La Covid-19 ha accelerat el curs de la història. Ha deixat en evidència la governança actual, basada en la confrontació permanent en unes administracions feixugues, que frenen molt més que ajuden. La Covid-19 ha subratllat l'enorme fragilitat de les nostres societats. Ha posat en evidència que, si bé el risc forma part de la vivència humana, hem convertit en normals formes de vida més pròximes a la ruleta russa que al càlcul de probabilitats. Parlar de nova normalitat és pura retòrica paternalista. S'acceleren arreu del món uns canvis brutals, i el coronavirus només és el pròleg.
La Covid-19 ha aconseguit tambè que és parli nomès d'ella i es deixin de banda la resta de noticies que es continúen produint, i algunes són francament molt preocupants, perquè el que ha aconseguit la Covid-19 és acabar amb 'el relat' dels partits polítics, sobrepassats els seus spin doctors per la situació. I entre aquestes noticies que els mitjans hi han passat de puntetes, n'hi ha una molt preocupant: 
"El Tribunal Constitucional d'Alemanya ha dictat en el matí d'aquest dimarts que el programa de compra de bons del Banc Central Europeu (BCE) és "parcialment inconstitucional", i ha donat tres mesos a la institució presidida per la francesa Christine Lagarde per aclarir que els objectius de el programa (PSPP) "no són desproporcionats". Si no ho fa, el Bundesbank podria no participar "en la implementació i execució" de les decisions de el BCE en qüestió. El Consell de Govern de l'eurobanc celebrarà aquest dimarts una reunió d'urgència."


Brussel·les: tenim un problema!