Avaluar el tracte als treballadors no és res de nou per a les empreses que obtenen materials de llocs amb pobresa i repressió. Però a la Xina aquests problemes es veuen agreujats pel poder de l'estat, la mida de l'economia i les tensions amb els EUA. En un moment en què la Covid ha obligat a moltes companyies a considerar la reducció de les seves cadenes de subministrament xineses, les preocupacions sobre el treball forçós uigur "han posat llenya al foc", diu un executiu. A la Vanguardia en parlen en aquest article sobre la producció a la Xina.
Aquest escrit es del 25.06.2014. L'he volgut recuperar car continua vigent 6 anys després. La noticia és que la explotació humana, la nova esclavitud, no és noticia ni importa gens al consumidor occidental que vol peces de roba barates i actuals, per anar a la moda low cost, un low cost d'un cost molt onerós per a qui fabrica aquesta roba en condicions infrahumanes.
"Rebecca Gallagher, una dona del sud de Gal·les, va descobrir que l'etiqueta d'un vestit que va comprar a la cadena de botigues de roba Primark contenia un missatge relacionat amb l'explotació laboral. A l'etiqueta apareixia escrita en anglès la frase 'forced to work exhausting hours' ('obligat a treballar fins a l'esgotament'). "Una escolta tota mena d'històries sobre persones que treballen en fàbriques a l'estranger on se'ls explota", va dir Rebecca al diari 'The South Wales Evening Post'. Igual que altres botigues de roba, Primark han estat denunciada en el passat per explotar a persones en països subdesenvolupats.
No hauria de sorprendre'ns i si en canvi escandalitzar-nos, Primark no són els únics: A la Xina es poden localitzar gran quantitat de fàbriques on les treballadores són explotades, segons un reportatge publicat pel diari El Mundo titulat Per què només costa 'Tot a 100'. Les dagongmei (noies treballadores) són joves i adolescents que produeixen sense descans per un sou de 90 euros al mes, del qual se'ls descompta el menjar i les "despeses d'allotjament". Si aquestes noies trenquen les regles internes o no rendeixen al nivell esperat, es pot veure reduït el seu sou o els vuit dies de vacances anuals.
La investigació d'un diari de Hong Kong va descobrir que les joguines que McDonald's regalava en les seves promocions en aquest país eren elaborades per adolescents d'entre dotze i disset anys en una jornada laboral superior a setze hores diàries, a canvi de 2,40 euros al dia i una habitació compartida amb altres quinze noies.
Són, en canvi, les fàbriques de productes destinats al mercat de les botigues de Tot a 100, ja siguin gestionades i explotades per empreses xineses o d'altres països, les que pitjors condicions tenen. La pressió per abaratir els preus és enorme, i darrere del negoci solen estar companyies desconegudes que no han de tenir cura el seu nom. El seu lema és produir molt, barat i ràpid, però els accidents entre les treballadores o els incendis són realitats quotidianes en aquests llocs de producció.
La situació a la Xina és especialment desesperant per a les víctimes dels abusos perquè el Govern manté la il·legalitat dels sindicats i les associacions de treballadors. Hi ha una població tèxtil on la gent dins, neix, treballa i mor (no goso dir viu) i com se'ls en suïcidaven bastants, la solució va ser posar xarxes a l'exterior perquè així, si es llençaven per la finestra no es matessin.
També hi ha els vaixells de càrrega en aigües internacionals amb cadenes de producció en el seu interior, treballant 18 hores diàries de dilluns a dilluns a canvi de poc i mal menjar i un catre per descansar una mica.
Aquests esclaus del segle XXI, viuen pitjor i tenen menys drets que els esclaus antics, i en part tot això es produeix per la indiferència i passivitat dels governs i també dels consumidors que no ens qüestionem com i on s'han fabricat els productes que consumim a preus econòmics. En el fons, tot i saber-ho no crec que ningú se'n preocupi gaire ni estigui disposat a fer-ho.
Lamentable.
ResponEliminaDecir que esta semana se ha descubierto en Barcelona una red de pakistanies que explotaban a pakistanies.
Igual que aquí, se sabe que los chinos explotan a los chinos.
Son mafias que ellos mismos montan gracias a sus conciudadanos...los de Ghana explotan a las mujeres ganesas prostituyéndolas bajo el miedo del Budú, eso en medio de Barcelona.
Por lo que parece no hay nada peor en Barcelona para los foráneos, que estar bajo la protección de ciudadanos de su propio país.
Si aixó passa a Barcelona, imagina't a la Xina, és ben be el jorn dels miserables.
ResponEliminaHay que recordar aquél edifico industrial que se vino abajo en Bangla Desh hace unos años, matando a cientos de trabajadoras. Zara y el Corte Inglés eran clientes de la empresa que explotaba a las trabajadoras fallecidas.
ResponEliminaHay trabajadores que mueren de agotamiento, para que alguien aquí compre una camiseta barata a siete Euros.
D'aixó ja en fa molt de temps, recordo que als anys 70 l'empresa de confecció on treballava tenia fabriques al Marroc, -a Casablanca-, i més tard ja confeccionava a la Xina; hi havia un polígon Industrial al costat de Hong Kong gran com mitja Catalunya, i clar, una samarreta que fer-la aqui costava 400 pessetes, feta a la xina estampada i tot FOB Barcelona sortia per 80 pessetes. Recordo que on les feien era a uns 300 quilometres a l'interior i ni tan sols hi havia carretera, era una pista forestal els últims 50 quilòmetres, hi havia una plaça gran al centre del poble i alli ple de màquines de cosir feien la roba; pel mig, gallines, gats, gossos i mainada, i totes les dones del poble cosint. La roba la baixaven per estampar en barcasses riu avall. Pero aquesta gent no estava explotada, no almenys com ho estan ara en el que explico a l'escrit.
ResponEliminaPues resulta que el amigo Manolo Escobar, se arruinó porque puso una fabrica de vaqueros en su patria. Es que no puede ser.
ResponElimina