L'EUGENÈSIA I LES ESTADÍSTIQUES


L'origen de l'eugenèsia moderna el podriem trobar en Thomas R.Malthus, que va publicar el 1798 el seu cèlebre Assaig Sobre el Principi de la Població (An Essay on the Principle of Population), les preocupacions per un excés de vides humanes consumint recursos i ocupant espais vitals, passarien a ser un tema rellevant en el pensament capitalista. La influència de Charles Darwin i la seva teoria evolucionista de la "supervivència del més apte" completaria el corpus filosòfic necessari per a sostenir les idees d'una eliminació selectiva. Molt abans, els antics espartans ja tiraven pel barranc als nascuts tolits o amb malformacions. Dit curt i ras, les propostes eugenèsiques són les d'eliminar a aquells ciutadans que no arriben uns estàndards físics o mentals prefixats pels cànons de les elits i classes hegemòniques de la societat. O, simplement, d'aquells que ja sobren i no aporten res especial a la societat. O sigui els vells.

En aquest país ja fa temps que es practica l'Eugenèsia, encara que diguem que procurem cuidar als nostres majors. En principi les nostres atencions i cures estan altament legitimats i formen part de la nostra filosofia de vida i la nostra civilització. Per a nosaltres - oficialment - la gent gran són una prioritat i volem que visquin bé tot el que es pugui. Els eugenèsics, en canvi, volen posar data de caducitat a les seves vides, en la línia d'Huxley al món feliç. Es tractaria d'ajustar els seus cursos vitals: ¿75, 80, 90 anys? Quina seria l'edat 'raonable' perquè els nostres pares i avis passessin a criar malves...?
En primer lloc, s'hauria de garantir, cosa que ara no es pot, arribar al final en perfectes condicions, perquè el que es fa ara és o inflar-los de pastilles i pomades o recloure'ls en geriàtrics  on es consumeixen lentament d'avorriment i soledat. No hi ha res més desolador que visitar una residència d'avis, un lloc, per cert on et cobren mínim 2000 euros al més per no res o poca cosa, i on s'ha vist que no estan preparats per una pandèmia com  l'actual, una pandèmia que ha practicar una eugenèsia directa o gairebè un genocidi entre els ancians, i que no ha preocupat gaire per a no dir gens a les autoritats i a més d'una familia tampoc. De fet, ha estat una selecció natural de l'espècie que ha afectat com passa a la natura als més dèbils, uns afectats aparcats en residencies, lluny de la seva llar, indefensos i oblidats.
Explicaré una anécdota personal. La meva sogra en un moment determinat (ja era vídua) va voler ingressar en una residència, en vàrem visitar un munt, i ni ella ni nosaltres vàrem tenir el pebrots d'ingressar-la en cap d'elles, va viure a casa fins al final i va morir al Taulí de vella, en un moment determinat la varen desendollar i va expirar.
El pare va morir a casa als 98 anys, perquè els pares i les mares haurian de morir a casa, no en un aparcament residencial per sofisticat que sigui. Estem parlant de vells que ja els poden cuidar vells jubilats, com havia estat sempre.

El que està passant es que amb un voluntarisme artificiós s'advoca el canvi del nostre model de benestar mediterrani perquè tots siguem com els escandinaus. És a dir, canviar de la nit al dia el nostre sistema de valors per aquells dels països del Nord d'Europa. Una Europa insolidaria, l'Europa dels mercaders, de l'evasió fiscal i l'explotació de les posicions financeres d'avantatge d'alguns  bàrbars de nord. Mentrestant, continua morint la nostra gent gran. Els sentiments de dolor compten poc en aquest món del despietat capitalisme neoliberal. Com diuen que deia Stalin, una sola mort és una tragedia, però un milió de morts és una estadística I els avis que se'ns estan morint a les residencies han passat a ser nomès estadístiques, fredes estadístiques. La tragedia està reservada a uns altres.

SOM PINTURES DE HOOPER


L'escriptor de Nova Orleans, Michael Tisserand, ha dit al seu compte de Twitter que "ara tots som pintures d'Edward Hooper". Els quadres de Hooper estan protagonitzats per personatges -i paisatges- que estan tenallats per la soledat, l'abstracció, la malenconia. Una mica com ens trobem després d'un mes tancats a casa, sense saber quan sortirem del confinament, ni en quines condicions. Si un observa, per exemple, obres com Sol del matí (una dona que mira per la finestra), Autòmat (una dama sola en un bar concentrada en el seu cafè) o Habitació d'hotel (una jove en un hotel amb les maletes sense desfer) té la sensació que aquests personatges no saben què fer amb la seva vida. A The Guardian, el crític d'art Jonathan Jones es pregunta: "Quan s'eliminen les llibertats de la vida moderna, què queda sinó la solitud".
Ens està tocant viure temps que conviden a la desmoralització, així que és important que intentem viure'ls el més acompanyats possible. Si no pot ser amb la proximitat de la gent que ens estima, al menys fem-ho amb la proximitat distant dels balcons o dels mòbils. I exigim als nostres polítics, més enllà de prendre les millors decisions, comprensió, empatia i afecte. 
La compareixença de dimecres de el ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, no va tenir tot això. Posats a buscar cites, va poder trobar una que no fos d'Orson Welles: "Primer la vida, després el cinema". Una manera de dir, ara no molestin que tenim coses més importants que resoldre. Les crítiques li han plogut a el ministre. I fins i tot es va promoure una apagada cultural de 48 hores, on molts artistes van deixar de penjar continguts culturals. El director teatral Lluís Pasqual s'ha significat amb una carta a Rodríguez Uribes, on li recorda que l'art s'ha convertit en un refugi per a milions de ciutadans per tal d'alleujar aquesta situació dramàtica i que ningú discuteix la prioritat sanitària, però que el sector cultural s'ha ensorrat a l'haver de tancar portes i no hi ha cap pla per reflotar-lo. I li va donar a conèixer una altra cita, aquesta de Winston Churchill -a qui acabarem gastant-li el nom en aquesta crisi-, que en plena II Guerra Mundial i, davant la proposta de reduir el pressupost de Cultura per traspassar assignacions a el de la Guerra, es va negar: "Si sacrifiquem la nostra cultura, ¿algú em pot explicar per què fem la guerra?".
La compareixença del ministre tampoc va agradar a Moncloa, així que la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, es reunirà la setmana que juntament amb Uribes amb una representació del sector. Hi ha països com Alemanya, França o el Regne Unit que han prioritzat les mesures per salvar la Cultura de l'epidèmia. Juan Diego Botto, a la nit dels Goya, només li va demanar a Pedro Sánchez "semblar-nos en cura, afecte i mim al cinema francès". I això val per a tota la cultura, que no pot esperar més. Perquè no se'ns quedi permanentment la mirada perduda dels personatges de Hooper.

