LA REACCIÓ DE WEBÓ 9.12.20

💭El partit d'ahir dimarts, entre el Paris Saint-Germain i l'Istanbul Basaksehir, del Grup H de la Lliga de Campions d'Europa, va ser suspès als 16minuts. del primer temps per un suposat insult racista del quart àrbitre a un assistent de l'equip turc. El terme "negre" amb el que el quart àrbitre del xoc a París, el romanès Sebastian Colescu, va identificar a l'assistent tècnic de Basaksehir Pierre Webo, va motivar que els jugadors de tots dos equips marxessin, en repudi, als vestidors. "Quan parles d'algú blanc no dius aquest blanc, per què li dius 'negre' quan es tracta d'algú negre? ", li va recriminar a l'àrbitre el jugador visitant Demba Ba. Colescu li podia haver rebatut dient, és que resulta que és negre, no blanc o groc. A més, en els digitals d'avui es pot llegir una informació incongruent, o no!: Biden confia Defensa a un exmilitar negre, el primer que arribaria a liderar el Pentàgon, i ningú s'escandalitza, potser perquè el terme negre en aquest sentit s'usa com a valor positiu, però es diu negre, entre altres coses perquè l'exmilitar és negre.

L'episodi es va generar quan Colescu va voler identificar Webó per demanar una sanció disciplinària a l'àrbitre principal, Ovidiu Hategan. "El negre d'allà. Ves i fixa't qui és. És el negre que hi ha allà. No és admissible que es comporti així", va ser la polèmica frase. Pel que sembla, 'negre' en romanès es diu /negru/, que no té cap connotació racista. No obstant això, Webó es va dirigir al col·legiat preguntant "Why say 'negre'?" (Per què dius negre?)

Colescu que es dirigia a l'arbitre a través del micròfon interior, es referia a l'ùnic negre no jugador que hi havia a la banqueta de l'equip turc. I dic jo que negre ho era, o caldrà dir de color, o afroamericà si no saps el seu nom, o és que Webó se l'agafa amb paper de fumar. L'únic que podia haver indignat l'exjugador del Mallorca, potser seria el to emprat per Colescu, el que justificaria seva reacció, una reacció que de totes maneres em sembla exagerada i no és per abandonar el camp i obligar a suspendre un partit. A més, imagino que el to al dir negre en romanès o per exemple en francès o italià no és el mateix, hi ha més rudesa en alguns idiomes que en d'altres. Tot plegat sembla que s'ha sortit de mare i no n'hi havia per tant, encara que fins i tot, un gran demòcrata respectuós amb les ètnies i els migrants com el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, també ha condemnat els fets. No se jo si Webó ha criticat alguna vegada la política repressora del president de Turquia, el gran amic de kurds i armenis, entre altres.

UNA FOTO SIMBÒLICA 9.12.20

💭La foto és simbòlica i curiosa alhora. Margaret Keenan, 90 anys, ha estat la primera persona a rebre la vacuna contra la coronavirus, en una posada en escena estudiada per donar esperança a la ciutadania i també per treure pit Boris Johnson en ser la Gran Bretanya el primer en posar la vacuna als seus ciutadans. El segón vacunat britànic a tall d'anècdota es diu William Shakespeare. 

Benvinguda la vacuna, però que no ens s'inoculi el virus de l'oblit. És urgent transformar el model de residències, replantejar la seva pròpia concepció. Com Keenan, la gent gran seran els primers a rebre la vacuna, tot i que deien que els primers en rebre-la serien la Reina d'Anglaterra i el seu marit. Encara que com diu la padrina no pot evitar pensar en un conte d'Atwood on una colla de gent jove assalta residències de vellets i els estossina, per deixar espais i bens a les noves generacions, premonició?

De la fotografia hi ha tres coses que em criden l'atenció, la primera és que la senyora Keenan és 100% british, no li falta detall, i la samarreta amb el pinguí i Merry christmas és de nota. El segon és que la infermera filipina que li posa la vacuna té un evident sobrepès la qual cosa no és molt bon exemple, i la tercera i que més m'ha sorprès, és que aquesta infermera no porta guants a l'hora de posar la vacuna a la senyora Keenan. 

Malgrat tot sembla estudiar, sorprenen aquests lapsus. No ho sé, els britànics són molt britànics, potser allà no és obligatori portar guants per a les infermeres ni mascaretes quirúrgiques.

