i universal com una forma de reduir a l'almenys una part d'aquesta desigualtat socioeconòmica. Ha hagut d'arribar aquesta pandèmia perquè tots corrin buscant la protecció de l'Estat i per recordar-nos la importància de comptar amb una sanitat pública i sobretot universal, que no discrimina ningú, per la qual tots som iguals.
Des de fa poc més d'un any a Espanya això ja és una cosa que es pot imaginar, però que no passa. L'aprovació de el Reial Decret 7/2018 d'Assistència Sanitària Universal va deixar sense efecte la norma que va arrabassar l'atenció sanitària a persones immigrants en situació irregular. La tristament famosa 16/2012 era història, història negra, però història. I encara que després de la derogació algunes Comunitats s'han esforçat a negar la major i en posar dificultats a la seva aplicació, entendre el que no està escrit i en aplicar el contrari al que el decret i el seu esperit defensen. Sapiguem per què.

 Aquests dies tristos alguns portaveus polítics han demandat amb veu messiànica d'ecos reverberants que als immigrants calia fer-los pagar la factura de l'atenció pel coronavirus. El primer que penses és que ni tan sols s'han parat a pensar-ho dos minuts atès que les conseqüències negatives són tan evidents i dramàtiques que fins i tot a ells se'ls pot arribar a ocórrer i que tot s'explica pel principi de la navalla de Hanlon.
Però després veus que no. I això és el preocupant. Que no és només una idea absurda fruit de la manca d'entesa de l'ala radical i reverberant. És una línia bàsica i contínua en el discurs conservador i en el liberal en els últims anys. I per tant és una de les accions que s'executen en els seus governs i coalicions. És una de les seves senyes i la defensen sense rubor, abans i ara. Tots som iguals davant el virus, però no tots tenim els mateixos drets per a curar-nos ens volen dir.
Moltes coses estem aprenent en aquesta crisi. Aprofitem el confinament per fer e-learning. Els proposem un curs de política sanitària amb aquest temari: primer, control de pandèmies eliminant l'atenció sanitària universal, que cadascú es pagui el seu. Tema 2.- Control de pandèmies amb sanitats privatitzades i estructures públiques desmantellades, desprestigiades i envellides. Tema 3.-  control de pandèmies i el desmantellament de les estructures de salut pública i de control de pandèmies. Com bonus us proposem l'exercici pràctic de buscar el calaix on es va guardar la llei general de salut pública de 2011 que implementava aquests mecanismes de control.

 Això és una cosa que també haurem de recordar quan passi aquest malson i posem sobre la taula qui va desmantellar els serveis públics perquè era més eficient, per a les empreses, el model privat i qui vol als més vulnerables i més pobres, més exclosos encara. Qui vol una societat privada per privilegiats amb centres VIP. Com deia el brillant meme de whatsapp, només espero que quan vagin a el metge, aquest sigui immigrant.