ERUPCIONA, PORCO GOVERNO 21.9.21

Després que hagim assistit al naixement de negacionistes de múltiples temes, com aquells que neguen l'existència del coronavirus o els qui veuen en la vacuna un complot de multimilionaris per injectar a la població mundial un xip amb el qual controlar-nos, ara ha arribat el que ningú esperava, els negacionistes de l'erupció del volcà de la Palma.

Aquest volcà en actiu des del passat diumenge, ha arrasat ja 166 cases i altres instal·lacions, a més de provocar l'evacuació de més de 6.000 persones i l'alerta per l'emissió de diòxid de sofre. Tot això documentat des del primer minut amb fotografies, imatges i testimonis d'aquells que ho han perdut tot i d'altres testimonis. Tot i així, encara que són pocs, han aparegut a les xarxes socials individus que veuen aquesta situació sospitosa i creuen o bé que es tracta d'un muntatge o bé que tot ha estat provocat perseguint una finalitat desconeguda. Fins i tot n'hi ha que afirmen que ha estat el govern per distreu-re l'atenció del personal de la constant pujada de la llum. Una altra teoria esbojarrada es que la explosió del volcà s'ha provat des d'un satel·lit mirall. I és clar, els usuaris no han trigat a mostrar la seva incredulitat i fer gala de l'humor a què ens tenen acostumats.

"Sóc una persona de ment oberta que ha vist gairebé de tot, però els negacionistes dels volcans m'han agafat per sorpresa", deia una tuitera que adjuntava al seu missatge una sèrie de captures de tuits: "em sona a provocat", " això no és casual"," està tot orquestrat, si us fixeu en les fotos i als vídeos el volcà surt des d'una vessant i no des del cim que és des d'on se suposa que ha de sortir la lava d'un volcà", es pot llegir en alguns d'ells.

Així les coses, moltes persones, tirant d'humor, s'han dedicat a donar idees als conspiranoics apuntant teories alternatives. Entre elles la implicació d'un OVNI a aquesta situació, la possibilitat que ens vulguin "inocular renta amb imants a les venes i així controlar-nos" o assenyalant casualitats molt sospitoses, com que hi hagi un Institut Volcànic precisament en un arxipèlag d'origen volcànic... Fixeu-vos que estrany, un Institu volcànic en un lloc ple de volcans. Tot porta a pensar que la culpa de tot és del Gobierno de España, piove porco governo, erupciona porco Governo.

Aquí el que seria d'agraïr es que algun mitjà fes un seguiment de com va el procés de recuperació dels afectats, perquè ara tothom és molt solidari, però a la que passin quatre dies ningú és recordarà de la Palma ni dels seus habitants, de la mateixa manera que ja hem olvidat als Afganesos. Bé, la part positiva és que a partir d'ahir ja podem presumir de ser experts vulcanòlegs, Forcades tremola, ja són aquí els teus deixebles. Francament, els barbars ja estan tardar a arribar, haurien d'afanyar-se abans no morim de vergonya, aliena. 

INSUPORTABLEMENT AVORRIDA 20.9.21

Crèiem erròniament que tot té un principi i un final. Però inconscients com som, incapaços d'enfrontar-nos a la realitat, vam començar per eradicar la vellesa del nostre vocabulari. La rebatejarem entusiasmats com a tercera edat. Durant un temps aquesta nova manera de referir-nos a l'arruga i a la progressiva pèrdua del el cos i la ment va semblar conformar-nos. Eliminada la vellesa com a experiència col·lectiva tocava acabar també amb els vells. Els va tocar ser persones grans. El nom fa la cosa. La vellesa i els vells ja no existeixen. Per això ens neguem les paraules que defineixen perfectíssimament tant a l'una com a les altres. Així i tot la creativitat se'ns va quedar curta. El de gent gran no és un terme que tapi prou. Necessitem més paraules, noves si pot ser, que recobreixin amb més efectivitat el que no volem acceptar ni veure. Cal seguir retorçant el llenguatge per negar que el pas de el temps i la llei de la gravetat sempre aconsegueixen esfondrar les carns, la solució més eficaç està en els anglicismes i els eufemismes, aúnque hi ha aqui molt desconcert, de sobte en alguna notícia parlen de un ancià de 75 anys. No! no ens passem tampoc, als 75 anys una persona és gran, no un ancià.

