Barcelona pateix els mateixos problemes que les grans ciutats del planeta... El gran repte és fer una ciutat vivible per a tots els seus habitants. Els blocs de formigó improvisats a les calçades per robar espai als cotxes s'han convertit en el símbol d’una suposada decadència de Barcelona. Més enllà de la lletjor –indiscutible– d’una mesura urgent, és obvi que la ciutat es troba en un dilema.
La Barcelona olímpica brilla en la nostàlgia. Van ser molts els seus assoliments. Des de guanyar sis quilòmetres de platja fins a millorar els barris perifèrics. També hi ha ombres, per descomptat. El picot es va imposar a la preservació d'espais rellevants i la cura del medi ambient no va ser a la llista de les prioritats. Barcelona va brillar, però la seva llum no va brollar del no-res ni va saber resplendir per a tothom.
Va ser a la Barcelona grisa i bruta del final del franquisme i en l'esclat de llibertat dels últims anys 70 i els 80 on es va gestar el focus creatiu, transgressor i transformador de la ciutat. El flamant Teatre Lliure, la impactant Fura dels Baus o el genial Ocaña són només tres exemples d’una Barcelona gamberra, lliure i provocativa que va ser la veritable ànima innovadora. La ciutat olímpica se'n va alimentar, la va ordenar, materialitzar i embellir. I va arribar l'especulació.
Fa dècades que Barcelona expulsa els seus fills. Fa massa que es va convertir en escenari i va desterrar a la fossa de la invisibilitat tots els que no podien accedir al decorat. No és el mateix veure la ciutat des del Turó Park que des dels carrerons del Raval. No és el mateix ser un dels que han gaudit –i s’han enriquit– d'aquella Barcelona del disseny que ser un exclòs de les bambolines. La pobresa d'avui és fruit d’una desigualtat llargament aprovisionada.
Barcelona pateix els mateixos problemes que les grans ciutats del planeta. L'especulació immobiliària, la gentrificació i una forta pressió migratòria són els desafiaments del moment. El gran repte és fer una ciutat habitable per a tots els seus habitants. Més enllà del ressò de la nostàlgia i les veus de l'ordre, hi ha el rumor de la transgressió. Existeix i potser conté el germen del futur. Emma Riverola - elperiodico
El de la pintura se ha forrao ¡ jajajaja
ResponEliminaSalut
i el del ciment qué?
ResponEliminaYo creo que no debe ser fácil compatibilizar lo necesario y lo bello, pero de ahí a la sensación aséptica o de desamparo que transmiten muchas zonas y barriadas (y el poligonerismo), hay un largo trecho. Dicen que el urbanismo es algo demasiado importante para dejarlo en manos de los alcaldes y de los arquitectos...
ResponEliminaAquí tienes una web con el antes y el después a base de fotos aéreas:
https://www.google.com/amp/s/www.vox.com/platform/amp/2014/12/29/7460557/urban-freeway-slider-maps
Seguramente sea así, pero alcaldes y arquitectos son los que hacen las obras, de ellos depende lo que salga después. Hay casos interesantes en que salió la cosa bien y otros en que no tanto. Cuando menos políticos sean los alcaldes, mejores seran sus obras, eso seguro.
ResponEliminaGracias por el enlace, ahora me lo miro.