Què faries si sabessis que aquesta és l'última nit del món?
-Què faria? Ho dius de debò?
-Sí, de debò.
-No sé. No ho he pensat.

L'home es va servir una mica més de cafè. En el fons del vestíbul les nenes jugaven sobre la catifa amb uns cubs de fusta, sota la llum de les làmpares verdes. En l'aire de la tarda hi havia un suau i net olor de cafè torrat.

-Bé, serà millor que comencis a pensar-ho.
-No ho diràs de debò!
L'home va assentir.
-Una guerra?

L'home va sacsejar el cap.
-No la bomba atòmica, o la bomba d'hidrogen?
-No.
-Una guerra bacteriològica?
-Res d'això -va dir l'home, remenant suaument el cafè-. Sol, diguem, un llibre que es tanca.

-Em sembla que no entenc.

-No. I jo tampoc, realment. Només és un pressentiment. De vegades em fa por. De vegades no sento cap por, i només una certa pau -Va mirar les nenes i els cabells grocs que brillaven a la llum de la làmpara-. No t'ho he dit. Va passar per primer cop fa quatre nits.
-Què?
-Un somni. Vaig somiar que tot anava a acabar. M'ho deia una veu. Una veu irreconeixible, però una veu de totes maneres. I em deia que tot anava a aturar-se en la Terra. No vaig pensar molt en aquest somni a l'endemà, però vaig anar a l'oficina ia mitja tarda vaig sorprendre a Stan Willis mirant per la finestra, i li vaig preguntar: "Què penses, Stan?", I ell em va dir: "Vaig tenir un somni ahir a la nit". Abans de que m'ho expliqués jo ja sabia què somni era aquest. Podia haver-li-dit. Però vaig deixar que m'ho expliqués.

-Era el mateix somni?
-Idèntic. Li vaig dir a Stan que jo havia somiat el mateix. No va semblar sorprendre's. Al contrari, es va tranquil·litzar. Després ens vam posar a passejar per l'oficina, sense adonar-nos. No vam concertar res. Ens vam posar a caminar, simplement cadascun pel seu costat, ia tot arreu vam veure gent amb els ulls clavats en els escriptoris o que s'observaven les mans o que miraven carrer. Vaig parlar amb alguns. Stan va fer el mateix.

-I tots havien somiat?
-Tots. El mateix somni, exactament.
-Creus que serà cert?
-Sí, mai vaig estar més segur.

-I per quan acabarà? El món, vull dir.
-Per a nosaltres, en cert moment de la nit. I a mesura que la nit vagi movent-se al voltant de el món, arribarà la fi. Trigarà vint hores.

Durant uns instants no van tocar el cafè. Després van aixecar lentament les tasses i van beure mirant-se als ulls.
-¿Mereixem això? -va preguntar la dona.
-No es tracta de merèixer-ho o no. És així, simplement. Tu mateixa has tractat de negar-ho. Per què?
-Crec tenir una raó.
-La que tenien tots a l'oficina?
La dona va assentir.

-No vaig voler dir-te res. Va ser ahir a la nit. I avui les veïnes parlaven d'això entre elles. Totes van somiar el mateix. Vaig pensar que era només una coincidència -la dona va agafar de  la taula el diari de la tarda-. Els diaris no diuen res.

-Tothom ho sap. No cal -l'home es va reclinar a la cadira miránt-la-. Tens por?
-No. Sempre vaig pensar que tindria molta por, però no.
-On és aquest instint d'autoconservació de què tant es parla?
-No ho sé. Ningú s'excita massa quan tot és lògic. I això és lògic. D'acord amb les nostres vides, no podia passar una altra cosa ...
- No hem estat tan dolents, ¿no és cert?
-No, però tampoc massa bons. Em sembla que és això. No hem estat gairebé res, excepte nosaltres mateixos, mentre que gairebé tots els altres han estat moltes coses, moltes coses abominables.

Al vestíbul les nenes reien.
-Sempre vaig pensar que quan això passés la gent es posaria a cridar als carrers.
-Doncs no. La gent no crida davant la realitat de les coses.
-Saps ?, et perdré a tu i a les noies. Mai em va agradar la ciutat ni la meva feina ni res, excepte vosaltres tres. No em faltarà res més. Excepte, potser, els canvis de temps, i un got d'aigua gelada quan fa calor, i el son.

Com podem ser aquí, asseguts, parlant d'aquesta manera?
-No es pot fer una altra cosa.
-És clar, això és; doncs si no estaríem fent-ho. M'imagino que avui, per primera vegada en la història del món, tots saben què van a fer de nit.
-Em pregunto, però, què faran els altres, aquest vespre, i durant les pròximes hores.
-Anar a el teatre, escoltar la ràdio, mirar la televisió, jugar a les cartes, ficar al llit als nens, anar a dormir. Com sempre.
-En certa manera, podem estar orgullosos d'això... com sempre.

L'home va romandre immòbil durant una estona i a la fi es va servir un altre cafè.
-Per què creus que serà aquesta nit?
-Perquè si.
-Per què no alguna altra nit de segle passat, o de fa cinc segles o deu?
-Potser perquè mai va ser 19 octubre 2069, i ara sí. Potser perquè aquesta data significa més que cap altra. Potser perquè aquest any les coses són com són, a tot el món, i per això és la fi.

-Hi ha bombarders que aquesta nit estaran complint la seva vol d'anada i tornada a través del oceà i que mai arribaran a terra.
-Això també ho explica, en part.

-Bé -va dir l'home incorporant-se-, què fem ara? ¿Rentem els plats?
Rentaren els plats, i els van apilar amb una cura especial. Despres posaren al llit a les nenes i els van donar el petó de bona nit i van apagar els llums de la cambra i entornaren la porta.

-No ho sé ... -va dir el marit al sortir de l'habitació, mirant cap enrere, amb la pipa entre els llavis.
-Què?
-¿Tancarem la porta de el tot, o la deixarem així, ajustada, perquè entre una mica de llum?
-Ho sabran també les nenes?
-No, naturalment que no.

L'home i la dona es van asseure i van llegir els diaris i van parlar i van escoltar una mica de música, i després van observar, junts, les brases de la llar de foc mentre el rellotge donava dos quarts i les onze i dos quarts de dotze. Van pensar en les altres gents de el món, que també havien passat la vetllada cadascú a la seva manera.

-Bé -va dir l'home a la fi.
Va besar la seva dona durant una estona.
-Ens hem portat bé, després de tot -va dir la dona.
-Tens ganes de plorar? -li va preguntar l'home.
-Crec que no.
Van recórrer la casa i van apagar els llums i van entrar al dormitori. Es desvestiren a la fresca foscor de la nit i van retirar les vànoves.
-Els llençols són tan nets i frescs...
-Estic cansada.
-Tots estem cansats.

Es van ficar al llit.
-Un moment -va dir la dona.
L'home va sentir que la seva dona s'aixecava i entrava a la cuina. Un moment després estava de tornada.
-Em havia oblidat de tancar les aixetes.
Hi havia aquí una cosa tan còmic que l'home va haver riure.
La dona també va riure. Sí, el que havia fet era còmic de debò. A la fi van deixar de riure, i es van tendir immòbils en el fresc llit nocturn, presos de la mà i amb els caps molt juntes.

-Bona nit -va dir l'home després d'una estona.

-Bona nit -va dir la dona.

 FIN



La última noche del mundo
[Cuento - Texto completo.]
ciudadseva.blogspot.com
Ray Bradbury