DE QUINTOS, QUINES I UN RUC 8.12.20

💭Una nit d'aquestes festes nadalenques, en una de les quines (dites quintos en altres zones de Catalunya), que es celebren al local de l'antiga Societat de Socors Mutus de Maçanet de Cabrenys, a l'Alt Empordà,(Demasiado limpio de cabritos, segons ciutadans), a un grup d'amics (vuit adults i dos nens) els va tocar una assecadora de roba. Quant la van tenir van córrer a fer-se fotos, riallers, entorn de l'electrodomèstic. Jo intentava calcular com s'ho muntarien per repartir-se'l entre tantes persones. Vaig pensar que potser optarien per una solució a l'estil de la del rei Salomó quan, davant dues dones que deien ser l'autèntica mare d'un nen que ambdues reclamaven com a seu, per decidir quina mentia i quina deia la veritat va demanar que portessin una espasa i va ordenar: "Talleu-lo per la meitat i doneu una part a cada dona". La continuació de la història és prou coneguda i, per si de cas hi ha algú que no la sap, no li faré ara un spoiler. Doncs amb l'assecadora passa una cosa semblant. Un dels amics s'emportaria la porta, un altre el motor, un altre el tambor, un altre els filtres, la carcassa el de més enllà, i la botonera per a qui la volgués. Però aviat va aparèixer la solució definitiva. Una família que també havia assistit a la quina els va proposar un intercanvi: si el grup d'amics els donaven l'assecadora, a canvi els donarien el lot de Nadal (amb pernil inclòs) que els havia tocat a ells. El tracte va ser acceptat de seguida. Un lot de productes comestibles (i bebibles) sempre és més fàcil de repartir que una assecadora.

En general, a la gent que va a la quina o quinto els agraden més els premis especials (rentadores, bicicletes, televisors...) que els lots, que inclouen productes que no són de molta qualitat i per tant generen menys emoció. Sense sortir de l'Alt Empordà, aquest cap de setmana passat a la quina de Llers donaven un ruc com a premi. Un ruc autòcton, el que habitualment coneixem com ruc català, una raça en perill d'extinció. Algú es va adonar i ho va denunciar a través de les xarxes socials, perquè la llei de Protecció dels Animals prohibeix anar sortejant rucs per aquí. Després que saltés l'alarma, la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals del Col·legi d'Advocats de Girona es va posar en contacte amb l'Ajuntament. L'alcalde, Carles Fortiana, els ha dit que no sabien que el que feien estigués prohibit i s'ha compromès a retirar el ruc de les quines futures. És el mateix alcalde que, fa un parell de setmanes, quan algú va robar el tió que tenien en una rotonda, va decidir posar un altre i fixar-lo a l'escultura central amb una cadena de grans dimensions. Pel que fa al ruc, es veu que feia cosa de cinc anys que ho feien, com un més dels premis de la quina, però ningú l'havia escollit mai. "A veure què farem nosaltres, amb un ruc a casa!". Ara que ja l'han retirat, segur que el proper Nadal algú protestarà i dirà que, sense ruc, les quines de Llers ja no són el que havien estat.

Aquestes són histories de quan es podia celebrar el Nadal. Monzó ho explicaba a la vanguardia el gener d'un llunyà 2019, però de tant en tant m'agrada recuperar escrits antics que no han tingun cap comentari com és el cas d'aquest, i de passada m'estalvio de parlar  de Maria, de la seva virginitat, del colom, del soldat romà i tota la pesca. Ves que no se m'enfadessin els Advocats pseudocristians i encara em toqués el rebre. Per cert, i parlant de rucs, m'abelleix, en un dia tan assenyalat, recordar l'anècdota de l'oncle Lluís i la carrera de rucs de la festa Major de Sant Feliu de Codines.

LA PRIMERA ÁRBITRA DE CHAMPIONS 7.12.20

💭La Juventus es va imposar al Dinamoper tres gols, però el veritable gol el va marcar Stéphanie Frappart, la primera dona que arbitra un partit a la Champions League masculina. Duel a duel, competició a competició, la presència de les dones en l’arbitratge es va normalitzant. No és un assoliment fútil. En un partit jugat per homes,la seva figura es converteix en un símbol del lideratge femení. Un missatge clar a la societat, també per als nens i les nenes. Un regat al masclisme. 

Elles cada vegada són més en el món del futbol i, esquivant tota mena de discriminacions, van fent-se un lloc i trencant estereotips. El seu avenç transcendeix el personal per convertir-se en un assoliment col·lectiu. Però encara falten molts partits, moltíssims, perquè a més se’ls concedeixi el dret a opinar i obrar segons la seva consciència. «T’enviaré tres negres perquè et violin».Una allau d’amenaces ha rebut la jugadora que es va asseure al terra d’esquena durant el minut de silenci per la mort de Maradona.S’ha de ser molt valenta per entrar al temple i revelar que aquest déu –aquest que va perdre la humanitat en algun regat– no és el seu.  Ho explica Emma Riverola al seu escrit d'avui a el periódico. 

Aquesta historia m'ha fet pensar en que considerem extraordinaries situacions que no ho són, que haurien de ser normals fa temps. Que una dona sigui árbitre de futbol de primer nivell, fa ja anys que hauria d'haver succeit, no hi ha cap mena d'impediment en principi, però el fet no s'ha donat fins al 2020 i es considera com si fos alguna cosa excepcional.

No és ni molt menys un cas únic, Roberta Gibb el 1964 va anar amb el seu pare a Boston a veure la marató, i es va entusiasmar tant que el 1966 va enviar una carta a l'organització de la cursa sol·licitant una inscripció oficial. La resposta va ser decebedora "Les dones són fisiológicament incapaces de córrer una marató i no se'ls permet entrar en una cursa d'homes". Això succeïa el 1966, encara que sembli mentida.

Com tot estava en contra seva, Roberta va agafar un autobús a Boston i una hora abans de la marató amb més de 500 corredors, va començar a rondar l'àrea; quan tots van començar a córrer, es va unir a la pila. Els altres corredors la van recolzar, i li van dir que no deixarien que les autoritats de l'organització la traguessin; a mesura que avançaba en quilòmetres es va passar la veu de la seva gesta, i era esperada per dones que la victorejaven en el camí.

