UN CAP DE CAVALL ENSANGONAT PER TORRA 28.9.20

Ho acaba de publicar Mayka Navarro a la Vanguardia, i deu n'hi do quin dia avui per en Quim Torra. Yo que pensaba hoy no es mi día estoy salao' pero Quim Torra tu estas peor no estas en na'.

La matinada de dilluns 27 de juliol la plaça de Sant Jaume estava absolutament deserta i la porta principal de fusta robusta d'Palau de la Generalitat tancada amb pany i clau, amb el servei de guàrdia dels Mossos d'Esquadra a l'interior. Cap a la una, un individu cobert completament amb un mico blanc i mascareta abandonar un maletí negre al costat de les tanques col·locades delimitant l'accés. Amb molta calma, l'home encara va tenir temps de deixar-se fotografiar amb el maletí obert per una de les persones que l'acompanyava. Des de l'interior de Palau es van activar els protocols de seguretat i es va descobrir a l'interior un cap de cavall de plàstic, tacada de pintura vermella que simulava sang.

La macabra composició estava acompanyada d'una carta mecanografiada de dues pàgines dirigida Quim Torra en la qual se li exigia una declaració unilateral d'independència el proper 11 de setembre. Els signants s'oferien a col·laborar amb la policia de la Generalitat en el "control del territori". En la mateixa missiva, avançada per l'ABC ia la qual ha tingut accés La Vanguardia costat de les imatges, s'acusava el fins ara president de la Generalitat de col·laborar amb el govern central i se li adverteix que "si vol ser recordat heroicament en els llibres d'història haurà de complir amb la voluntat d'aquest poble i proclamar la república catalana ".

El maletí actiu a l'ASI, l'Àrea de Seguretat Institucional dels Mossos d'Esquadra que s'ocupa de la seguretat de el president i de al Palau de la Generalitat, així com la comissaria general d'informació encarregada d'analitzar les amenaces i recopilar informació dels moviments que advoquen per la violència. El grup d'anàlisi dels escortes de Torra van identificar a l'individu, gravat per les càmeres de seguretat que abunden en tota la zona, i van arribar a citar-lo per prendre-li declaració en seu policial.

El nou moviment independentista Blanc Bloc va néixer l'abril passat amb una carta fundacional de presentació que van difondre a través del seu canal de Telegram i compte obert de Twitter. El grup cita com els seus inspiradors a el grup italià Tute Bianche (vestits blancs), un moviment antiglobalització que va estar actiu en el 2000 i que es distingia per utilitzar una vestimenta blanca que ajudava a distingir als seus membres en les mobilitzacions i per emprar nombrosos materials de protecció per desafiar la policia. Bona part de la informació que genera els canals oberts de el moviment estan destinats a orientar als seus seguidors sobre la manera de vestir completament de blanc per passar desapercebuts en les manifestacions i l'elaboració de material per a la construcció de barricades i el trencament de la força de les línies policials.

THE NEW BARCELONA POST 28.9.20

Neix el digital 'The New Barcelona Post' el diari de les bones notícies de la ciutat. El magazín digital ‘The New Barcelona Post’ ha iniciat la seva etapa aquest diumenge, 27 de setembre, amb l’objectiu de «contribuir a potenciar la marca i atributs de Barcelona, atraure i retenir el talent de la ciutat i reactivar la seva economia i la seva cultura.»

La publicació d’informació empresarial, cultural i social es proposa treballar «de manera positiva al servei de la ciutat per impulsar la projecció nacional i internacional de Barcelona, amb informacions de qualitat i rigor que ajudin a visibilitzar les seves qualitats, anhels i assoliments.»

‘The New Barcelona Post’ aspira a ser l’altaveu de les empreses, dels emprenedors, dels creadors  i dels artistes, dels científics  i investigadors i de totes aquelles persones i institucions que aposten per Barcelona. També donarà veu a totes les entitats socials que, de manera desinteressada, contribueixen a una «societat més solidària, més justa i amb més igualtat d’oportunitats per a tothom».

‘Good News, True Stories’En l’actual context de crisi sanitària i econòmica, ‘The NBP’ pretén «aportar una mirada optimista –sota la premissa de ‘Good News, True Stories’– per contribuir que la ciutat torni a brillar i a confiar en si mateixa». El nou editor de ‘The New Barcelona Post’ és Jaume Giró, fins fa uns mesos director general de la Fundació Bancària La Caixa. Com a director compta amb Sergi Saborit, periodista especialitzat en informació econòmica que s’incorpora a aquest projecte després de més de 20 anys al diari ‘Expansión’, del qual va ser membre fundador i cap de secció del suplement Expansión Catalunya.

De sempre s'ha dit alló de: Good news, no news. Com ja no ve d'un fa uns anys van encetar un bloc on se suposava que nomès publicaria 'bones noticies', va durar poc, i a més la majoria de les bones noticies estaven relacionades amb el món de la medicina, de la investigació médica. El títol en anglès del digital ja indica que és de cara al turisme, i ja posats el podrien editar en anglés, tot i que s'ha de dir que pots accedir a banda de en castellà a la versió en català, que en aquest cas no era potser tan necessària i diria que l'han fet per si de cas no els plovien crítiques dels haters del procés.  

Llarga vida doncs, a The new Barcelona post, llegir bones noticies cada dia tambè es bo encara que nomès es tracti d'un autoengany. Ara només falta que surti el 'The Cafè con leche in plaza Mayor' a Madrid.

