El setembre de 1990 Montserrat Roig va escriure un article al diari Avui sobre el seu amic Manuel Vázquez Montalbán. L'article destil·lava una crítica afectuosa sobre el perill dels clixés i de l'escepticisme com a patró d'interpretació de la realitat. Context: Roig acaba d'assistir a un acte en record d'Alfons Carles Comín i torna a casa caminant, fent la digressió que vertebra l'article. És la mena d'article que, en aparença, no neix d'una estructura prèvia sinó que es va fent sobre la marxa; aleshores molts columnistes seguien aquest mètode.

Roig escriu: “Ho rumiava mentre caminava per aquesta ciutat que he llegit tant amb els peus”. En calent, la frase em va semblar una contorsió poètica una mica refistolada. Trenta anys més tard, en canvi, la idea que caminar per la ciutat equivalgui a llegir-la amb els peus em sembla una demostració de talent que celebro haver retrobat en una de les carpetes rescatades pel confinament. Intento recordar per què aleshores em va sonar a idea lleugerament cursi. I no em conformo amb el diagnòstic d'haver-me estovat fins als abismes de la flacciditat. Més aviat conjecturo que l'època ha canviat i que, com a lector, ara agraeixo aquest pebre de l'estil, quan l'articulista s'arrisca a gestionar el perill d'un lirisme que fuig dels llocs comuns retòrics, tan prefabricats i previsibles. Llegir una ciutat amb els peus és una idea que té un punt de gregueria de Ramón Gómez de la Serna.

Parla de mes coses Sergi Pàmies en el seu article, però jo m'he quedat amb aquest fragment, si el voleu llegir sencer el teniu aquí.