Va córrer sense problemes la major part de la cursa, però feia servir sabates d'home -no existien per a dones especialitzades- que li van ferir els peus, a més que no havia entrenat en paviment abans. Quedaven pocs quilòmetres i els seus peus sagnaven. "Però si no arribava a la fi anava a fer que retrocedissin les dones corredores en 20 o 30 anys. Havia de acabar, i acabar bé", ha recordat ella. Bobbi Gibb va arribar a la meta amb un temps de 3 hores, 21 minuts i 40 segons, excel·lent marca, per davant de dos terços de la resta dels corredors.

Encara van haver de passar sis anys fins que es va legalitzar la participació femenina en la marató i fins a 1984 aquesta prova femenina no va ser reconeguda com a disciplina olímpica. Potser sí que el fet que una dona arbitri un partit de la Uefa Champions League, sigui un fet extraordinari.

ROBERTA GIBB

D'AFUSELLAR A L'ENGRÒS 7.12.20

💭Serieu capaços per un moment, de pensar que militars britànics, francesos, alemanys o italians, s'expressessin en contra d'un determinat govern sorgit de les urnes?. Veieu possible aquest esperpent en qualsevol de les democràcies que ens envolten? Podem fer veure que l'assumpte és anecdòtic perquè són iaios jubilats i sónrelativament pocs. Què importa una impostura més! El que no podem fer és ignorar als que justifiquen aquestes paraules gravíssimes, i no són únicament els de Vox. Alguns silencis són molt eloqüents.

Aquest país existeix i es diu Espanya: ¿En quin país sinó viuen els 73 militars a la reserva que han escrit una carta al Rei Felip VI perquè prengui partit contra el Govern perquè posa en risc la unitat d'Espanya?. En moments tan delicats per a la Corona, amb el Rei emèrit a Abu Dhabi i el debat sobre Monarquia o República sobre de la taula, no era fàcil imaginar una iniciativa d'aquest calibre a hores d'ara, tret que s'analitzi al capitost d'aquest xat que va encapçalar la missiva, el que va ser general de divisió Francisco Beca. Segons Infolibre, des del telèfon mòbil d'aquest general, es va emetre aquest missatge: "No queda més remei que començar a afusellar a 26 milions de fills de puta". El signaven antics membres de la XXIII promoció de l'Acadèmia de Saragossa.

Us imagineu, intenteu imaginar per un moment, que succeiria si Oriol Junqueras o Puigdemont en un xat d'aquests parlessin d'afusellar a 26 milions d'espanyols. Si per un xiulet groc i una foto de Jordi Cuixart, varen acusar a Tamara Carrasco de terrorisme, imagineu-vos el que els cauria a Puigdemont o Junqueras, però a aquests soldadets de plom que evidencien que en contra del que s'havia dit, Narcís Serra no va extirpar completament el virus colpista dins de l'exèrcit Espanyol, ja veureu com no els passarà res, com a molt els renyaran una mica. Són uns vells trapelles, dirán, quan en aquests momenhts ja haurien d'estar engarjolats i procesats per el delicte d'odi, com a mínim, per a no dir de rebelió.

Mentre el Rei calla, de moment, i això també és molt preocupant, a veure si en comptes de passar a la Historia com el 'el preparat', passarà a la història com el Rei mut, el Rei callat, o el Rei Exiliat'.

UN NADAL DISTÒPIC 6.12.20

💭Els ajuntaments han engalanat les ciutats amb les llums per Nadal, suposo que per ajudar al comerç a vendre alguna cosa i per animar a la gent, per la costa aquesta tan tronada de la magia del Nadal, i per recodar a la gent que poc las podran gaudir. El Govern ha afluixat la presió confinatoria per aquests dies tan assenyalats, i no sé jo si el sacrifici d'aquests mesos ens fa mereixedors d'aquesta petita recompensa, per que tot aquest esforç no ha estat un sacrifici, sinó una manera d'auto protegir-nos. 

Que excepcionalment es permetin els desplaçaments, les reunions de deu persones (de moment) o sortir fins a dos quarts d'una o de dues, només perquè són dates assenyalades, no implica que el virus estigui sota control, i torna a crear confusió sobre el motiu d'activar i desactivar les mesures, la utilitat de algunes de les quals és feble a curt termini. La 'R' segueix pujant cada dia,  - ja hem arribat a l'1 -, i no es per retreure res a ningú, simplement deixar constància que fa 8 dies que es varen aixecar mesures permetent obrir bars, terrasses i restaurants, es veu que encara no hem entés que el que no pot ser, no pot ser, i ho bé s'apliquen les mesures de manera seriosa i contundent, o no ens en sortirem en molt de temps.

No té sentit alimentar la màgia del Nadal, un Nadal distòpic el d'enguany, i tampoc el té proclamar que l'any que ve serà millor perquè ja no serà el 2020, ni tans sols desitjar-ho. Vivim en una societat infantilitzada, que creu més en els desitjos que en la realitat, que es comporta com els nens petits quan es tapen la cara i es creuen que ningú els veu. I si no comencem a comportar-nos com adults conscients y responsables, la pandèmia va per llarg. Veure'm d'aci a 15 dies els efectes del pont de la Purísima Constitució.

