Des del 23 de maig, no han passat ni quatre mesos –menys encara si en restem el mes de vacances– que Quim Monzó va publicar l’última columna a La Vanguardia. Tot i que el contingut no donava cap pista, el títol, un cop va desaparèixer la seva firma de les pàgines d’Opinió, es podia interpretar de moltes maneres: “Aquest món ja no és el meu”. Durant aquest temps, al món digital més d’una veu l’ha donat per mort i enterrat, però l’escriptor barceloní reprèn les seves tres columnes setmanals a partir de dimarts que ve, 1 de setembre. A la vanguardia, que és la seva segona residencia, l'han entrevistat:
Per què va deixar d’escriure?
Ja feia dos mesos i mig que estàvem confinats escrivint coronavirus i coronavirus, i ja no vaig poder aguantar més, tot era monotemàtic. Engegaves la ràdio: coronavirus. La tele, exactament el mateix. Obries els diaris, igual. Soc un tipus que no té gaire vida social, visc tancat. Miro, llegeixo, escric... Una cosa és viure tancat durant la teva vida anys i anys, i una altra cosa és que realment no puguis veure el món només que per la finestra. Quan vius una vida solitària i aïllada, de tant en tant pots sortir al carrer, anar a un bar, un restaurant, menjar, observar la gent. El màxim que podies fer era anar al supermercat.
Hi ha molta gent que està tocada del bolet com jo; m’ha afectat molt, soc un figaflor”
I què va passar?
Va arribar un moment que vaig petar, una depressió brutal. No em vaig veure amb cor de continuar. Els que són periodistes de raça ho superen millor, però jo més aviat soc un narrador que ha fet columnes a la premsa. Els periodistes tenen un entrenament més fort i més hàbil, i els periodistes esportius ja són la repera, perquè en qüestió de pocs minuts han de tancar una peça que una hora abans no saben com acabarà.
No s’hi va veure amb cor.
Vaig petar, vaig derrapar, com Marc Márquez, que es va fotre una hòstia i, tot i que volia tornar-hi, ara s’ha d’estar tres mesos sense córrer. Doncs jo m’he pres tres mesos sabàtics. Hi ha catedràtics d’universitat que s’agafen un any sabàtic, doncs jo m’he agafat un trimestre sabàtic.
Quan ho va decidir, sabia que tornaria a escriure?
En aquell moment no sabia res, estava amb una depressió bestial. He sabut que hi ha gent que la Covid no l’ha afectat com a malaltia física, però sí mentalment. Scorsese, per exemple. És un món que canvia radicalment, i no per uns mesos; això durarà anys i anys, fins que es converteixi en una cosa habitual, com ha passat amb altres malalties. Hi ha molta gent que veig que està així, tocada del bolet com jo. M’ha afectat moltíssim, soc un figaflor.
Hi torna l’1 de setembre. - Amb tres columnes setmanals, com feia abans: els dimarts, els dijous i els dissabtes.
Continuarà parlant dels mateixos temes?
No en tinc ni idea, escriuré sobre el que passi. Aquests dies estem amb Messi. Qui s’ho esperava? Bé, sí que s’ho esperava molta gent, evidentment, però, esclar, ara és el tema central.
A la primera columna parlarà de Messi?
No, no en sé, de futbol. Un aproximament lateral, sí. Parlo d’elements gràfics: m’agraden les banderes, els escuts. Quan hi fan un canvi, m’agrada veure per què ha canviat i què significa. Però de Messi no es pot dir res que no s’hagi dit. I si no hi entens, encara menys.
Vostè té formació en disseny gràfic.
Sí, és l’únic que he estudiat a la vida.
Però sí que fa piulades iròniques sobre Bartomeu i quan juga el Barça.
Esclar, una cosa és que no sàpiga de futbol i l’única cosa que digui és que “no s’obren prou per les bandes” o “no basculen prou”, és a dir, repetir els clixés, esperant que la gent entengui que m’estic enfotent dels tòpics. I una altra cosa és saber que Bartomeu és un sabata aprofitat, i ves a saber tota la merda que hi ha al darrere. Tot això s’intueix. Com tot aquest equip de bots a les xarxes socials per contrarestar les crítiques.
Creu que si Bartomeu plegués, Messi no se n’aniria?
No en tinc ni idea. El que penso és que Messi n’ha acabat fins als pebrots. Ha estat un individu respectuós. Sense entendre-hi, ja es veu que això no s’arregla canviant d’entrenador cada dos per tres. No hi ha un projecte.
Quan va decidir deixar d’escriure, es van publicar articles i tuits que el van donar per acabat. Com va viure aquest obituari literari?
Cal veure qui ho va fer: va ser tot aquest món de les xarxes socials, sobretot Twitter, que és la més batalladora, més de guerra pública, i després els diaris digitals. Feien una anàlisi intentant entendre per què jo havia fet una cosa. M’ho vaig mirar fascinat, veient com estaven deduint el que m’havia passat. Si jo mateix no sé què ha passat! M’he fotut una santa pinya, he derrapat i he fotut la moto contra una pilona d’aquestes que hi ha als circuits, que semblen com Barcelona actualment. Hi han burxat i han donat per suposat coses, quan no hi ha cap pista fefaent que permeti arribar a una conclusió. Però en el món digital tothom arriba a conclusions de seguida, en qualsevol matèria i amb una facilitat esplèndida.
