Tot i que el coronavirus ha aconseguit tancar el pròsper negoci de la restauració, encara és aviat per saber quants restaurants aconseguiran sobreviure a semblant acumulació d'adversitats i restriccions. Alguns mai més tornaran a pujar la persiana. Són els restaurants fantasma a l'interior encara romanen les taules i les olles però sense ni una ànima que els doni vida. Un espès silenci ha usurpat la irresistible química que es produeix -que es produïa- quan s'ajunten alegres comensals, atents cambrers i cuiners que s'esforcen per donar plaer a la seva clientela. Però tot i que ara es troben buits, almenys poden dir que alguna vegada van existir, sabent que romandran llarg temps en els records dels seus antics clients.
No es pot dir el mateix de 'l'Osteria l'intrepido', un restaurant milanès que el 2008 va guanyar un premi a l'excel·lència de la seva carta de vins concedit per la prestigiosa revista americana d'enologia Wine Spectator. Per una simple raó: mai va existir, al menys no físicament. El local i el seu ben assortit celler van ser inventats i col·locats a internet pel crític culinari i tastador de vins Robin Goldstein a fi de ridiculitzar la fiabilitat dels premis gastronòmics. I es pot dir que la jugada li va sortir rodona.
Al món anglosaxó, els concursos, siguin de poesia o de gastronomia, exigeixen una tarifa de participació, que en el cas de Goldstein va ser d'uns 175 euros. Res més saber-se que li havien concedit el premi, el seu bloc es va omplir de felicitacions. Pel que fa a Wine Spectator, potser el que més li va doldre al saber-se que havia estat víctima d'un tan bé ordit engany no va ser tant la inexistència de el restaurant que havia premiat com el fet que entre la llista reservada de vins de Goldstein figuraven els pitjor valorats per la revista al llarg de 20 anys.
No havia fet més que començar la croada de Goldstein contra tot aquell que es dóna d'enòleg professional però que en realitat no és més que un farsant que elogia o destrossa les marques al seu gust a el temps que exerceix una enorme influència sobre el preu dels vins. De manera que va muntar un "tast a cegues" en què 500 enòlegs van provar més de 500 vins diferents. Les crítiques dels "experts" van resultar inversament proporcionals als preus. El que demostra que el preu té molt a veure a l'hora d'avaluar la qualitat d'un vi (o, es diria, qualsevol altre producte).

Poc abans que tanqués definitivament la boite barcelonina Bocaccio del carrer Muntaner (ara, també hi ha discoteques fantasma), es va muntar un "tast a cegues" de whiskys en què van participar diversos clients que es donaven d'entesos en la matèria. Un dels més famosos va jurar que el whisky que acabava de tastar era sense cap dubte Cardhu quan no era més que un DYC normal i corrent. L'únic que va encertar va ser el bàrman.

 Si la restauració futura es veu forçada a caminar entre mampares, màscares i guants de làtex, segurament importarà ben poc la seva carta de vins, perquè hi haurà cada vegada més establiments com L'Osteria L'intrepido de Goldstein, és a dir, restaurants fantasma, per a tastadors fantasmes. - John William Wilkinson - lavanguardia.com