La Vanguardia publicava ahir unes imatges de la Pica d’Estats, la muntanya més alta de Catalunya, amb cues interminables d’excursionistes per fer-se una selfie, ben juntets, sense respectar la distancia física ni res. Quant de mal ha fet Instagram! Mai en la història l’home no havia estat tan exhibicionista. El més important no és gaudir d’un paisatge pirinenc, sinó poder fotografiar-lo amb el nostre rostre en primer pla. Les imatges de la gentada al cim anaven acompanyades d’altres del freqüentat camí que hi porta o dels excursionistes banyant-se als estanys propers, malgrat ser una activitat prohibida. Les autoritats del parc natural de l’Alt Pirineu s’han proposat de limitar els accessos: només al juliol va registrar 66.800 visites. 

La sensació general d’indignació ha estat semblant a la que molts vam sentir quan fa un any vam veure les fotografies de l’Everest difoses per France Presse. Més de 200 persones en una cua d'hores per assolir el pic més alt del planeta resultava una imatge desconcertant, 65 anys després que Sir Edmund Hillary juntament amb el xerpa Tenzing Norgay aconseguissin una fita per a la història de la humanitat, a mitjans del segle XX.


Que l'ésser humà és l’espècie més depredadora del planeta, ja ho sabiem, però ara haurem d'afegir-hi que és la més inconscient i exhibicionista de totes. Teniem  al capo les vergonyoses imatges de l'any passat, amb aquella tropa d'inconscients fent cua per arribar a dalt de l’Everest, l'itinerari del qual s’assembla cada vegada més a una rambla, i ara, el  mateix comença a passar a la Pica d’Estats, que ha passat de ser una llegenda catalana a convertir-se en una simple selfie. Podria parafrasejar Macbeth i dir: la Pica d'Estats escalada per uns idiotes plens d'aire i selfies, en un clar exemple de com tota una societat, o quasi, s'avoca en el precipici de la seva autodestrucció. 

Com ha canviat tot, des que a l'any 1983 es realitzà una històrica pujada a la Pica d'Estats per commemorar el centenari de l'ascensió feta per mossèn Cinto Verdaguer. Ocasionalment, en aquella pujada que acabà aplegant uns 300 muntanyencs, hi havia el senyor Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya, una pica on uns anys abans el mateix President hi havia vist la llum i el futur del país, bé el futur o el futut que estaria el que en quedaria de país uns anys més tard. Visca Bongonia!, o Visc a Bongonia!