Jeff Bezos, fundador d'Amazon, i l'inversor rus Iuri Milner. Han posat en marxa l'empresa Altos Labs. Rastregen el món fitxant científics experts en rejoveniment, per veure si entre tots donen amb la fórmula que ens eviti arribar a vells sense que l'alternativa resulti, com resultava fins ara, pitjor. No són els primers ni seran els últims. Larry Page, fundador de Google, també es va atrevir fa uns anys amb el seu propi projecte amb el mateix objectiu. L'objectiu que persegueixen és un món sense vellesa i després d'ell un món sense mort. La coronació definitiva de l'egoisme i de l'individualisme més extrem. Els que ens van precedir en això de viure han estat només la mà d'obra que necessitàvem per arribar fins aquí, que és on es per al rellotge, on finalitza la cursa de relleus de la humanitat. En el Món feliç de Huxley, a l'arribar als 70 anys com la gent creada genèticament no envellia, era portada a uns hotels de luxe, és a dir uns geriàtrics cinc estrelles, i allà sigilosament, sense fer soroll, anaven desapareixent un a un. Em sembla una bona mesura, ja que no podem abandonar el cos per ser energia en estat pur, millor deixar-ho.

Aquesta és la foto d'un món sense vellesa, sense mort. La immortalitat a través del rejoveniment i la reprogramació cel·lular és la que es centra en la seva derivada classista. Hi ha fets mes certs, el que més, afirmar sense matisos que si ens neguem la vellesa, ens neguem la condició de persones. Al cap i a la fi, no és el temps que un hagi un viscut sinó com ho ha viscut, amb quina intensitat, perquè per a la majoria de la gent l'eternitat seria insuportablement avorrida.

TWITTER, PLATÓ... i MATRIX 20.9.21

-

Raül Garrigasait és un dels intel·lectuals més preclars, dels més incisius de moment, de l'estirp dels que aporten a la reflexió filosòfica i política, amb més intensitat i precisió, un bagatge que beu de l'estudi dels clàssics i que milita a favor de la claredat. A banda de l'obra publicada té també un bloc 'La casa en obres'. Aquest article de maig de l'any passat l'he tret d'allí.

TWITTER I PLATÓ

Amb la seva rapidesa de bala, amb la seva tirada als exabruptes i a la vanitat de voler tenir raó, amb aquella incitació constant a mirar de reüll el que fan o diuen els altres, ¿Twitter és un bon lloc per a un club de lectura? M’ho preguntava aquests dies, arran de la proposta que hem fet, des de La Casa dels Clàssics, de llegir-hi en comú El convit de Plató. I encara em venia una altra pregunta, ucrònica i estúpida si voleu: ¿Què en diria, el filòsof, de Twitter?

Hi ha un fet que situa Plató molt lluny i alhora d’alguna manera ens l’acosta: si nosaltres vivim la consolidació de l’univers digital, ell va viure la consolidació de la nova tècnica que era l’escriptura. I ningú no va reflexionar més que ell sobre les conseqüències del pas de l’oralitat a la lletra escrita. Es va fixar en la pèrdua de memòria que comportava, en el perill de valorar el saber extern de les lletres sense haver-lo comprès interiorment, en la impossibilitat de fer preguntes als llibres i obtenir-ne respostes. Hi havia una paradoxa al fons d’això: Plató criticava l’escriptura, però la feia servir per deixar enrere el vell saber oral de la poesia i promoure el nou coneixement filosòfic.

