JO SÓC L'ALTRE

Es diu que tots tenim un doble. Potser sí, però són escassíssimes les possibilitats que ens creuem amb el nostre, encara que no impossible, ja que s'han produït al llarg de la història formidables casos. Al principi, no és mala cosa tenir un sòcies, sobretot si no ets consent de la seva existència. Una altra cosa és el doppelgänger (literalment, 'el que camina al [teu] costat', en alemany), que és un doble malvat que no necessàriament ha de assemblar-se físicament a un, perquè sol estirar la bilocació o desdoblament a distància. Amb aquest si que cal anar amb molt de compte.

Els concursos de dobles han servit per donar credibilitat a aquesta creença popular que tots tenim un doble físic. Que si Lady Di, John Travolta o Sharon Stone. Elvis compta amb més dobles que dies l'any. Per raons de seguretat, alguns mandataris, començant per Churchill, Hitler, Stalin o Saddam Hussein, contracten els serveis del seu, pobre condemnat. L'obsessió malaltissa de Trump amb Barack Obama va arribar a tal extrem que va contractar, el 2012, a un actor negre amb notable semblança amb el president, només per poder-lo acomiadar tal com feia als concursants en el seu infame programa de televisió!

A Hollywood malviu un munt de persones que creuen posseir una marcada semblança amb una de les estrelles, com si això fos mereixedor d'algun reconeixement o recompensa. Amb sort, arriben a fer d'especialista, substituint al 'prota' en alguna escena perillosa o mortalment tediosa. Hi havia un Clark Gable japonès que era idèntic en tot al galant americà, bigotet inclòs, excepte pels ulls ametllats. El fals Graham Greene es feia amb la jet set a Montecarlo, París, Jamaica, l'Índia... De vegades s'esfumava deixant sense pagar quantioses deutes i comptes d'hotel

Felipe González també comptava amb un doble però de tan sols 1,22 m d'alçada, en la persona d'un actor parisenc anomenat Hervé Villechaize. El 1988, Victoria Prego (Javier Gurruchaga) va entrevistar al programa "Viatge amb nosaltres" al president González (el nan Villechaize), que fumava un gran havà i contestava a les preguntes en francès. Es pot veure a YouTube; no té desperdici.

Explica Graham Greene en l'epíleg de Vies d'escapament (1980), una mena d'autobiografia, que al llarg de cinquanta anys es creuava una vegada i una altra a la vida amb un individu que s'anomena l'altre, que era algú que es feia passar per ell i a què l'autor del tercer home buscava infructuosament per mig món. Gairebé no passava any sense que tingués notícies del pas de l'altre pels llocs més inversemblants. És clar que hi havia la possibilitat que Graham Greene també era el seu nom, si no fos perquè hi havia suficients motius per creure que el seu veritable nom era John Skinner, encara que en ocasions es feia passar per Meredith de Varg. Es digués com es digués, el fals Graham Greene es feia amb la jet set a Montecarlo, París, Jamaica, l'Índia... De vegades s'esfumava deixant sense pagar quantiosos deutes i comptes d'hotel, però el pagament s'acabaria reclamant a l'autèntic Greene, que amb enutjosa freqüència va ser confós amb l'altre, que ja havia arribat, conquerit i partit abans de l'arribada. En una ocasió estant a Xile, després de dinar el Greene autèntic amb el president Allende, "un diari dretà de Santiago va anunciar als seus lectors que el president havia estat enganyat per un impostor."

Acaba l'epíleg amb aquesta reflexió: '¿No hauria estat jo l'impostor durant tot aquest temps? ¿No seria jo l'Altre? És que jo era Skinner? ¿I no seria així mateix possible que jo fos Meredith de Varg? '

Vint anys abans, Borges havia escrit a "Borges i jo": 'jo visc, jo em deixo viure, perquè Borges pugui tramar la seva literatura', només per concloure:'... la meva vida és una fuita i tot el perdo, tot és de l'oblit, o de l'altre'. Però deixem l'última paraula a Rimbaud: 'Je est un autre". - JOHN WILLIAM WILKINSON - lavanguardia.com