💭La Juventus es va imposar al Dinamoper tres gols, però el veritable gol el va marcar Stéphanie Frappart, la primera dona que arbitra un partit a la Champions League masculina. Duel a duel, competició a competició, la presència de les dones en l’arbitratge es va normalitzant. No és un assoliment fútil. En un partit jugat per homes,la seva figura es converteix en un símbol del lideratge femení. Un missatge clar a la societat, també per als nens i les nenes. Un regat al masclisme. 

Elles cada vegada són més en el món del futbol i, esquivant tota mena de discriminacions, van fent-se un lloc i trencant estereotips. El seu avenç transcendeix el personal per convertir-se en un assoliment col·lectiu. Però encara falten molts partits, moltíssims, perquè a més se’ls concedeixi el dret a opinar i obrar segons la seva consciència. «T’enviaré tres negres perquè et violin».Una allau d’amenaces ha rebut la jugadora que es va asseure al terra d’esquena durant el minut de silenci per la mort de Maradona.S’ha de ser molt valenta per entrar al temple i revelar que aquest déu –aquest que va perdre la humanitat en algun regat– no és el seu.  Ho explica Emma Riverola al seu escrit d'avui a el periódico. 

Aquesta historia m'ha fet pensar en que considerem extraordinaries situacions que no ho són, que haurien de ser normals fa temps. Que una dona sigui árbitre de futbol de primer nivell, fa ja anys que hauria d'haver succeit, no hi ha cap mena d'impediment en principi, però el fet no s'ha donat fins al 2020 i es considera com si fos alguna cosa excepcional.

No és ni molt menys un cas únic, Roberta Gibb el 1964 va anar amb el seu pare a Boston a veure la marató, i es va entusiasmar tant que el 1966 va enviar una carta a l'organització de la cursa sol·licitant una inscripció oficial. La resposta va ser decebedora "Les dones són fisiológicament incapaces de córrer una marató i no se'ls permet entrar en una cursa d'homes". Això succeïa el 1966, encara que sembli mentida.

Com tot estava en contra seva, Roberta va agafar un autobús a Boston i una hora abans de la marató amb més de 500 corredors, va començar a rondar l'àrea; quan tots van començar a córrer, es va unir a la pila. Els altres corredors la van recolzar, i li van dir que no deixarien que les autoritats de l'organització la traguessin; a mesura que avançaba en quilòmetres es va passar la veu de la seva gesta, i era esperada per dones que la victorejaven en el camí.

Va córrer sense problemes la major part de la cursa, però feia servir sabates d'home -no existien per a dones especialitzades- que li van ferir els peus, a més que no havia entrenat en paviment abans. Quedaven pocs quilòmetres i els seus peus sagnaven. "Però si no arribava a la fi anava a fer que retrocedissin les dones corredores en 20 o 30 anys. Havia de acabar, i acabar bé", ha recordat ella. Bobbi Gibb va arribar a la meta amb un temps de 3 hores, 21 minuts i 40 segons, excel·lent marca, per davant de dos terços de la resta dels corredors.

Encara van haver de passar sis anys fins que es va legalitzar la participació femenina en la marató i fins a 1984 aquesta prova femenina no va ser reconeguda com a disciplina olímpica. Potser sí que el fet que una dona arbitri un partit de la Uefa Champions League, sigui un fet extraordinari.


ROBERTA GIBB