Deia en l'escrit d'ahir que necessitàvem amb urgència a un Estanislau Figueres, primer president de la I República, perquè els digués als seus allò de:"senyors, vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres". És per estar-ho. Tornar a liderar Europa en contagis amb l'atenció primària desbordada en algunes comunitats i hospitals prop de el col·lapse quan ni tan sols hem acabat setembre, és un fracàs dels nostres polítics, no de la ciutadania, que tampoc ha ajudat, però aixó ja ho havien d'haver pressuposat. Estem pagant el desmantellament de la Sanitat pública, les retallades en investigació de les dretes i la incompetència de personatges com Ayuso. D'acord que el Govern no pot solucionar-ho tot però ha de mostrar que ho està intentant per tots els mitjans. Al capdavall, és el cap de tot això i el que té més poder per posar i imposar mesures. Ni la cogovernança, ni les transferències són excusa. Si els altres ho fan malament, el Govern de Madrid ha de fer-ho millor i salvar-nos del desastre. Però no hi ha pla ni comandament, hi ha una altra vegada imprevisió, improvisació i manca de lideratge. Un lideratge que em porta a pensar en que si Jordi Pujol o Pasqual Maragall, al seu temps de governants haguessin demanat a la ciutadania que es quedés a casa, aquesta en la gran majoria els hi hauria fet cas, perquè la gent els respectava i considerava aquest lideratge, que obviàment Quim Torra ni de lluny té.

Quan Estanislau Figueres es va afartar de la incapacitat dels polítics espanyols d'arribar a un acord per superar una greu crisi, va deixar anar la coneguda frase, se'n va anar a casa, va fer les maletes i va agafar un tren a França sense ni tan sols dimitir ni acomiadar-se. Donen ganes de fer el mateix, de moment els ciutadans se n'han anat a la platja o a la muntanya. Però els que haurien de marxar són els que no fan la seva feina com cal, però aquests tenen el cul enganxat a l'escó del Parlament i són inamovibles, inassequibles al desànim.