Una interessant visió de la utilitat no utilitat d'internet a través del Ministre Manuel Castells. que cal tenir en compte. De com a ran de la pandèmia del covid-19 hem entrat de ple en una societat digitalitzada en la  qual ja vivíem però que encara no havíem assumit.

Ara ja sabem per a què serveix internet. Per comunicar, com sempre va ser obvi. No aïlla, sinó que relaciona. No aliena, sinó que encoratja. No elimina l'emoció sinó que l'alimenta. No es menja, però sense les comandes de vitualles i les receptes en línia seria més difícil menjar ara. Gràcies al teletreball es manté mal que bé l'activitat econòmica i de gestió. I així s'acabarà el curs a la universitat. Fins i tot, segons la recomanació del Govern de l'Argentina durant el confinament, el cibersexe permet relaxar la tensió acumulada. Ves per on, hem entrat de ple en una societat digital en la qual ja vivíem però que no havíem assumit ple­nament.
No hi haurà marxa enrere. Perquè la nova normalitat no serà la que vam conèixer. I perquè igual com una sanitat pública molt més potent serà la nostra garantia de supervivència, la digitalització completa de la nostra organització econòmica i social passarà a definir-se com a estructura permanent de manteniment de la nostra comunicació en qualsevol circumstància. I la comunicació és el fonament de la vida. Ah, però i la fractura digital? Aquí anem encara amb idees obsoletes, de fa dues dècades, quan la crítica social es va avançar a la nova realitat tecnològica abans de saber què era. Doncs, mireu, per parlar només de la societat espanyola, el 91,4% de les llars tenen accés a internet a través d’un ordinador. I si ens centrem en les llars que tenen almenys una persona jove, són el 93,3%. Fins i tot a les localitats de menys de 10.000 habitants, el 74% de les llars tenen accés a internet. A més, naturalment, de llocs de treball i universitats, on l'accés i l'ús d’'nternet és la regla.

Però hi ha una cosa encara més important: la taxa de penetració de línies de telefonia mòbil per 100 persones és del 115%, o sigui, més línies que persones. El 97% de les persones tenim mòbils i d'aquests mòbils el 87% són telèfons intel·ligents, és a dir, un ordinador amb accés a internet a la nostra butxaca. I els vells? Sí, fan servir menys internet, però una majoria utilitzen WhatsApp perquè és fàcil i els permet relacionar-se amb la família, els amics, la vida en general. La qual cosa explica que el 75% de les persones facin servir regularment WhatsApp.
De mitjana, una persona passa 5,5 hores diàries en línia. És a dir, ja havíem integrat plenament (són dades del 2019) la comunicació digital a tots els àmbits i per això la transició a noves formes de relació i activitat durant el confinament ha estat menys dramàtica, fins i tot sent-ho molt. En part, perquè aquest país té un bon sistema de telecomunicacions i les xarxes han aguantat sense incidències notables l'explosió de trànsit durant el confinament.

Es clar que hi ha desigualtat social en la societat digital. Com en la societat general. El sorprenent seria el contrari. Però saben què? La desigualtat en accés a internet és bastant menor que la desigualtat en renda o en patrimoni, a Espanya i al món. Tal com l'estudi que vam fer des de la UOC amb Mireia Fernández-Ardèvol va demostrar per al conjunt d'Amèrica Llatina. La raó és molt senzilla: la comunicació és el que més valora la gent com a recurs, per ser indispensable per a la feina, la relació, la informació, l'entreteniment, l'educació, la salut i el que s'escaigui.

Tot i que és evident que hi ha problemes molt seriosos en la digitalització. El més immediat: la implantació desigual de xarxes actualitzades i de programes de fàcil maneig. Dos sectors en particular són tremendament deficitaris: l'administració pública i l'educació no universitària. Certament els dos sectors han progressat de manera considerable des de l'estudi sobre noves tecnologies a Espanya que vaig dirigir en l'edat mitjana (bé, una mica menys, els vuitanta). Però encara van amb un retard considerable respecte a les empreses, les finances, les organitzacions socials, la premsa, la universitat i fins i tot les persones que naveguen sense parar pel món digital. No només els anomenats nadius digitals (que seran majoria d'aquí un temps), sinó qualsevol que vulgui fer qualsevol cosa. Potser amb l'excepció respectable d'algun humanista que reivindica el seu dret a l'objecció de consciència de viure al món creixentment digital que hem creat. Una actitud comprensible com a reacció a les exageracions dels profetes de la tecnologia convertits en venedors de pocions miraculoses. Per alleujar els seus temors haurien de consultar el patrimoni d'investigació científica acumulat a Espanya i al món. Els estudis demostren que el contacte directe entre persones no desapareix amb internet, al contrari, s'estimula. Les dues formes de sociabilitat són acumulatives. I que un ús més intens d'internet té efectes positius sobre la satisfacció de les persones. Perquè internet afavoreix dos factors fonamentals causants d'aquesta satisfacció: la densitat de relacions socials l'empoderament personal.

De manera que el nostre món és i serà necessàriament híbrid, fet de realitat carnal i realitat virtual. És una cultura de virtualitat real perquè la virtualitat és una dimensió fonamental de la nostra realitat. I quan es presenten amenaces com l'actual pandèmia sobre la nostra vida sempre podem replegar-nos, adaptar-nos i tornar a començar, sempre cap a l'abraçada, que, això sí, ni podem ni volem virtualitzar.