Les maneres com el pensador va manipular les lletres per obrir-se pas entre aquests perills són de les coses més innovadores i fascinants que han passat en la història de l’escriptura. A El convit posa en escena un deixeble apassionat de Plató, Apol·lodor, que explica, anys després, una història que havia sentit quan era un noi. És la història d’un banquet a casa del dramaturg tràgic Agató on es van fer discursos sobre l’amor. Reconstruint-los a partir del relat d’un altre deixeble de Sòcrates que es deia Aristodem, Apol·lodor pronuncia el discurs de Fedre, aprenent de filòsof; el de Pausànias, orador professional; el d’Erixímac, metge; el d’Aristòfanes, l’escriptor de comèdies; el d’Agató mateix, el de Sòcrates i el del polític Alcibíades. Apol·lodor explica hores de reflexions: un prodigi de memòria absolutament inversemblant. ¿Quina fiabilitat poden tenir aquestes paraules recordades tants anys després i a més transmeses a partir d’un tercer? Però això no és tot. El moment culminant de l’obra és el discurs de la sacerdotessa Diotima de Mantinea, recordat per Sòcrates. O sigui que les paraules que s’acosten més a la veritat són un record llunyà (que té Apol·lodor) d’un record (que té Aristodem) d’un record (que té Sòcrates) d’unes paraules d’una sacerdotessa nascuda a la terra remota i feréstega d’Arcàdia. No hi ha manera de posar més en dubte les pretensions d’objectivitat de l’escriptura. Si El convit fos una novel·la postmoderna, diríem que aquesta fabulació pretén qüestionar la noció mateixa de veritat. Però Plató no vol fer això: en les seves obres hi trobem la convicció que hi ha una veritat, una realitat que pot ser objecte de coneixement i que tothom té obscurament impresa a dins i pot fer l’esforç de recordar. Els diàlegs mostren la dificultat d’arribar-hi, però encenen el desig de treballar per acostar-s’hi.

Torno a Twitter. A la xarxa de microblogging també citem coses que han dit altres usuaris que al seu torn en citaven d’altres, etcètera. Quan citem, el nostre comentari apareix a sobre del text citat: és la posició ideal per declarar-se més intel·ligent, més irònic o més sensible que l’altre i llançar-lo al pou dels infrahumans. Però aquestes citacions funcionen d’una manera ben diferent que les de Plató, perquè la memòria no hi fa cap paper. Sempre tenim un accés immediat als signes que han escrit els altres. Sempre ens hi podem referir com a exemples de veritat o de falsedat, assenyalant-ne l’emissor amb un dit. Aquesta immediatesa, la sensació d’estar tan a prop de l’altre, és tota la gràcia de Twitter. Si el microblogging encomana una il·lusió de proximitat total, l’escriptura de Plató augmentava la distància per mostrar alhora el valor del saber i l’esforç que cal fer per accedir-hi. A Twitter el saber va molt barat, i en els diàlegs de Plató va molt car. Un Plató que fins i tot ha estat entrevistat, parlant de Matrix.

¿És un bon lloc per fer un club de lectura de Plató, Twitter? Sí, si és que fer xocar contraris pot resultar il·luminador. Plató es va servir de l’escriptura d’una manera magistral, però sempre va sostenir que les coses de veritat eren fora de les lletres escrites. Servim-nos de Twitter, doncs, perquè sabem que la veritat és en un altre lloc. - La casa en obres - Espai literari de Raül Garrigasait.

L'EFECTE DUNNING-KRUGER 2.10.20

L'efecte Dunning-Kruger, o com els humans ens convertim en opinadors de tot sense saber gairebé de res, podria explicar el sorgiment de corrents de pensament no experts, capaços de solucionar qualsevol problema sense importar la seva naturalesa. Aquesta teoria es fonamenta en l'estudi realitzat per David Dunning i Justin Kruger a la Universitat de Cornell, a partir del qual pretenien investigar el comportament d'uns subjectes poc preparats davant d'una situació racionalment complexa.

El resultat de l'estudi va ser la concreció d'una teoria segons la qual es manifesta la incapacitat dels subjectes per reconèixer la seva ignorància així com la tendència a menysprear el coneixement dels experts en aquestes matèries. Aquest biaix, paradoxalment, converteix a través d'una il·lusió de superioritat a persones amb coneixements superficials d'alguns assumptes en veritables experts que s'atreveixen amb matèries tan complexes com la gestió institucional d'un escenari tan inusual com el que avui vivim.

És cert que aquesta particularitat no resulta especialment nova. Ja Isaac Asimov, en una columna titulada 'A cult of ignorance', va intentar definir les característiques pròpies d'un pensament contrari a les reflexions dels experts. Des de llavors, poc ha canviat perquè, en definitiva, vivim en el que s'ha convingut a anomenar l'era de l'anti-intel·lectualisme.