Encara que ni el Govern ni els epidemiòlegs encertin en els seus diagnòstics i decisions, i vagin donant pals de cec prova error, després de prova error, fins a l'error final, gran part de la culpa és nostra, dels ciutadans, cal recordar que els qui Governen o ejerceixen la medicina, també són ciutadans. Governar en temps dificils no és fàcil, valgui la mitja redundancia, i més si davant tens una tropa encara que són més inútils que tu mateix; tant demanar administrar la pandemia totes i cadascuna de les autonomies, i quan el Govern els hi ha deixat fer, aquests ho han fet igual o pitjor de malament que aquest i a més a més, encara l'acusen de deixadesa en les seves seves funcions.

Deu ser per totes aquestes raons i alguna que em deixo, que no veig que el 2021, hagi de ser milor que aquest any que estem a punt d'abandonar, ans al contrari, el 2021 serà molt pitjor que aquest, la pandemia vírica potser la controlarem, peró la pandemia económica i social se'ns descontrolarà sense remei, i aquí si que no tenen solucions màgiques de cap mena, ni les autonomies ni el Govern. Que Ford hi faci més que nosaltres.

MORDASSES POC CRISTIANES 5.12.20

Espanya és el país del món amb major nombre d'artistes empresonats o a l'exili, com Valtonyc. En els règims autoritaris, la censura lamina la creació des de l'inici, però no deixa de ser rellevant el trist resultat que Espanya mostra en l'estudi anual elaborat per Freemuse, una organització internacional independent que defensa el dret a la lliure expressió artística. L'estudi analitza els artistes assassinats, perseguits o empresonats a tot el món. Dels 73 a la presó, Espanya encapçala el rànquing amb 14 persones.

Freemuse apunta a les «vagues definicions del que constitueix terrorisme» i a les qüestions religioses com a punt de conflicte. Recorda el cas de l'artista Charo Corrales i el seu quadre 'Amb flors a Maria', en què mostrava a la Verge masturbant-se. L'obra va ser exposada per la Diputació de Còrdova i PP, Ciutadans i Vox van exigir la seva retirada. De fet, la querella d'Advocats Cristians contra la seva exposició va ser admesa a tràmit i es troba pendent de judici. Quan no és la religió, és la Corona o el terrorisme.

Abogados cristianos que apareixen contra Willy Toledo o contra qui sigui, uns advocats - i sinó a el temps - que tenen el seu costat ocult i em retrotrauen a Manos limpias. Un grup d'advocats cristians que tracta de convertir en un infern judicial la vida de tot aquell que gosi ofendre el sentiment religiós. La presidenta de l'associació, la lletrada Polònia Castellanos, val·lisoletana de 40 anys, s'ha erigit en una mena d'oracle en defensa de la família i de la vida, des de la concepció a la mort, com recalca ella mateixa. "Els nostres ingressos provenen de donacions particulars. No vam rebre cap tipus de subvenció pública ", s'afanya a explicar Castellanos, qui no pot precisar la quantia total de diners que mou la seva associació. El 25 de juliol de 2019 van donar un pas més i van constituir la Fundación Española de Abogados Cristianos, inscrita des del febrer passat en el registre de fundacions de Castella i Lleó. "Com és de recent creació i no ha completat un exercici fiscal, encara no té obligació de publicar els seus comptes", justifica la presidenta.

Segons anuncia Advocats Cristians a la seva web, de cada euro que rep destina 84 cèntims a finançar els processos judicials en els tribunals; 10 cèntims a despeses d'administració i els 6 restants a activitats de recaptació de fons i captació de nous col·laboradors. Encara que a alguns no els surten els comptes d'aquesta associació. Em fa que el seu final serà semblant a el de Manos limpias, perquè molt netes em sembla que no en tenen. D'acord en que deuen ser advocats, pero de cristians em temo que poc en tenen, més aviat serien cristrians en la línia de VOX, que per cert a dia d'avui titllarien a Jesús de Natzaret com a mínim, de comunista filoetarra. De fet, la interpretració del missatge de Crist que fan és molt diferent de la que jo he aprés.

Tornant a Espanya, a aquesta Espanya que es debat entre la modernitat del segle XXI i la ranciesa intransigent del XIX, cada dia que segueix vigent la 'llei mordassa' som una mica menys lliures, i no veig que el personal protesti massa, a diferència de França que s'hi han posat de valent contra la llei mordassa que pretén imposar Macron, que ja ha començat a fer marxa enrere en algunes coses, i és que a França quian s'hi posen s'hi posen.

ANALFABETS POLÍTICS 4.12.20

💭El pitjor analfabet és l'analfabet polític. No escolta, no parla, ni participa en els esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu del pa, del peix, de la farina, del lloguer, de les sabates o les medicines depenen de les decisions polítiques. L'analfabet polític és tan ruc, que s'enorgulleix i infla el pit dient que odia la política. No sap, l'imbècil, que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor dels bandits que és el polític trapella, brètol, corrupte i servil de les empreses nacionals i multinacionals. - Bertold Bretch 

💬Arturo Martín Jauretche va ser un pensador, escriptor i polític argentí. Va popularitzar en la literatura política les paraules zoncera, cipayo, vende patria y oligarca, i com es pot llegir a continuació, no tenia massa bona opinió del periodisme i els periodistes argentins, tot i que la mateixa vara de mesurar es podria aplicar als periodistes espanyols, francesos, italians, portuguesos, etc.

