Jordi Pujol i el rei emèrit són tipus molt diferents. Per tarannà, intel·ligència i sentit moral. Però coincideixen en un últim gest: són més o menys culpables del que se’ls acusa, però, en el darrer moment, s’han immolat davant la història per salvar els fills.  Antoni Puigverd.

Els casos del rei emèrit i de l’expresident Pujol s’assemblen. Alguns joancarlistes sostenen que els comptes del rei a l’estranger responen a la necessitat de disposar d’un bon coixí econòmic a l’exterior en previsió que es repetís la història del pare i l’avi, que havien conegut l’exili, no sempre en condi­cions de confort. Doncs bé, quan l’expresident de la Generalitat va confessar que tenia una deixa a Andorra –uns milions heretats del seu pare– va circular l’argument que Florenci Pujol havia obert el compte andorrà poc després del 23-F, pensant en els seus nets i malfiant-se de les dèries polítiques del fill, que ja havia conegut la tortura i la presó durant el franquisme (la Generalitat, per altra banda, no ha estat mai un poder segur, com demostra la detenció del president Companys a l’exili, afusellat poc després a Montjuïc). Aquestes justificacions, ben diferents d’arrel, coincideixen en el perill (hipotètic, però no menyspreable) que ombrejava la vida d’ambdós personatges.

Una altra semblança és l'omertà amb què es van ocultar durant anys les actuacions incorrectes tant del rei emèrit com de la família Pujol. Tothom coneixia les trapelleries de Jordi Pujol jr. Tothom sabia que es presentava als ajuntaments de Convergència amb una tarja de visita i que quan l’alcalde llegia els cognoms “Pujol i Ferrusola”, gairebé quadrant-se militarment, li preguntava: “Què se li ofereix?”. De la mateixa manera, els rumors sobre la vida sentimental del rei Joan Carles i sobre les seves amistats perilloses amb els xeics del petroli corrien de boca en boca. Però ningú gosava dir, com el nen del conte: “El rei va nu”.
Tant Pujol com el rei són personatges carismàtics que han tingut un paper capital (incomparable, però certament imprescindible) en la tran­sició del franquisme a la democràcia, en la consolidació d’una Constitució autonomista i en la creixent prospe­ritat del país, ara col·lapsada per tantes crisis. El carisma i la importància d’aquests dos personatges va generar entorn seu una guàrdia de corps política i mediàtica que feia molt difícil, no pas la crítica frontal (ja que sempre hi va haver republicans i antipujolistes), però sí la crítica constructiva, sense la qual un governant caurà inevitablement en greus errors.

Cal tenir en compte que en aquest país, els delictes de diners tampoc són molt condemnats per la gent, que en certa manera els justifica, i això en un país de llarga tradició de murris i bergants tampoc ens hauria de sorprendre. I de totes maneres ni Joan Carles primer ni Jordi Pujol després, arriben a la sola de la sabata del rei dels murris, el barrut nomber one: Felix Millet.