LA BLANCA QUE TENIA L'ÀNIMA NEGRA

Jessica A. Krug, de 38 anys, portava dècades presentant-se com una afrocaribenya. Explicava que havia crescut al Bronx novaiorquès, que els seus pares eren drogoaddictes i que el seu germà era una de les tantes víctimes de la brutalitat policial. Però el passat 3 de setembre, aquesta professora d'Història Llatinoamericana i Africana de la Universitat George Washington, va confessar al blog Medium, en un text titulat La veritat i la violència contra els negres de les meves mentides, que no és qui tant de temps ha dit ser. D'adolescènt, es va inventar que era negra i el seu lloc d'origen el va canviar diverses vegades. No va créixer a Nova York. La seva infància va ser la d'una nena blanca jueva en els suburbis de Kansas City, a l'Amèrica profunda. Als que la coneixen els va demanar perdó, assegurant que no van ser "ingenus": "Vaig ser audaç amb els meus enganys". La seva ha estat gairebé tota una vida adulta basada en el "sòl tòxic del napalm de les mentides", diu al començament del seu escrit.

El més sorprenent de la història de la senyora Krug no és que de cop i volta digués que era blanca. El més sorprenent és que els seus alumnes i els seus companys i professors a la Universitat de George Washington es sorprenguin davant el descobriment, després de tant de temps, que no era negra. Ella deia, entre altres coses, que era de família hispanocaribenya. Li agradava dir-se a si mateixa 'Jess la Bambolera'. Però si veieu la foto. És més blanca o quasi que Iniesta. És com si Dembélé s'hagués passat la vida dient que era blanc i tothom s'ho cregués. Fins que un dia anunciés: "Perdó, he mentit, sóc negre" i tots els seus coneguts s'escandalitzessin i de sobte el titllessin, com avui alguns benpensants anomenen a Krug, monstre racista.

El seu comportament recorda el polèmic cas de Rachel Dolezal, una dona que s'identificava com negra i que va arribar a presidir la secció local a Spokane (Washington) de l'Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color (NAACP en les seves sigles en anglès, la principal organització en favor dels drets civils dels Estats Units) durant més d'un any. El juny de 2015 els seus pares van reconèixer que va néixer blanca i que s'havia fet passar per negra.

Que pot portar a una persona, en aquest cas a Jessica Krug a fer-se passar per negra, se m'escapa, puc entendre casos com el d'Enric Marco que es feia passar per supervivent dels camps d'extermini nazis, uns camps que mai havia trepitjat,  i nomès es tractava de recrear per la seva part una realitat inventada que hauria volgut patir en un evident afany de notorietat. Però Krug és una professora universitaria que no entenc perquè s'havia d'inventar a més quelcom tan inversemblant. Per adquirir certa notorietat?, potser si, encara que segurament hauria impactat més parlar d'una jueva defensora delsdrets dels negres. Per inseguretat?, és possible, la ment humana a vegades és molt recaragolada i capaç d'inventar-se o reinventar-se, Pessoa tenia uns quants heterònims, però no és el cas de Jessica Krug. A vegades l'explicació a uns fets, a una manera d'actuar és molt senzilla, però en aquest cas no la sé trobar. Potser és que els nordamericans no tenen massa clar la cosa aquesta del color de les races, almenys si fem cas d'aquest article del New York Times.

La pregunta que davant aquesta situació em faig és: segur que la Moreneta es negra?, no ens haurà estat enganyant tots aquests anys?