"Ser un empleat d'un mitjà per explicar la veritat de l'amo en lloc de la teva, és una cosa terrible. Perquè aquests diaris tan gelosos de la censura oficial s'autocensuren quan es tracta de l'avisador; el columnista no ha de xocar amb l'administració. Les doctrines, els fets, els homes, es discriminen en funció de l'avís; així hi ha tabús tàcits i se sap que no s'ha d'esmentar, que camí no cal aconsellar, que són coses inconvenients.

Si el periodisme és encara una força cega, la culpa és del periodista. No hi ha cap sacerdoci més alt que el del periodista; però, pel mateix, no hi ha sacerdoci que imposi més deures, i pel mateix, no hi ha sacerdoci més exposat a ser pitjor exercit. D'aquí principalment la immoralitat del periodisme.

L'essència del periodisme és dramàtica. El periodista autèntic amaga lo seu i revela l'aliè; reuneix en si les vibracions disperses i les transmet; semblant al còmic, desapareix sota la realitat que ens transfereix.

Per què li vaig a donar una entrevista a un tipus poderós i se la vaig a negar a un petit reporter de províncies? Per què vaig a anar a una emissora líder cada vegada que em truqui i en canvi mai a una petita ràdio de l'interior? Quin és el criteri per fer una cosa així? ¿El meu propi interès? Això és avantatgisme."

No existeix la llibertat de premsa, tan sols és una màscara de la llibertat d'empresa. 

TORNEU-NOS AL SR.MARIANO 4.12.20

💭Hi ha articles que li arriben a hom a l'ànima, potser perquè en el cas d'aquest de Carlos Zanon, l'afecten personalment, al coincidir en la coincidencia del Sr. Mariano, només que en el cas de servidor l'empleada del Banc que m'atenia i em solucionava tots els problemes des de fa anys, era la Conchita, i com Mariano un dia va desaparèixer de l'oficina de la meva sucursal. I és que els bancs ja no són el que eren, un lloc d'atenció al públic personalitzat, sobretot en les sucursals, de fet un banc era bo o dolent, segons el personal que hi havia en aquesta sucursal a la qual acudies com si fora casa teva, encara que després per la confiança dipositada en aquesta gent et colessin en molts casos preferents i altres bons escombraries. Però era la teva sucursal, la de tota la vida.

Tot i que l'article del Sr.Zanon porta per títol Torneu-nos al Sr. Mariano, potser s'hauria d'haver titulat: La Solitud del jubilat davant el caixer automàtic. L'article el publico en castellà, atès a la vanguardia encara no els ha donat temps o la gana de publicarlo a la versió digital en Catalá, tan abandonada com sempre, i a la que per cert, hi estic suscrit.

TORNEU-NOS AL SR. MARIANO - Carlos Zanon

"El señor Mariano era alguien respetado en casa. Era querido por mi yaya, por mi padre primero y por mi madre después. Era tan importante para nosotros que cuando, fruto de una fusión, lo trasladaron de oficina bancaria, mis padres solicitaron el cambio de oficina. El señor Mariano lucía siempre jerséis con rombos de Marga Confecciones. Gafas a media nariz, ni guapo ni feo ni alto ni bajo. A mi yaya, a mi padre primero y a mi madre después no les importaba hacer cola o esperar que volviera de desayunar el señor Mariano con tal de que fuera él quien les atendiera. Porque él conocía sus nombres, les preguntaba cómo iba el trabajo o si creían que fuera a llover. Se dejaba robar bolígrafos, daba efectivo sin regañar, se tomaba su tiempo buscando ese recibo de gas duplicado. Y a mi yaya, a mi padre y a mi madre después les tranquilizaba ese sonido de actualizar la cartilla de ahorros. Esa música que hubieran reconocido en cualquier sitio y circunstancia. Qué tranquilidad que giren recibos, qué paz tener dinero para pagarlos.

El otro día el señor Mariano no estaba en su sitio. En su lugar estaba un chico más­ ­joven y resuelto. Llevaba chaqueta y camisa compradas online durante esta pandemia. El señor Mariano ya no trabaja allí. ¿Se ha jubilado? ¿Otro traslado? Su substituto no sabía muy bien qué decirle y, de hecho, no le dijo nada más. Mi madre le in­dicó que pusiera al día la cartilla, que abonara un recibo. Necesitaba efectivo también. El substituto del señor Mariano le dijo que esas no eran horas de pagar recibos. Le dio una tarjeta y la acompañó hasta el cajero. Con un suspiro levantó y bajó su flequillo mientras le decía a los 83 años de mi madre que tenía que pulsar esta tecla e introducir la tarjeta, memorizar un número secreto y pedir o no a crédito, decidir si quiere comprobante y no se olvide la tarjeta y vigile que no la observen mientras hiciera todo aquello. Mejoras del servicio, banco amigo. Ha de tener internet y le escribió www. en un papel. Bajarse una aplicación a la que enviar un código y luego en la web una contraseña. Tuvo mi madre la sensación de que molestaba y que solo era dinero. Quizás, por eso, no supo explicarle a aquel chico lo que consuela que te llamen por el nombre. La tranquilidad de aquel sonido con el que el señor Mariano actualizaba su vida."