Amb l'ocàs dels intel·lectuals i una vegada constatades les limitacions dels experts, sembla que aquest lloc l'ocupen avui els tertulians. Quan sentim aquesta paraula potser ens vinguin al cap les seves pitjors representacions: els que parlen de tot sense saber de res, que interrompen i insulten, que prefereixen l'espectacle a l'argumentació. Evidentment no estic elogiant als pitjors exemplars de l'espècie, sinó al que vol dir que una democràcia s'entengui com una discussió entre persones que opinen i no tant entre els que suposadament saben, com un debat entre iguals i no com un discurs elitista. Pensem en les propietats d'aquesta figura: algú que pensa sense poder-se permetre el luxe d'haver estudiat a fons el tema en qüestió i sobretot que ho fa en un context de pluralitat i debat obert. Això és el que millor simbolitza a la humanitat actual en el seu combat contra la inevitable ignorància en la qual ens situen els greus problemes que tenim i que ens converteixen a tots en ignorants. El problema no és que la ciutadania sàpiga molt poc, sinó que ningú sap prou. I l'excés d'informació, aquesta saturació diària de notícies reals o falses encara complica més la capacitat de saber sobre alguna cosa.

A vegades l'opinió d'algu que sap de que va, la pots trobar en el lloc més insospitat. La botiga de telefonia que tinc a costat de casa meva, la regenta una senyora que és d'Armènia; parlant ahir sobre el conflicte que el seu país té amb  Azerbaijan, ho va resumir de manera breu però concisa: "Tot és per la religió, hi ha una cosa que mai perdonarà Turquia als armenis: haver sobreviscut al genocidi. Erdogan dóna suport amb tot a Azerbaijan en la major escalada bèl·lica de Nagorno Karabakh en dues dècades; una guerra que més aviat s'ha convertit en una llarga i lenta campanya de neteja ètnica, on està morint molta gent, joves sense experiència són enviats a morir. Si no intervé Rússia tenim un problema - afegia -, perquè de la UE no n'esperem res. Em va dir també que els joves que estaven a Europa tornaven a Armènia per lluitar pel seu país."

Guerres, guerres i més guerres, conflictes, morts, desolació, misèria, una guerra aquesta, oficialment per la muntanya de Nagorno Karabakh de la qual els tertulians ni n'opinen i els mitjans d'aquí poc en parlen, crec que és tanta la seva ignorància sobre ella que ni s'atreveixen, ja els va passar amb Txetxènia, totes dues pertanyen al dubtós grup de les guerres ignorades.

JUGAR A FUTBOL AMB CALAVERES 1.10.20

Va ser un dels primers i estranys sepelis permesos a l'inici de la pandèmia, el passat 4 d'abril, en un cementiri enganxat a les pistes de l'aeroport del Prat. Un amic fotògraf ho va saber i, amb els cementiris segellats com presons, esperem a la porta. Van obrir el cadenat només per aquest taüt. No van poder assistir més que els tres fills de la persona morta pel virus. Ells, van entendre la delicadesa de cert periodisme i van deixar que els acompanyéssim. Vaig arribar al cementiri ignorant si enterraven a un home o una dona. I, sense saber ni tan sols el seu nom -deixe'm les preguntes per al final-, quan van empènyer el taüt cap a l'interior del nínxol em va entrar una sensació que no havia experimentant abans. La sensació que ens estaven sepultant a tots.

Mai m'han fascinat els cementiris. Són avorrits. Els seus àngels, immòbils, són durs com la pedra. No volen. No poden volar. Només els podem volatilitzar, i volatilitzats -no per l'erosió de el temps, inevitable, sinó per nosaltres, del tot evitables- els he vist en tres punts dels Balcans.