HURMANISME 21.9.20

Hurmanisme és el terme emprat per Juli Capella per referir-se als canvis que l'Ajuntament de Barcelona esta duent a terme en la movilitat dels seus carrers i places. Com sempre, faci el que faci Ada Colau, té un munt de detractors, lo qual em duu a pensar que va en la direcció correcta en les mesures que està aplicant, al cap i a la fi, Anne Hidalgo a París és encara més radical a favor del vianant i en contra de l'automòbil i quasi tothom lloa la seva gestió. Passa igual amb les zones verdes que critiquen per descuidades, a Sabadell tambè és el mateix i entenc que és com ha de ser, la naturalesa no es dedica a fer jardins retallats i perfectes i les plantes actuals són autóctones que és el que ha de ser, o es que no recordeu aquells arbres orientals que varen plantar a les ciutats que deixaven anar una especie de regalesia que deixava els cotxes fets una merda. Aquestes crítiques a qualsevol canvi o innovació em recorden a les de la samarreta del Barça, quan surt la nova, no agrada a la majoria que obviàment la critiquen, però després s'acaba imposant i venent. Us deixo l'article de Juli Capella a el periódico i un altre d'Enric Sierra a la Vanguardia que opina el contrari. Vosaltres mateixos, busqueu, compareu i si trobeu quelcom millor, us ho quedeu.

HURMANISME

Pascual Maragall va convertir en zona de vianants diversos carrers i places de Barcelona. En el seu bàndol ‘Els drets dels vianants’ de 1995 ja es va apuntar a la tendència europea d’ampliar voreres, fer carrers de plataforma única sense voreres i recuperar espai de passeig. Es van fer moltes petites intervencions creant places que van ajudar a fer un pas endavant en una ciutat desproporcionadament ocupada per l’automòbil. Però al principi va comptar amb un fort enfrontament de comerciants que el van acusar d’arruïnar-los. Fins que es van adonar que generar més trànsit per als vianants els beneficiava.

Ara que l'urbanisme comtal s'ha posat de nou a la palestra, està passant una cosa similar. Però és un nou concepte d'urbanisme. Ja no és burocràtic i rígid, executat per tècnics des dels seus despatxos amb un termini d'execució etern. Ara arriba un urbanisme amb humanisme, elaborat àgilment per professionals diversos. On es posa el ciutadà com a centre de l’espai públic.

Maragall va tirar endavant amb les seves conviccions. Ada Colau i Janet Sanz ho fan ara amb les seves. Tots els canvis provoquen suspicàcia i no tots són positius. Però quedar-se segur que és negatiu. Com va dir la urbanista Jane Jacobs, «les ciutats són un immens laboratori d'assaig i error, fracàs i èxit, en la seva construcció i disseny». A més, considerava que els automòbils no són els causants dels mals de la ciutat. Són menys una causa que un símptoma de la nostra inoperància en crear una ciutat equilibrada.

Necessitem noves eines per compartir un bé escàs: el terra. Un urbanisme més afectiu que efectiu. Molts es posen les mans al cap per aquests canvis, més com a reacció espontània que pensant si els beneficia. Però les conquestes en mobilitat, medi ambient i salut són necessàries i totes les urbs civilitzades les van aplicant. Barcelona pot tornar a ser exemple internacional de model urbanístic pioner, ara més humanista, harmònic i saludable. - Juli Capella.

LA BATALLA DEL RELAT 19.9.20

Hi ha vegades en què les gallines volen més alt que les àguiles diu un proverbi romanès-, però mai les gallines arribaran als núvols.

Al nostre entorn només hi ha soroll, un soroll mediàtic estúpid, amb l'únic propòsit de qui emet aquest missatge de captar l'atenció d'algun interlocutor. L'empobriment del llenguatge en l'entorn de la política empobreix també la realitat mateixa. Per a aquest propòsit es diria que tot si val, començant per un radical empobriment dels missatges, cada vegada més simples, més infantils, potser perquè l'emissor sap que qui els ha de rebre cada vegada és més simple i més infantil.

Potser sigui per això pel que s'utilitza, tan emfàticament, l'expressió del relat, de guanyar la batalla del relat, sense entrar mai en especificar què guanya el presumpte guanyador d'aquest relat, ve a ser com alló d'eixamplar les bases. Una cosa, sembla segura: guanyar la batalla del relat no és guanyar la batalla de la realitat, entre altres coses perquè, com s'acaba d'assenyalar, no es poden fer tantes coses com relats hi ha, d'aixó els pares putatius del procés en saben un munt.

Així doncs, hem arribat a estat en què la majoria de professionals de la comunicació semblen haver-li agafat el gust al fet que els seus convidats els donin un titular, el titular del seu relat, o la seva insistència abandonada de que responguin a les seves preguntes únicament amb un sí o amb un no, potser perquè han aprés que en el cas dels polítics és impossible, és la prova d'una tendència cada vegada més palesa de l'empobriment de la paraula que, a aquest pas, deixarà al món de la comunicació en un no res, potser per això ja no hi ha a penes periodistes sinó reproductors/divulgadors de relats, uns periodistes que s'ho empassen tot sense dir ni piu, nomès cal veure el seguiment servil que fan de les campanyes electorals, que controlen totalment els aparells dels partits imposant el seu relat.

Dins la nova normalitat, hi ha el nou periodisme, el periodisme del senyor, si senyor!.