💭Sovint es diu que la gent en general és poc solidària, o és solidària telemàtica, amb petites donacions a ONGs variades i poc més, sempre des de la comoditat del sofà; que ja no es respecta a la gent gran i es menysté als pobres. Hi ha excepcions, una d'elles és el Senyor Javier de qui ens en parla avui en Miquel al seu bloc. I és que encara queden altruistes, bona gent solidaria, capaç d'ajudar als altres desinteresadament. El fet que la gent a vegades no s'impliqui en casos d'aquests és que de vegades en pòts sortir escaldat. Fa molts anys amb el pare anàvem amb el 850 i va veure un home inconscient o aparentment inconscient a la cuneta (era un rodamón) el varen pujar al cotxe amb la meva mare i el varen dur fins a l'hospital de Terrassa que era d'on estaven més a la vora, i la feina que varen tenir en intervenir-hi la policia i començar a demanar explicacions sobre si l'havien atropellat, etc. Afortunadament l’home va recuperar el coneixement i va dir que s'havia desmaiat atès feia tres dies que no menjava res, sinó el meu pare encara hauria pogut tenir complicacions.

Fa anys venia a primera hora d'un mati rúfol i plujós de Centelles direcció a Sant Feliu de Codines i en deixar la cruïlla que duu a Sant Quirze seguint cap a Sant Feliu em vaig trobar a la dreta de la carretera a una parella de colombians (ho vaig saber després) amb tres maletes, sense paraigües, xubasquero ni res per guarir-se. Davant meu hi anava una furgoneta i un altre cotxe que es varen limitar a esquivar-los. Jo em vaig aturar..... En preguntar, em varen dir que anaven a Sabadell, i en comentar que era a més de trenta quilometres, la contesta d'ell (en Toño) va ser que els hi havien dit a San Quirze on havien deixa't una feina temporal que Sabadell era allí mateix. Els vaig portar fins a Caldes de Montbui i en deixar-los a la parada del Sagales els vagi indicar com havien d'anar a Sabadell. Al cap d'uns mesos me’l vaig trobar a ell, malgrat no tenir papers havien trobat feina ell i la seva dona per ajudar a gent gran. El vaig adreçar a un lloc on va trobar feina i a partir d’aquí ens hem anat veient amb certa freqüència atès vivien en un pis de lloguer a la vora de casa. L’última vegada va ser fa un S cinc anys, anava en la bici pel riu i em vaig trobar en Toño fet tot un bacó fent exercici per posar-se en forma. Em va explicar que havien aconseguit arreglar els papers i que ja tenien el petit a Sabadell amb ells i que a finals d'any anirien a buscar al gran. No ens hem vist més i no sé com els hi haurà anat, espero que bé.

Aquest fet, com el del Sr. Javier, no té més mèrit  de la pròpia satisfacció d’haver fet el que pertocava, que és el que s'ha de fer quan hi ha una necessitat per part de l'altre, ajudar en el que es pugui i de manera totalment desinteressada sense demanar res a canvi. A banda de gratificar i sentir-se útil, ajudar a l'altre forma part d'aquells petits grans gestos del dia a dia que és el que justifica en certa manera la vida i que no solen sovintejar tot i que haurien de fer-ho més sovint, al cap i a la fi la vida està feta de petits gestos, aparentment sense importància, però que en tenen en la seva mesura, i de fet poca cosa més fem immers en la rutina del dia a dia, del dia de la marmota en el que vivim de manera permanent.

Quan era petit i anava a catecisme per fer la primera comunió, la meva iaia Pilar sempre em deia que cada dia s'havia de fer com a mínim una bona obra, en el sentit d'ajudar a una persona gran, portar-se be i coses per l'estil. Que si ho feia em guanyaria una estampeta que després de resar tres vegades una oració la Mare de déu, em permetria salvar una ànima del purgatori. Em vantava aleshores d'haver-ne salvat moltes d'ànimes (innocent de mi) i a fe de Déu que és cert. Y, aquesta història que pot sonar a cursi o a pàgines viscudes té un rerefons que va més enllà, la iaia a la seva manera (era molt de misa) em va ensenyar a ajudar als demés, a ser respectuos, a dir bon dia o bona nit a tothom, a menjar com cal i comportar-me a la taula i a portar-me bé en general, aspectes que a dia d'avui no tan sols no s'ensenyen a la mainada, sinó que fins i tot sembla que està mal vist insinuar-ho. I no és pas que sigui religiós ni creient jo, prou ho sabeu els que us passeu per aquí. Deixem-ho en que sóc agnòstic, gràcies a Déu.