Va ser un dels primers i estranys sepelis permesos a l'inici de la pandèmia, el passat 4 d'abril, en un cementiri enganxat a les pistes de l'aeroport del Prat. Un amic fotògraf ho va saber i, amb els cementiris segellats com presons, esperem a la porta. Van obrir el cadenat només per aquest taüt. No van poder assistir més que els tres fills de la persona morta pel virus. Ells, van entendre la delicadesa de cert periodisme i van deixar que els acompanyéssim. Vaig arribar al cementiri ignorant si enterraven a un home o una dona. I, sense saber ni tan sols el seu nom -deixe'm les preguntes per al final-, quan van empènyer el taüt cap a l'interior del nínxol em va entrar una sensació que no havia experimentant abans. La sensació que ens estaven sepultant a tots.

Mai m'han fascinat els cementiris. Són avorrits. Els seus àngels, immòbils, són durs com la pedra. No volen. No poden volar. Només els podem volatilitzar, i volatilitzats -no per l'erosió de el temps, inevitable, sinó per nosaltres, del tot evitables- els he vist en tres punts dels Balcans.

Un cop vaig veure projectils de morter trencar làpides en un cementiri de Sarajevo: només l'ésser humà bombardeja als seus morts. Uns anys després vaig trobar un temple que havia caigut sobre el seu cementiri: Varen dinamitar l'església de Sant Miquel de Kijevo, a Krajina, i les seves pedres van volar pel cel i van caure sobre els morts, demolint àngels i làpides, esquinçant el monument als caiguts en la Primera Guerra Mundial, fet tot d'estalactites. De la talla de Sant Miquel només van trobar el cap. Però el més semblant a com acabarà probablement l'univers -les restes de tots els cossos celestes seran devorats per forats negres, colossals màquines desintegradores que al seu torn acabaran desintegrades, amb l'energia tan escampada que pel cosmos només quedarà vagant un gas diluït de fotons de llum incapaç d'alimentar cap procés- el vaig trobar en un cementiri de Prilep, una ciutat de Macedònia: la volatilització perfecta dels àngels.

Vaig veure uns nens jugant a futbol en un descampat. Em vaig acostar per veure les estranyes pedres que havien arrossegat per marcar les porteries ... "Paul Herm ..." (la resta era il·legible), es veia gravat en una de les pedres que feien de pal. "Jörg F. Hempelmann", es llegia en l'altra pedra que delimitava l'espai per triomfar o perdre. Els nens estaven jugant sobre un cementiri devastat, el cementiri més gran de soldats alemanys caiguts al sud dels Balcans durant la Primera Guerra Mundial. Xutant sobre una terra compacta i un abisme d'ossos.

El segon cementiri alemany de Macedònia, a Bitola -Monastir en els llibres d'història-, va tenir més sort: ningú havia arrencat cap làpida, però hi havia gitanos que saltaven la massissa muralla de pedra circular -dissenyada per un arquitecte de la Bauhaus- per organitzar dins baralles de gossos. Vaig parlar amb Mile Petrovski, que va fer de traductor per a les tropes alemanyes de l'OTAN a Kosovo i al qual van encarregar que s'ocupés del cementiri alemany. Va segar les males herbes i va preguntar als gitanos per què organitzaven aquestes gossades just entre aquestes tombes. "Perquè és un lloc collonut per a les baralles de gossos", li van contestar.

L'exèrcit alemany va entrar a Kosovo el 1999, la seva primera missió de combat fora d'Alemanya des de la Segona Guerra Mundial. I allà, a la ciutat de Prizren, va cosir a trets a dos serbis que prèviament els havien disparat. Una cosa difícil d'oblidar: els va matar sota de la meva habitació de l'hotel Theranda. Va ser treure el cap a la balconada i veure els cadàvers de les primeres persones que l'exèrcit de terra alemany matava fora d'Alemanya des de l'enfonsament del Tercer Reich.

Mile, el jardiner de cementiri alemany, va acompanyar un dia a diversos oficials germans al triturat cementiri de Prilep.

-Al veure allò, alguns van plorar -em va dir.

-¿Ploraren físicament? -li vaig preguntar.

-Sí, físicament.

A l'altre extrem de la Gran Guerra, a Thiepval, el memorial als britànics caiguts en l'ofensiva del Somme -vint mil morts i dos mil desapareguts en un sol dia, i hi va haver molts més dies- venien io-ios Thiepval. ¿Frivolització d'aquesta infinita fossa comuna? Potser els soldats enfonsats en aquestes trinxeres, si haguessin pogut allargar la mà fins al segle XXI, de tots els souvenirs haurien escollit el io-io i haurien jugat per matar el temps abans que el temps els matés a ells: acabarien sota terra, i el sabien.

Amb una simple mirada podem veure -i sentir- estrelles que estan a milers de milions de quilòmetres, però no podem veure -ni sentir- el que hi ha a mig metre sota els nostres peus. Explica Robert Macfarlane en el seu últim llibre -Bajotierra (Random House) - que el buit emigra a la superfície, i explica que el poble saami, allà a Lapònia, creu que el subsòl és una inversió perfecta de el regne humà: els peus dels morts, que han de caminar cap per avall, toquen els peus dels vius, que caminen cap a dalt. Com si, corrent cap per avall, els soldats del kàiser juguessin a futbol amb els nens de Prilep.

Cioran, en un documental, confessava que de petit li agradava jugar a futbol amb les calaveres.

Amb una mirada podem veure estrelles que estan a milers de milions de quilòmetres,  però no podem veure el qual hi ha a mig metre sota els nostres peus - PLÀCID GARCIA-PLANAS