INASSEQUIBLES AL DESÀNIM 26.9.20

Deia en l'escrit d'ahir que necessitàvem amb urgència a un Estanislau Figueres, primer president de la I República, perquè els digués als seus allò de:"senyors, vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres". És per estar-ho. Tornar a liderar Europa en contagis amb l'atenció primària desbordada en algunes comunitats i hospitals prop de el col·lapse quan ni tan sols hem acabat setembre, és un fracàs dels nostres polítics, no de la ciutadania, que tampoc ha ajudat, però aixó ja ho havien d'haver pressuposat. Estem pagant el desmantellament de la Sanitat pública, les retallades en investigació de les dretes i la incompetència de personatges com Ayuso. D'acord que el Govern no pot solucionar-ho tot però ha de mostrar que ho està intentant per tots els mitjans. Al capdavall, és el cap de tot això i el que té més poder per posar i imposar mesures. Ni la cogovernança, ni les transferències són excusa. Si els altres ho fan malament, el Govern de Madrid ha de fer-ho millor i salvar-nos del desastre. Però no hi ha pla ni comandament, hi ha una altra vegada imprevisió, improvisació i manca de lideratge. Un lideratge que em porta a pensar en que si Jordi Pujol o Pasqual Maragall, al seu temps de governants haguessin demanat a la ciutadania que es quedés a casa, aquesta en la gran majoria els hi hauria fet cas, perquè la gent els respectava i considerava aquest lideratge, que obviàment Quim Torra ni de lluny té.

Quan Estanislau Figueres es va afartar de la incapacitat dels polítics espanyols d'arribar a un acord per superar una greu crisi, va deixar anar la coneguda frase, se'n va anar a casa, va fer les maletes i va agafar un tren a França sense ni tan sols dimitir ni acomiadar-se. Donen ganes de fer el mateix, de moment els ciutadans se n'han anat a la platja o a la muntanya. Però els que haurien de marxar són els que no fan la seva feina com cal, però aquests tenen el cul enganxat a l'escó del Parlament i són inamovibles, inassequibles al desànim. 

LA BARCELONA TRANSGRESSORA 26.9.20

Barcelona pateix els mateixos problemes que les grans ciutats del planeta... El gran repte és fer una ciutat vivible per a tots els seus habitants. Els blocs de formigó improvisats a les calçades per robar espai als cotxes s'han convertit en el símbol d’una suposada decadència de Barcelona. Més enllà de la lletjor –indiscutible– d’una mesura urgent, és obvi que la ciutat es troba en un dilema.

La Barcelona olímpica brilla en la nostàlgia. Van ser molts els seus assoliments. Des de guanyar sis quilòmetres de platja fins a millorar els barris perifèrics. També hi ha ombres, per descomptat. El picot es va imposar a la preservació d'espais rellevants i la cura del medi ambient no va ser a la llista de les prioritats. Barcelona va brillar, però la seva llum no va brollar del no-res ni va saber resplendir per a tothom.

Va ser a la Barcelona grisa i bruta del final del franquisme i en l'esclat de llibertat dels últims anys 70 i els 80 on es va gestar el focus creatiu, transgressor i transformador de la ciutat. El flamant Teatre Lliure, la impactant Fura dels Baus o el genial Ocaña són només tres exemples d’una Barcelona gamberra, lliure i provocativa que va ser la veritable ànima innovadora. La ciutat olímpica se'n va alimentar, la va ordenar, materialitzar i embellir. I va arribar l'especulació. 

Fa dècades que Barcelona expulsa els seus fills. Fa massa que es va convertir en escenari i va desterrar a la fossa de la invisibilitat tots els que no podien accedir al decorat. No és el mateix veure la ciutat des del Turó Park que des dels carrerons del Raval. No és el mateix ser un dels que han gaudit –i s’han enriquit– d'aquella Barcelona del disseny que ser un exclòs de les bambolines. La pobresa d'avui és fruit d’una desigualtat llargament aprovisionada.

Barcelona pateix els mateixos problemes que les grans ciutats del planeta. L'especulació immobiliària, la gentrificació i una forta pressió migratòria són els desafiaments del moment. El gran repte és fer una ciutat habitable per a tots els seus habitants. Més enllà del ressò de la nostàlgia i les veus de l'ordre, hi ha el rumor de la transgressió. Existeix i potser conté el germen del futur. Emma Riverola - elperiodico