DEFENSA DEL BLASFEM 3.12.20

💭No sé si vostès també ho han notat, però són mals temps per a la tolerància a Espanya. Sobre el país planaven els efectes ombrívols d’una crisi econòmica i identitària que feia que aflorés amb massa freqüència el pitjor dels nostres dimonis fami­liars, quan va arribar el maleït virus i ho va corrompre tot encara més. Potser per això els populistes i els reaccionaris rugeixen cada vegada amb més ímpetu a la recerca del seu lloc al sol de la nova po­lítica , freqüentment enarborant un estrany dret de no sentir-se ofesos . Molt especialment, de no sentir-se ofesos pel que puguin dir determinats grups que no coinci­deixin amb la seva visceral, emotiva i poc ­realista visió del món: les ­feministes, els col·lectius LGTBI, els emigrants i, per al que avui els vull comentar, els blasfems.

Com ja deuen saber, inexorable com l’arribada de l’alba i repetitiva com l’all o les comparacions de Catalunya amb el Kurdistan tan apreciades per l’enyorat senyor Torra, va aparèixer als mitjans de comunicació abans de l’emergència i l’aïllament la nova vicissitud judicial de l’actor Willy Toledo. En aquest cas per uns missatges en què manifestava una entusiàstica i escassament mesurada disposició a alleujar les seves necessitats fisiològiques més primàries sobre tota la cort celestial. I a l’exabrupte del senyor Toledo el va succeir l’habitual querella de l’ Associació d’ Advocats Cristians, que persisteix a demostrar la seva escassa fe en l’acció directa de les potències sobrenaturals: ¿no seria el més normal davant la blasfèmia o l’escarni que la mateixa divinitat castigués el greuge en­viant un llamp justicier? Per no parlar del tarannà poc caritatiu d’aquests ad­vocats catòlics, perquè, ja que el blasfem es condemnarà indefectiblement, el més adequat seria, abans que el recurs a la justícia penal, l’organització de novenes i rosaris per a la redempció de la seva ànima immortal. Ja se sap que hi ha més alegria al cel per un pecador que es penedeix que per cent justos que se salven.

No seria més normal que la mateixa divinitat castigués el greuge enviant un llamp justicier?

La querella, que inexplicablement va donar lloc al judici que es va celebrar al març a Madrid, recorria al delicte de l’ article 525 del Codi Penal, que castiga, per bé que tan sols amb pena de multa (que baix que hem caigut des dels feliços temps de la foguera!), els que per ofendre els sentiments dels membres d’una confessió religiosa facin escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies, o vexin els qui els professen o practiquen. Per arrodonir el despropòsit, el delicte també castiga la burla dels sen­timents dels que no tenen cap religió o cap creença, un mecanisme equidistant de protecció penal que planteja obstacles interpretatius francament entretinguts, a cavall del que és curiós i el ridícul: quines són les creences dels ateus?, i els seus dogmes i ritus?, ridiculitzar el materialisme dialèctic és un escarni per als marxistes?

El senyor Toledo és client destacat d’aquest singular precepte en què el sofert jutge es veu obligat a deduir què és una religió digna de protecció penal (ja que en el corresponent registre minis­terial hi ha fins i tot una confessió devota d’ Odin i Thor), què és un sentiment, quin és el catàleg de dogmes (recorrent, suposo, al catecisme del pare Astete) i l’abast del terme vexar , perquè al final no acabi sent la mateixa confessió religiosa la que decideixi el que és constitutiu de delicte o no ho és. Però no es troba sol en l’aflicció: el gran Javier Krahe, col·lectius gais/lesbianes, blogaires anònims i alguna penya de carnaval també han tingut ocasió de gaudir dels seus efectes. Gairebé sempre, abans de res, per ser absolts, ja que, fins ara, de la vintena escassa de procediments seguits davant els tribunals des del 1995 per aquest delicte, només es coneix una sola sentència condemnatòria (amb multa de 480 euros) i perquè es tractava d’un cas de conformitat en què l’acusat va acceptar la pena per recomanació del seu advocat, que devia ser zoroastrià.

Curiosament, cap de les querelles no l’han presentat els representants oficials de l’ Església catòlica, sinó determinades entitats que, com legions d’arcàngels, s’erigeixen en custodis de les seves essències. Solen ser també vells coneguts, en general Vox i l’esmentada Associació d’ Advocats Cristians. En fi: el paradigma del liberalisme i la tolerància, com vostès saben molt bé. Encara que sembla que tothom s’apunta a censurar, vist el que es va sabent dels plans del Govern espanyol per limitar la mentida i la “desinformació”.

Tal com ja anunciava l’estadística, per una vegada fiable, el senyor Toledo, els últims dies, s’ha deslliurat definiti­vament de la condemna. Però qui ens deslliura a tots els altres dels pesats que tafanegen a les xarxes socials a la recerca d’algun exabrupte groller, que mobilitzen jutges i fiscals i que obtenen els seus quinze minuts de fama abusant tant de la paciència dels seus conciutadans com de la dels seus propis àngels de la guarda? - XAVIER MELERO.

