Deien els mitjans i opinadors en general que aquesta dramàtica experiència de la Covid-19 ens canviaria, que en tota crisi hi ha una oportunitat, que els virus ha vingut per quedarse, etc etc. Em temo que aquesta crisi no ens canviarà gens. És cert que la por provoca momentanis sentiments de bondat i solidaritat, però la irritació i el ­ressentiment són una benzina social molt més poderosa que la por. Una benzina molt destructiva. La irritació pot ser la metxa d'un incendi polític de dimensions incalculables. Les manifestacions al barri de ­Salamanca de Madrid són les primeres escaramusses del nou procés polític que va començar amb l'ascensió de Podem al Govern d'Espanya, i tot això que fins ara havia estat soterrat, comença a surar i no s'ha de menystenir. 
Tot sembla apuntar a que ens encaminem cap a una tardor calenta (una més), que només es podria refredar si el coronavirus rebrotés amb força. Però fins i tot en aquest cas, s'haurà de veure si el malestar social se sotmetrà a un segon imperi dictatorial de la salut pública. És més probable una tardor explosiva que una tardor confinada.

Andreu Claret sostenia a El Periódico que la mobilització del malestar la rendibilitzarà Santiago Abascal, el líder de Vox. No solament perquè les esquerres, en formar part del Govern, ­perdran força al carrer, sinó sobretot perquè la iniciativa antisistema està en mans de l’extrema dreta arreu del món. Totes les idees negacionistes que ­corren per les ­xarxes socials sobre la Covid-19 estan­ ­instrumentalitzades per l'extrema dreta: la negació de la perillositat del virus, els an­tivacunes estimulats per les ­teories de la doctora Judy Mikovits, la sospita que el SARS-CoV-2 és un virus artifi­cialment creat pel capitalisme global o pels xinesos amb l’objectiu de dominar el món, etcètera. Són els terraplanistes del coronavirus, però es deixen sentir i fan soroll, o fressa més aviat, una fressa que provoca esgarrifances.