Poc es podia imaginar Josep Carner que, cinquanta anys després de morir a Brussel·les, on va viure una part del seu exili -els primers anys els va passar a Mèxic-, la celebració d'aquesta efemèride hauria de ser confinada i telemàtica. El 4 de juny de 1970, després de visitar breument Catalunya ja bastant malalt, el que és conegut com príncep dels poetes va morir, però la seva obra, com a màxim representant del noucentisme, perdura i perdurarà.

La jornada d'ahir, organitzada per la Institució dels Lletres Catalanes (ILC), va començar al migdia amb l'únic acte amb presència física dels participants: un passeig poètic per la Brussel·les de Carner, organitzat pel Casal Català de la capital belga.

La part institucional es va transmetre per Twitter. Amb actuacions musicals i recitats de poemes en tuits alternatius de el violoncel·lista Pau Codina i de la rapsoda Elena Tarrats, el compte de la ILC va ser penjant intervencions com la de el comissari de l'any Carner, Jaume Coll, i també paraules institucionals.

El president Quim Torra va comparar les dues versions del poema Bèlgica, la versió innocent i optimista de joventut -sense títol- i la versió endurida de la postguerra i l'exili; i va reivindicar "la seva cultura i excel·lència, el seu talent i la llibertat". La consellera de Cultura, Mariàngela Villallonga(*), va declarar: "Carner va dir que" amb una dotzena d'homes competents es salva un país'. Demostrem que tots som els homes i les dones que parlava el poeta". I el tinent d'alcalde de Cultura de Barcelona, ​​Joan Subirats, va referir que el poeta barceloní va ser "sempre fidel a la llengua, als valors i als el país on va néixer".

A la tarda, es va estrenar el videoclip Els domicilis de Carner, que, amb música de Robert Gerhard i amb la lletra de l'poema Bèlgica, recorre fotogràficament les cases on va viure el poeta a l'exili (YouTube de el Departament de Cultura). També, coincidint amb el dia de l'Associacionisme Cultural, l'Esbart Ciutat Comtal va presentar la coreografia de Teresa Agustí i Lluís Calduch inspirada en el poema Vida i miracles d'1 Ginestera.

L'Institut Ramon Llull es va afegir a la celebració amb una mirada internacional de l'obra de Carner, que es pot llegir al seu web. En l'article "Josep Carner i la poesia europea del seu temps", l'editor Jordi Marrugat equipara l'obra de l'poeta a la d'altres escriptors en altres llengües i recorda la seva projecció internacional. Marrugat posa com a exemple que, quan es va treballar en la candidatura a premi Nobel de Carner en els anys seixanta, el poeta va tenir suports de T.S. Eliot, François Mauriac, Giuseppe Ungaretti i Roger Caillois, entre d'altres. - lavanguardia.com - traducció de servidor atès a la vanguardia digital en català, l'article no hi és.  
BÈLGICA - josep Carner

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

 M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

 Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:

—És el senyor de cada dia.
                   *      *      *
(*) aqui la Consellera Villalonga estava de conya marinera en proferir aquestes paraules, tot i estar carregada de bones intencions.

 "Carner va dir que" amb una dotzena d'homes competents es salva un país'. Demostrem que tots som els homes i les dones que parlava el poeta".