PANEGÍRIC DEL BON BEVEDOR 3.12.20

💭En tota la meva vida, no he vist més que temps de desordre, estrips extrems en la societat i immenses destruccions; jo he participat en aquests desordres. Aquestes circumstàncies n'hi hauria prou si dubteu per impedir que el més transparent dels meus actes o dels meus judicis obtingués alguna vegada aprovació universal. Però molts d'ells, així ho crec jo, poden haver estat mal compresos.

Al barri de perdició a què va arribar la meva joventut, com per acabar d'instruir, es diria que s'havien donat cita els signes precursors d'un proper enfonsament de tot l'edifici de la civilització. Allà sempre hi havia persones a les que només era possible definir negativament, per la senzilla raó que no tenien cap ofici, no realitzaven cap estudi i no practicaven cap art. Eren molts els que havien participat en les guerres recents, dins d'algun dels diferents exèrcits que s'havien disputat el continent: l'alemany, el francès, el rus, l'exèrcit dels Estats Units, els exèrcits dels dos bàndols espanyols i molts altres més. La resta, que eren uns cinc o sis anys més joves, havia arribat allà directament, perquè havia començat a dissoldre la idea de família, com totes les altres. Cap doctrina rebuda moderava la conducta de ningú; ni tampoc aconseguia introduir en la seva existència un objectiu il·lusori. Diverses pràctiques puntuals es trobaven sempre a punt per exposar, a la llum de l'evidència, la seva tranquil·la defensa. El nihilisme és contundent per moralitzar quan li frega la idea de justificar: un robava bancs i es vantava de no robar als pobres, i un altre mai havia matat a ningú quan no estava enfurit. Malgrat tota aquesta eloqüència disponible, era gent d'allò més imprevisible d'un moment a l'altre, i de vegades bastant perillosa. És el fet d'haver passat per un ambient així el que, més tard, m'ha permès dir algunes vegades amb el mateix orgull que el demagog dels Cavallers de Aristófanes: "jo també m'he criat a la via pública!".

Després de les circumstàncies que acabo d'evocar, el que sens dubte va marcar la meva vida sencera va ser l'hàbit de beure, que vaig adquirir ràpidament. Els vins, els licors i les cerveses, els moments en què uns s'imposaven a altres o els moments en què es repetien, van ser traçant el curs principal i els meandres dels dies, de les setmanes, dels anys. Dues o tres passions, de les que parlaré, han ocupat gairebé contínuament un ampli espai d'aquesta vida. Però beure ha estat el més constant i el més present. De l'escàs nombre de coses que m'han agradat i he sabut fer bé, el que segurament he sabut fer millor és beure. Encara que he llegit molt, he begut més. He escrit molt menys que la majoria de la gent que escriu; però he begut molt més que la majoria de la gent que beu. Em puc comptar entre aquells dels que Baltasar Gracián, pensant en un grup d'escollits que identificava només amb els alemanys -sent aquí molt injust en detriment dels francesos, com crec haver demostrat- podia dir: "Hi ha alguns que no s'han emborratxat més que una sola vegada, però els ha durat tota la vida ".

Tinc una classe d'esperit que d'entrada em porta a asombrarme d'això, però cal reconèixer que moltes experiències de la vida no fan més que corroborar i il·lustrar les idees més convencionals, que ja abans havíem pogut trobar en nombrosos llibres, però sense donar-los crèdit. Evocant el conegut per un mateix, no caldrà, per tant, buscar exhaustivament aquella observació mai realitzada o la paradoxa sorprenent. Així és com he en veritat assenyalar, després d'altres, que la policia anglesa m'ha semblat la més suspicaç i la més educada; la francesa, la més perillosament entrenada en la interpretació històrica; la italiana, la més cínica; la belga, la més tosca; i l'alemanya, la més arrogant; i era la policia espanyola la que encara es mostrava menys racional i més incapaç. - GUY DEBORD

EL TRILEMA DE RODRICK 2.12.20

💭No es pot ser, deia el trilema soviètic, comunista, honest i llest; perquè si ets comunista i honest, no ets llest; si ets comunista i llest, no ets honest; i si ets honest i llest, no ets comunista. El trilema de Rodrick planteja una paradoxa similar: no es pot ser nacionalista, demòcrata i globalitzador; perquè si ets demòcrata i globalitzador, no pots ser nacionalista; si ets nacionalista i demòcrata, no pots ser globalitzador; i si ets nacionalista i globalitzador, com la Xina, no pots ser demòcrata.

La democràcia continua sent el menys dolent dels sistemes, d'acord, és el menys dolent dels sistemes, però perfectament empitjorable com s'està demostrant en la gestió de la pandèmia per la majoria de governs, encara que cert és també un dels efectes de la pandèmia és que en certa mesura s'està frenant la globalització, tornant més a el consum intern de proximitat, res de nou que ja es feia abans de la globalització que semblava seria la gran panacea de la humanitat i ha estat un niu de problemes encara que també de oportunitats.