Un cop vaig veure projectils de morter trencar làpides en un cementiri de Sarajevo: només l'ésser humà bombardeja als seus morts. Uns anys després vaig trobar un temple que havia caigut sobre el seu cementiri: Varen dinamitar l'església de Sant Miquel de Kijevo, a Krajina, i les seves pedres van volar pel cel i van caure sobre els morts, demolint àngels i làpides, esquinçant el monument als caiguts en la Primera Guerra Mundial, fet tot d'estalactites. De la talla de Sant Miquel només van trobar el cap. Però el més semblant a com acabarà probablement l'univers -les restes de tots els cossos celestes seran devorats per forats negres, colossals màquines desintegradores que al seu torn acabaran desintegrades, amb l'energia tan escampada que pel cosmos només quedarà vagant un gas diluït de fotons de llum incapaç d'alimentar cap procés- el vaig trobar en un cementiri de Prilep, una ciutat de Macedònia: la volatilització perfecta dels àngels.

Vaig veure uns nens jugant a futbol en un descampat. Em vaig acostar per veure les estranyes pedres que havien arrossegat per marcar les porteries ... "Paul Herm ..." (la resta era il·legible), es veia gravat en una de les pedres que feien de pal. "Jörg F. Hempelmann", es llegia en l'altra pedra que delimitava l'espai per triomfar o perdre. Els nens estaven jugant sobre un cementiri devastat, el cementiri més gran de soldats alemanys caiguts al sud dels Balcans durant la Primera Guerra Mundial. Xutant sobre una terra compacta i un abisme d'ossos.

El segon cementiri alemany de Macedònia, a Bitola -Monastir en els llibres d'història-, va tenir més sort: ningú havia arrencat cap làpida, però hi havia gitanos que saltaven la massissa muralla de pedra circular -dissenyada per un arquitecte de la Bauhaus- per organitzar dins baralles de gossos. Vaig parlar amb Mile Petrovski, que va fer de traductor per a les tropes alemanyes de l'OTAN a Kosovo i al qual van encarregar que s'ocupés del cementiri alemany. Va segar les males herbes i va preguntar als gitanos per què organitzaven aquestes gossades just entre aquestes tombes. "Perquè és un lloc collonut per a les baralles de gossos", li van contestar.

L'exèrcit alemany va entrar a Kosovo el 1999, la seva primera missió de combat fora d'Alemanya des de la Segona Guerra Mundial. I allà, a la ciutat de Prizren, va cosir a trets a dos serbis que prèviament els havien disparat. Una cosa difícil d'oblidar: els va matar sota de la meva habitació de l'hotel Theranda. Va ser treure el cap a la balconada i veure els cadàvers de les primeres persones que l'exèrcit de terra alemany matava fora d'Alemanya des de l'enfonsament del Tercer Reich.

Mile, el jardiner de cementiri alemany, va acompanyar un dia a diversos oficials germans al triturat cementiri de Prilep.

-Al veure allò, alguns van plorar -em va dir.

-¿Ploraren físicament? -li vaig preguntar.

-Sí, físicament.

A l'altre extrem de la Gran Guerra, a Thiepval, el memorial als britànics caiguts en l'ofensiva del Somme -vint mil morts i dos mil desapareguts en un sol dia, i hi va haver molts més dies- venien io-ios Thiepval. ¿Frivolització d'aquesta infinita fossa comuna? Potser els soldats enfonsats en aquestes trinxeres, si haguessin pogut allargar la mà fins al segle XXI, de tots els souvenirs haurien escollit el io-io i haurien jugat per matar el temps abans que el temps els matés a ells: acabarien sota terra, i el sabien.

Amb una simple mirada podem veure -i sentir- estrelles que estan a milers de milions de quilòmetres, però no podem veure -ni sentir- el que hi ha a mig metre sota els nostres peus. Explica Robert Macfarlane en el seu últim llibre -Bajotierra (Random House) - que el buit emigra a la superfície, i explica que el poble saami, allà a Lapònia, creu que el subsòl és una inversió perfecta de el regne humà: els peus dels morts, que han de caminar cap per avall, toquen els peus dels vius, que caminen cap a dalt. Com si, corrent cap per avall, els soldats del kàiser juguessin a futbol amb els nens de Prilep.

Cioran, en un documental, confessava que de petit li agradava jugar a futbol amb les calaveres.

Amb una mirada podem veure estrelles que estan a milers de milions de quilòmetres,  però no podem veure el qual hi ha a mig metre sota els nostres peus - PLÀCID GARCIA-PLANAS