Però a vostè el món digital l’atrau. Hi fa vida. La poca sociabilitat la compensa amb una alta presència a Twitter.
Instagram no l’entenc, no entenc aquest món dels influencers. A Twitter hi ha text, tot i que el més ignorant es pensa que en sap més que el Papa. Però m’ho miro perquè em permet veure de què està feta la massa humana.
Quan va fer l’aturada, on primer va tornar a donar senyals de vida va ser a Twitter.
Vaig anar al psiquiatre i li vaig dir que m’estava tornant completament boig, amb una depressió, una angoixa, un pànic que no podia suportar. Em va empastillar, 30 pastilles diàries els primers dies. Les dosis eren cada poques hores, de manera que havia de posar el despertador, prendre les pastilles i tornar al llit. A poc a poc, vaig anar reduint la dosi, fins que en vaig deixar de prendre. Una altra de les coses va ser que no obrís l’ordinador, quinze dies com a mínim, i el mòbil desconnectat. Cap interferència exterior. Tinc un psiquiatre que no és la doctora Melfi dels Soprano.
Li hauria agradat que el tractés ella?
Molt, francament. Tony Soprano, que és un individu respectable i amb una empresa que funciona, quan li van començar les crisis d’angoixa, va anar a buscar una psicòloga. És un dels camins.
Feien una anàlisi intentant entendre per què jo havia fet una cosa que ni jo sabia”
Ara reprèn les columnes, però tot i així hi ha gent que li retreu que ja no escrigui relats.
El columnisme és literatura; no les meves, les de tothom.
I ara tornarà a escriure relats?
Ni idea. Quan era adolescent, no tenia previst escriure contes. Escrivia, però no hi havia un plantejament deliberat. Ara prenc notes quan se m’acut alguna cosa. Hi havia un escriptor que deia que no escrivia, però que de cop i volta hi havia una pila de papers damunt la taula, i llavors deia que allò era un llibre.
M’està dient que té una pila de papers?
No. Alguns potser sí.
Tindrem llibre de contes, doncs?
No. Segur que no. Ara ja, per portar la contrària, segur que no.
Com veu la societat actual davant de la Covid? Creu que la gent és responsable?
Són preguntes molt fortes per a mi. No ho sé. El que veig és que hi ha una gent que són idiotes i que els fotria daltabaix del port i avall, i n’hi ha d’altres que són responsables. No soc epidemiòleg. Podria haver dedicat aquest trimestre sabàtic a estudiar epidemiologia, però no ho he fet.
A les columnes, no parla obertament de política, però sempre n’hi ha.
Perquè no en sé. El meu somni és aconseguir fer columnes d’opinió sense opinió. Però és molt difícil, és intentar que no hi hagi una opinió, i que se la faci cadascú quan ho llegeixi:què ha volgut dir? És com quan escric un relat: al final el mata o no el mata? Jo tampoc no ho sé.
La gent ha de treure les seves conclusions, doncs.
Però cada cop és més difícil, perquè hi ha unes noves generacions que volen que tot estigui ben mastegat i que no hi hagi possibilitat de triar, de decidir per un mateix.
Quan diu que aquest món ja no és el seu, pensa que està canviant molt?
Sempre, per a tothom que el viu, igual que un segle enrere; és una evolució constant. Però jo no puc opinar del món.
Però, per exemple, ara a Rússia hi ha hagut un nou cas d’enverinament.
La història de Rússia està plena d’enverinaments, és una tradició, és un fet diferencial. Se n’han fet un tip. Aquí n’hi ha menys tradició i penso que s’hauria de fomentar.
Té cap conte que hi surti un enverinament?
Un que es diu Anís del mono, perquè m’agrada la cara de Darwin a l’etiqueta. És un home que sospita que la dona de fer feines se li beu l’anís i hi posa verí.
Ha llegit durant el trimestre sabàtic? Recomana cap llibre?
He mirat moltes sèries, cosa que no tinc temps de fer normalment. N’he mirat més que mai, perquè no podia fer altra cosa per recomanació del psiquiatre. En general són molt dolentes. Tenen una idea que a la primera temporada sembla que està bé, però a la segona i la tercera ja cansa i allarguen el xiclet per rendibilitzar-les. Amb la majoria, amb una temporada o dues n’hi hauria prou i de sobres. De totes, la millor és Babylon Berlin, em trec el barret. La primera temporada de The affair està bé, però després ja no. I una de fa trenta anys, Talking heads, britànica, cada capítol és un monòleg. M’ha fet pensar en les obres de teatre de Sergi Belbel. És molt bona. Al principi, quan tenia el cervell rebentat, només tolerava sèries molt banals, com Schitt’s Creek, dolenta, dolenta.
