I de sobte, d'un dia per l'altre, un 14 de març la nostra vida quotidiana va canviar. Estàvem confinats a casa per ordre de l'autoritat competent. No hi havia a penes gent pels carrers, les botigues romanien tancades, nomès els supermercats, forners i estancs restaven oberts. Em va sorprendre la primera cua a l'Estanc el dia 13, en anar-hi a comprar en previsió tabac per la Nuri, ja hi havia la distancia física però encara no mascaretes -encara no sabiem que s'havia de dir tapaboques - i em va sorprendre, potser va ser en aquell moment quan encara a penes teniem morts que comptar, que vaig començar a tenir consciència dels efectes de la pandèmia.

Els primers dies els informatius intentaven mantenir un aire d'optimisme amb el "Tot anirà bé", després va venir el "Ens en sortirem" les imatges gracioses que s'empesquen les famílies per sobreviure al confinament i els inevitables 'memes' de les xarxes, actuacions musicals, forners de vell, pastissers. Però aviat comencen els dubtes, les pors, descobrim les bretxes tecnològiques educatives, la manca de recursos. Les cues per trobar menjar, un menjar solidari que apareix per tot arreu, els ERTE, i els que ni a aixó tenen dret. 

Set setmanes tancats a casa mentre intuïm passar uns morts que no ens deixen veure, les cancel·lacions, les morts a les residències, la tristor, la ràbia, el cansament, el desconcert, la por. Atacs de riure, plors, passa Setmana Santa i Sant Jordi... mai no ens haviem sentit tan lluny i alhora tan prop dels llibreters com en la diada ajornada de Sant Jordi. Passen ingràvids el dies i mica en mica ens diuen que la corba s'està aplanant i comencem a sortir al carrer, per torns, amb tapaboques, amb el que sigui, assumint una part de risc, amb responsabilitat, amb ganes, mirant de cua d'ull als altres, o a qui estossega pel carrer, apareixen els policies de balcó i de carrer.

"Carrers mullats, calaixos buits", diu la dita, però la pluja tenia un altre so, ahir al matí, perquè ahir al matí la pluja fou possible i em va enganxar amb la bicicleta lluny de casa, però no vaig còrrer, no volia tornar i perdre part del tempos del que disposava, i vaig recordar de quan una vegada em va atrapar la pluja quan venia de portar el dinar a l'oncle al tros, un  llunyà estiu a l'Estany. Llàstima que a la ciutat no es pot sentir l'olor a terra mullada.

 Vaig pensar que era un bon senyal, senyal de vida, i és que després de tants dies de confinament total o parcial, tenim ganes de viure, de veure i de beure tambè, i ja no tenim por.