Hi ha vegades en què les gallines volen més alt que les àguiles diu un proverbi romanès-, però mai les gallines arribaran als núvols.

Al nostre entorn només hi ha soroll, un soroll mediàtic estúpid, amb l'únic propòsit de qui emet aquest missatge de captar l'atenció d'algun interlocutor. L'empobriment del llenguatge en l'entorn de la política empobreix també la realitat mateixa. Per a aquest propòsit es diria que tot si val, començant per un radical empobriment dels missatges, cada vegada més simples, més infantils, potser perquè l'emissor sap que qui els ha de rebre cada vegada és més simple i més infantil.

Potser sigui per això pel que s'utilitza, tan emfàticament, l'expressió del relat, de guanyar la batalla del relat, sense entrar mai en especificar què guanya el presumpte guanyador d'aquest relat, ve a ser com alló d'eixamplar les bases. Una cosa, sembla segura: guanyar la batalla del relat no és guanyar la batalla de la realitat, entre altres coses perquè, com s'acaba d'assenyalar, no es poden fer tantes coses com relats hi ha, d'aixó els pares putatius del procés en saben un munt.

Així doncs, hem arribat a estat en què la majoria de professionals de la comunicació semblen haver-li agafat el gust al fet que els seus convidats els donin un titular, el titular del seu relat, o la seva insistència abandonada de que responguin a les seves preguntes únicament amb un sí o amb un no, potser perquè han aprés que en el cas dels polítics és impossible, és la prova d'una tendència cada vegada més palesa de l'empobriment de la paraula que, a aquest pas, deixarà al món de la comunicació en un no res, potser per això ja no hi ha a penes periodistes sinó reproductors/divulgadors de relats, uns periodistes que s'ho empassen tot sense dir ni piu, nomès cal veure el seguiment servil que fan de les campanyes electorals, que controlen totalment els aparells dels partits imposant el seu relat.

Dins la nova normalitat, hi ha el nou periodisme, el periodisme del senyor, si senyor!.