Hurmanisme és el terme emprat per Juli Capella per referir-se als canvis que l'Ajuntament de Barcelona esta duent a terme en la movilitat dels seus carrers i places. Com sempre, faci el que faci Ada Colau, té un munt de detractors, lo qual em duu a pensar que va en la direcció correcta en les mesures que està aplicant, al cap i a la fi, Anne Hidalgo a París és encara més radical a favor del vianant i en contra de l'automòbil i quasi tothom lloa la seva gestió. Passa igual amb les zones verdes que critiquen per descuidades, a Sabadell tambè és el mateix i entenc que és com ha de ser, la naturalesa no es dedica a fer jardins retallats i perfectes i les plantes actuals són autóctones que és el que ha de ser, o es que no recordeu aquells arbres orientals que varen plantar a les ciutats que deixaven anar una especie de regalesia que deixava els cotxes fets una merda. Aquestes crítiques a qualsevol canvi o innovació em recorden a les de la samarreta del Barça, quan surt la nova, no agrada a la majoria que obviàment la critiquen, però després s'acaba imposant i venent. Us deixo l'article de Juli Capella a el periódico i un altre d'Enric Sierra a la Vanguardia que opina el contrari. Vosaltres mateixos, busqueu, compareu i si trobeu quelcom millor, us ho quedeu.

HURMANISME

Pascual Maragall va convertir en zona de vianants diversos carrers i places de Barcelona. En el seu bàndol ‘Els drets dels vianants’ de 1995 ja es va apuntar a la tendència europea d’ampliar voreres, fer carrers de plataforma única sense voreres i recuperar espai de passeig. Es van fer moltes petites intervencions creant places que van ajudar a fer un pas endavant en una ciutat desproporcionadament ocupada per l’automòbil. Però al principi va comptar amb un fort enfrontament de comerciants que el van acusar d’arruïnar-los. Fins que es van adonar que generar més trànsit per als vianants els beneficiava.

Ara que l'urbanisme comtal s'ha posat de nou a la palestra, està passant una cosa similar. Però és un nou concepte d'urbanisme. Ja no és burocràtic i rígid, executat per tècnics des dels seus despatxos amb un termini d'execució etern. Ara arriba un urbanisme amb humanisme, elaborat àgilment per professionals diversos. On es posa el ciutadà com a centre de l’espai públic.

Maragall va tirar endavant amb les seves conviccions. Ada Colau i Janet Sanz ho fan ara amb les seves. Tots els canvis provoquen suspicàcia i no tots són positius. Però quedar-se segur que és negatiu. Com va dir la urbanista Jane Jacobs, «les ciutats són un immens laboratori d'assaig i error, fracàs i èxit, en la seva construcció i disseny». A més, considerava que els automòbils no són els causants dels mals de la ciutat. Són menys una causa que un símptoma de la nostra inoperància en crear una ciutat equilibrada.

Necessitem noves eines per compartir un bé escàs: el terra. Un urbanisme més afectiu que efectiu. Molts es posen les mans al cap per aquests canvis, més com a reacció espontània que pensant si els beneficia. Però les conquestes en mobilitat, medi ambient i salut són necessàries i totes les urbs civilitzades les van aplicant. Barcelona pot tornar a ser exemple internacional de model urbanístic pioner, ara més humanista, harmònic i saludable. - Juli Capella.