La solució com diu el professor de Georgetown Luis Colomer resideix en aconseguir democratitzar la globalització per gaudir de la prosperitat que genera la fi de les fronteres sense renunciar al control democràtic de les institucions, des de les locals a les globals, que gestionen el nostre benestar. 

La humanitat és capaç de produir aliments per a 6 vegades més habitants que els que existien en temps de Malthus, i ha reduït substancialment els nivells de pobresa absoluta en el món almenys de la meitat de la que existia fa 30 anys. Actualment, a causa de l'última crisi econòmica i financera global provocada per la pandèmia, les esquerres es preocupen menys de la llunyana i decreixent pobresa absoluta, encara que segueixi sent un problema enorme a la recerca de solucions, i més de la pobresa relativa pròxima i de la creixent desigualtat de rendes en els països capitalistes desenvolupats, no tant perquè disminueixin les rendes de la majoria social com per la capacitat de les rendes de capital i una part relativament petita de les rendes de la feina d'apropiar-se el valor afegit que genera el creixement. I perquè forces polítiques xenòfobes han encertat en la recerca d'un boc expiatori o enemic fàcil de batre, la immigració, a la qual presenten com a font de tots els mals i, per tant, com la clau mestra que permetria, gràcies al seu contenció, solucionar tots els problemes. S'equivoquen greument en l'anàlisi i proposen solucions errònies i immorals que cobreixen d'indignitat als seus promotors i a les persones i institucions que els donen el seu suport i els seus vots.

Estem davant d'un repte global, d'una tasca molt difícil però que sembla ser l'única solució viable per a una globalització equitativa i solidària.

A FAVOR DELS EMBUSSOS 1.12.20

💭Hi ha coses per les que no ens hauriem de preocupar massa, en general solem preocupar-nos pel que no ens hauriem de preocupar i no ens preocupa el que realment hauria de preocupar-nos. Això que acabo d'escriure segur que s'assembla molt al que abans ha escrit un altre, i abans un altre que l'altre. Fins i tot la semblança podria ser literal. Com sovint tinc escrits preparats per publicar, em trobo que algú ho ha publicat ja abans que jo, amb el mateix o similar tema i amb sospitoses coincidències i no m'ho pot haver copiat en no haver-ho publicat encara, n i jo a ell en no haver-lo llegit; es tractaria doncs d'estar ambdós compromesos o fixats en les mateixes deries i coincidències. 

En el cas que ens ocupa, no es tracte doncs de plagi, sinó de coincidència, de pura coincidència; com deia Fuster: dues persones nomès poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan provenen d'indrets dístints. Em vinc a referir a un escrit que tenia preparat sobre la transformació de BCN, però el que publica avui el Periódico d'Ernest Folch, amb qui no solc compartir moltes de les seves opinions, trobo que és exactament el que jo volia expressar, nomès que ell ho fa molt millor. I entenc que és un text que a molts no els complaurà, però servidor el subscriu fil per randa.

A FAVOR DELS EMBUSSOS - Ernest Folch

"Estic orgullós de viure en una ciutat on sorgeixen idees pioneres sobre la nostra manera de transportar-nos i de conviure. M’agraden els embussos. Perquè un cotxe que no avança és un cotxe per fi limitat, al qual se l’ofega degudament i se’l deixa sense espai en favor del vianant, la bicicleta i el transport públic. 

M’agrada que es treguin carrils, com el que ja està desapareixent del carrer d’Aragó: perquè hi hagi més voreres, més gent, més patinets. M’agrada que es tallin carrers, com aquest meravellós Gran de Gràcia els caps de setmana, reconquistat per a la gent, les botigues, la vida. 

M’encanten les injuriades ‘superilles’ (com la de Sant Antoni, presa pels escaquistes), perquè allà on hi havia fum i soroll ara hi haurà nens, famílies i barri en una nova i necessària convivència. M’agrada que Barcelona sigui un referent internacional en mobilitat i que fins i tot ‘The Times’ reconegui el que aquí costa tant d’admetre: que la nostra ciutat és un «exemple» del que haurien de fer moltes d’altres al món. 

Estic orgullós de viure en un lloc en el qual, amb tots els defectes que vulguin, sorgeixen idees pioneres per fer de la ciutat un lloc en el qual repensar la nostra manera de transportar-nos i de conviure els uns amb els altres. I ja se sap que quan hi ha canvis, hi ha emprenyats: els que viuen del cotxe i de la seva economia, els que no són de Barcelona i només venen a visitar-la, els que no perdonen a Colau que no proclami la independència cada dia o els que no suporten que sigui sensible amb els presos, la llista és llarga i en realitat, tediosa: perquè per a alguns és igual el que faci l’ajuntament, estarà sempre malament fins que no governin els de la seva corda. 

Però per molt que s’irritin, Barcelona avui té un pla: transformar-se en un lloc més cívic i ecològic, un procés irreversible, amb o sense rebequeries, que faran totes les grans ciutats del món. Alguns agraïm en silenci cada nou carril bici, cada pam guanyat per als que caminem, cada nova estació de Bicing, cada tall de trànsit, cada metre quadrat reduït per al motor i guanyat per als pulmons. Potser no som ni els que més cridem ni els que més tuits posem, però som molts. I cada vegada som més."