L'efecte Dunning-Kruger, o com els humans ens convertim en opinadors de tot sense saber gairebé de res, podria explicar el sorgiment de corrents de pensament no experts, capaços de solucionar qualsevol problema sense importar la seva naturalesa. Aquesta teoria es fonamenta en l'estudi realitzat per David Dunning i Justin Kruger a la Universitat de Cornell, a partir del qual pretenien investigar el comportament d'uns subjectes poc preparats davant d'una situació racionalment complexa.

El resultat de l'estudi va ser la concreció d'una teoria segons la qual es manifesta la incapacitat dels subjectes per reconèixer la seva ignorància així com la tendència a menysprear el coneixement dels experts en aquestes matèries. Aquest biaix, paradoxalment, converteix a través d'una il·lusió de superioritat a persones amb coneixements superficials d'alguns assumptes en veritables experts que s'atreveixen amb matèries tan complexes com la gestió institucional d'un escenari tan inusual com el que avui vivim.

És cert que aquesta particularitat no resulta especialment nova. Ja Isaac Asimov, en una columna titulada 'A cult of ignorance', va intentar definir les característiques pròpies d'un pensament contrari a les reflexions dels experts. Des de llavors, poc ha canviat perquè, en definitiva, vivim en el que s'ha convingut a anomenar l'era de l'anti-intel·lectualisme.

Amb l'ocàs dels intel·lectuals i una vegada constatades les limitacions dels experts, sembla que aquest lloc l'ocupen avui els tertulians. Quan sentim aquesta paraula potser ens vinguin al cap les seves pitjors representacions: els que parlen de tot sense saber de res, que interrompen i insulten, que prefereixen l'espectacle a l'argumentació. Evidentment no estic elogiant als pitjors exemplars de l'espècie, sinó al que vol dir que una democràcia s'entengui com una discussió entre persones que opinen i no tant entre els que suposadament saben, com un debat entre iguals i no com un discurs elitista. Pensem en les propietats d'aquesta figura: algú que pensa sense poder-se permetre el luxe d'haver estudiat a fons el tema en qüestió i sobretot que ho fa en un context de pluralitat i debat obert. Això és el que millor simbolitza a la humanitat actual en el seu combat contra la inevitable ignorància en la qual ens situen els greus problemes que tenim i que ens converteixen a tots en ignorants. El problema no és que la ciutadania sàpiga molt poc, sinó que ningú sap prou. I l'excés d'informació, aquesta saturació diària de notícies reals o falses encara complica més la capacitat de saber sobre alguna cosa.

A vegades l'opinió d'algu que sap de que va, la pots trobar en el lloc més insospitat. La botiga de telefonia que tinc a costat de casa meva, la regenta una senyora que és d'Armènia; parlant ahir sobre el conflicte que el seu país té amb  Azerbaijan, ho va resumir de manera breu però concisa: "Tot és per la religió, hi ha una cosa que mai perdonarà Turquia als armenis: haver sobreviscut al genocidi. Erdogan dóna suport amb tot a Azerbaijan en la major escalada bèl·lica de Nagorno Karabakh en dues dècades; una guerra que més aviat s'ha convertit en una llarga i lenta campanya de neteja ètnica, on està morint molta gent, joves sense experiència són enviats a morir. Si no intervé Rússia tenim un problema - afegia -, perquè de la UE no n'esperem res. Em va dir també que els joves que estaven a Europa tornaven a Armènia per lluitar pel seu país."

Guerres, guerres i més guerres, conflictes, morts, desolació, misèria, una guerra aquesta, oficialment per la muntanya de Nagorno Karabakh de la qual els tertulians ni n'opinen i els mitjans d'aquí poc en parlen, crec que és tanta la seva ignorància sobre ella que ni s'atreveixen, ja els va passar amb Txetxènia, totes dues pertanyen al dubtós grup de les guerres ignorades.