Baixava ahir al matí pel carril bici de la Rambla Ibèria, el tram final està en obres des d'abans de la pandèmia (10-2-2020), i mentre a la Xina en aquest lapse de temps varen construir un hospital per a 10 mil persones, el carril bici de la Rambla Ibèria, encara no està acabat (falta poc) jo crec que amb un mes ja s'hi podrà circular.
Però això que acabo d'escriure és només uns disquisició disquisitoria per denunciar la lentitud de les obres municipals; el que pensava en realitat mentre baixava amb la bicicleta, era l'absurditat de circular per un carril bici un matí d'un diumenge dins l'entorn d'una bola rodona, que gira esvalotada dins d'un Univers que es tan gran que difícilment ens ho podem imaginar, amb planetes a milions d'anys llum, i tú, ni tan sols saps mentre pedaleges, si estàs, a dalt, a baix, o a un costat de la bola. I nosaltres que encara ens creiem els únics éssers intel·ligents d'aquest tinglado de l'antiga farsa. No hi ha intel·ligència més artificial que la nostra.


Balb de fred íntim
d'aquell que no se'n va
que t'envolta de sobte
en tenir consciència
que ets un ésser
fràgil, desemparat,
inerme davant la vellesa
i la proximitat de la mort.
Una criatura esventada
dins un camp circular
abandonat a la propia sort
i als avatars del destí.­
Ignorant i espantat
qualsevol nit d'estiu
sota un cel estrellat
que et recorda ets no res
- només -
una agulla minsa i ridícula
perduda al bell mig
d'un paller immens.