SOM PINTURES DE HOOPER
Màrius Carol - lavanguardia

LA NAVALLA DE HANLON I LA SANITAT


Imaginem que ens comencen a trobar malament, amb tos i malestar intens. Imaginem que sabem que si anem a veure al nostre metge o a l'hospital ens facturaran per l'atenció diversos centenars o milers d'euros que haurem de pagar sota amenaça d'embargament. Imaginem que estem malalts de veritat i que decidim que no ens podem permetre anar al metge com no ens podem permetre viure en l'habitatge en el què varem deixar de pagar la hipoteca quan la crisi es va emportar tot per davant fa menys d'una dècada. I com no anem a la consulta per por que ens cobrin no sabrem si som positius o no, si podem contagiar o no, si ens han d'aïllar i no només confinar. I si empitjorem. Què podem fer? ¿Buscar ajuda al whatsapp?
Paral·lela a aquesta història es podrien escriure altres que reflecteixen el mateix: accés a habitatges dignes, treball segur i dignament remunerat. Històries que posen en evidència la desigualtat existent en la societat espanyola, augmentada des de la crisi de 2008 per l'agressiva política econòmica que va anar deixant a la cuneta als més vulnerables. Com més gran és la bretxa entre la minoria rica i una majoria empobrida, més greus seran els problemes socials i sanitaris. No importa el ric que sigui un país sinó el desigual que sigui. En paraules de Toni Judt, la desigualtat és corrosiva. Per això és important reduir la bretxa de les desigualtats socials en salut i defensar una sanitat pública i universal com una forma de reduir a l'almenys una part d'aquesta desigualtat socioeconòmica. Ha hagut d'arribar aquesta pandèmia perquè tots corrin buscant la protecció de l'Estat i per recordar-nos la importància de comptar amb una sanitat pública i sobretot universal, que no discrimina ningú, per la qual tots som iguals.
Des de fa poc més d'un any a Espanya això ja és una cosa que es pot imaginar, però que no passa. L'aprovació de el Reial Decret 7/2018 d'Assistència Sanitària Universal va deixar sense efecte la norma que va arrabassar l'atenció sanitària a persones immigrants en situació irregular. La tristament famosa 16/2012 era història, història negra, però història. I encara que després de la derogació algunes Comunitats s'han esforçat a negar la major i en posar dificultats a la seva aplicació, entendre el que no està escrit i en aplicar el contrari al que el decret i el seu esperit defensen. Sapiguem per què.

Aquests dies tristos alguns portaveus polítics han demandat amb veu messiànica d'ecos reverberants que als immigrants calia fer-los pagar la factura de l'atenció pel coronavirus. El primer que penses és que ni tan sols s'han parat a pensar-ho dos minuts atès que les conseqüències negatives són tan evidents i dramàtiques que fins i tot a ells se'ls pot arribar a ocórrer i que tot s'explica pel principi de la navalla de Hanlon.
Però després veus que no. I això és el preocupant. Que no és només una idea absurda fruit de la manca d'entesa de l'ala radical i reverberant. És una línia bàsica i contínua en el discurs conservador i en el liberal en els últims anys. I per tant és una de les accions que s'executen en els seus governs i coalicions. És una de les seves senyes i la defensen sense rubor, abans i ara. Tots som iguals davant el virus, però no tots tenim els mateixos drets per a curar-nos ens volen dir.
Moltes coses estem aprenent en aquesta crisi. Aprofitem el confinament per fer e-learning. Els proposem un curs de política sanitària amb aquest temari: primer, control de pandèmies eliminant l'atenció sanitària universal, que cadascú es pagui el seu. Tema 2.- Control de pandèmies amb sanitats privatitzades i estructures públiques desmantellades, desprestigiades i envellides. Tema 3.-  control de pandèmies i el desmantellament de les estructures de salut pública i de control de pandèmies. Com bonus us proposem l'exercici pràctic de buscar el calaix on es va guardar la llei general de salut pública de 2011 que implementava aquests mecanismes de control.

Això és una cosa que també haurem de recordar quan passi aquest malson i posem sobre la taula qui va desmantellar els serveis públics perquè era més eficient, per a les empreses, el model privat i qui vol als més vulnerables i més pobres, més exclosos encara. Qui vol una societat privada per privilegiats amb centres VIP. Com deia el brillant meme de whatsapp, només espero que quan vagin a el metge, aquest sigui immigrant.



más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-