T'ho diuen moltes vegades cada dia, ho dic moltes vegades cada dia. Per telèfon i per WhatsApp, és clar. Estem confinats. De fet, aquestes van ser les paraules que em va dir el Joan la darrera vegada que el vaig veure al Taulí, “cuida't!”. El Joan era sorollós i de veu forta, però llavors amb la mascareta d'oxigen la seva veu era feble. El concert que ell feia cada matí a la dutxa era potent, ja que li agradava molt cantar. “Els veïns!”, li deia jo sovint. Bona gent, mai es van queixar. També entrava a casa cantant, però on gaudia de veritat el Joan cantant era a l'església, amb l'acompanyament del piano, la bateria i la coral. Tot plegat, sortosament, dissimulava totes les vegades que desafinava a cor que vols.
Avui mateix, cap al migdia, ja començo a estar cansada d’acabar les converses telefòniques amb un “cuida't!”. I penso que, de fet, aquesta paraula tan usada ara, és el desig que sempre ha tingut al cor la humanitat des del començament dels temps. Les mares han cuidat els nadons, les persones s'han unit i multiplicat en allò que en diem famílies i s'han cuidat; les amistats t'acompanyen, els veïns et fan costat de manera molt pràctica quan cal. Sí, ens cuidem els uns als altres sempre que és necessari i amb aquesta pandèmia encara més. Però… El Joan ja no em portarà mai més el cafè al llit a les sis del matí, ni jo li podré posar el seu plat de la fruita del sopar. “Però si tens la fruitera al costat”, li deia jo, “però m'agrada més que m'ho preparis tu”, responia ell. O sigui, ens cuidàvem fins i tot en els petits detalls.
Fins que de sobte –sí, de sobte–, a casa hi ha silenci. El Joan ja no canta. Ja no ens podrem cuidar com hem pogut fer durant cinquanta anys menys un mes. Durant aquest temps, amb el meu marit, hem compartit la fe, les conviccions econòmiques, els ideals polítics progressistes, l'amor al país, fins que un maleït virus ens ha separat. De sobte, en pocs dies.

Gràcies personal sanitari del Parc Taulí per haver cuidat el meu marit fins al final. És cert que si ens volem salvar com a comunitat humana i si volem salvar la terra que tant hem maltractat, ens hem de cuidar els uns als altres per a la supervivència del planeta i de la mateixa espècie humana.
Hi ha silenci als carrers i també a casa meva. Queden com a consol cinquanta anys menys un mes de records, de vida compartida i d'amor.
Tota la família seguirem cuidant-nos els uns als altres. Però quanta, quanta tristor…



A Joan li feia broma, atès a ran de la seva malaltia jo el suplia en portar els diaris als bars de xinesos de la zona de la llibreria de la Rosario, que ell rondinant, perquè en Joan era un rondinaire compulsiu, els hi portava cada dia. Joan li deia, tu ets el boig de la ciutat i ara jo haig d'ocupar el teu lloc. No comptava que el mataria el maleït virus, no estava en el meu guió ni en el seu, ni en el de l'Anna. M'he creuat amb ella tres o quatre vegades després de la mort d'en Joan, no he tingut el valor d'acompanyar-la en el sentiment, de dir-li que sentia molt la mort d'en Joan, potser perquè no ho accepto, com si després de tot, un mati quasi normal me'l trobi xerrant amb la Rosario a la llibreria com si no haguès passat res. Aquest és el drama, l'acceptació de la tragèdia que ens costa d'admetre, que ens neguem a admetre, perquè Joan, la seva imatge, posa rostre a les víctimes de la coronavirus, i aquest és el problema, quan es parla de 100, 200 o 160 morts cada dia és una simple estadística i no som capaços de donar-hi la importància real que té, però quan hi poses el rostre a un sol mort, un rostre conegut i estimat, és terrible, dramàtic. Mil morts és un dany col·lateral purament estadístic, el rostre d'un sol mort és una tragèdia.  

Adéu Joan, i fins sempre, els esmorzars de forquilla dels que tant gaudies els matins també s'han quedat orfes.