💭Encara que sembli mentida, Francesc (o Francisco) Madrid es deia realment Francesc Madrid i Alier. Nascut a Barcelona l’any 1900 i desaparegut el 1952 a Buenos Aires, sempre va ser un escriptor fàcil i radical. Dels heroics lluitadors del grup de Los Miserables sembla que va ser l’autor més dotat i prolífic. Obsessionat amb les misèries urbanes de Barcelona, va contribuir decisivament a identificar com a “Barri xino” el perillós i turbulent Districte V de la capital catalana, que retratà en els seus escrits més contundents.
Al pròleg de Sang a les Drassanes ens va deixar una mena d’autobiografia impressionista: “Als tretze anys era aprenent en una botiga de gèneres de punt; als catorze, meritori en un banc; als quinze, mecanògraf d’un regidor; als setze, empleat a la casa Pich [i Pon]; als disset, oficial de la secretaria del senyor Lerroux; als divuit, redactor d'El Sol; als vint-i-dos vaig haver de sortir per cames de Barcelona perquè la mort em rondava a traïció; al vint-i-tres era corresponsal d’uns quants diaris espanyols a París, Berlín, Ginebra i Londres, i passava gana per poder comprar llibres i flors a les dones; als vint-i-cinc vaig tornar una mica alatrencat a Barcelona, amb el cor destrossat i la salut malmesa”. Un home de món, vaja. I entre feina i feina, encara va poder assistir a algun dels cursos vespertins de filosofia que impartia Eugeni d’Ors.
El barceloní districte cinquè el contraposa als móns de puresa i als camins espirituals propis de la literatura rural de la Renaixença i el modernisme català: “vet aquí tota la ferotgia i tota la brutalitat de Barcelona. El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia. En la muntanya deforme d’escombraries i dolor, d’inconsciència i pecat que forma el districte cinquè s’hi barregen l’obrer i el pispa, la bugadera i la peripatètica que sembla filla de nobles en el cabaret elegant i que a casa dorm en un catre tronat. Ni els barris baixos de Gènova, ni el barri del port de Marsella, ni la Villete parisenca, ni el Whitechapel londinenc no tenen res a veure amb el districte cinquè, amb l’ambient equívoc de la nostra zona prohibida”. Cal dir que Madrid s’interna en aquest ambient particular ben conscient d’estar escrivint literatura moral, celestinesca, amb una intenció naturalista, higienista i clarament antinoucentista. La batalla entre l’ideal i la crua realitat es va repetir a la Barcelona dels anys deu i vint.
Teníem un Baroja barceloní que, com a Camino de perfección (1902), es va proposar combinar la vida anèmica del suburbi amb els somnis de redempció social i espiritual de l’època, capbussat en sordideses. Els personatges de Sang a les Drassanes (1926) malviuen entre assassinats socials, violència política i policial, i recorden molt bé els anys de la Primera Guerra Mundial, quan personatges com el Baró de König senyorejaven el carrer per imposar el terror. És el mateix ambient descrit per Joan Oller i Rabassa a 'Quan mataven pels carrers', novel·la de 1930. Més que relats pròpiament dits, els de Madrid són quadres pintorescos amb estructura de reportatge, que va anar publicant a la revista El Escándalo, segons ha investigat Gerard Bagué. Els personatges que hi van apareixent són representatius de tipus humans ben curiosos: “Trotski era un antic treballador del moll a qui li agradaven més el vi i les dones que la feina. Va formar part del Partit Radical i si s’havien de creure les seves fanfarronades, tenia un cementiri per a ell sol. Quan arribaven les eleccions, sobretot les municipals, Trotski es presentava a casa del candidat i li oferia pistola i protecció, l’organització perfecta de les tupinades, la neteja dels carrers a sang i foc: la seguretat del triomf. Gràcies a tot això, Trotski es feia un vestit, menjava bé durant uns dies, anava en cotxe amunt i avall i es fonia uns quants bitllets. Més tard es va fer (no sabem per què) àcrata, va escriure un article a Tierra y libertad, abjurant del seu passat polític, i poc després va engruixir les files dels confidents”.
La historiografia va plena de casos similars, gàngsters que saltaven del lerrouxisme al terrorisme àcrata, o de dinamiters que es feien catalanistes o comunistes segons d’on bufés el vent. Així es feien les coses a la Barcelona anterior a 1936. De fet, se sap que un militar que formava part de l’escorta d’Andreu Nin, a partir de 1935, es feia dir precisament així: “Trotski”. Tot amb tot, Francesc Madrid va signar paràgrafs impagables: “Román Castellanos Álvarez era de Múrcia i havia matat un home per cinquanta cèntims. Jugant al monte al cafetí de La Haya, a prop de Lorca, van brillar les navalles per una postura de dos rals i hi va haver un mort. Castellanos Álvarez va fugir, però va ser detingut i processat. Com que estava protegit pels cacics, es va culpar el vi de ser el causant del crim. Castellanos Álvarez va sortir de presidi al cap de dos dies i va marxar a Barcelona. Home amb pebrots, aviat va trobar al Lion d’Or qui li oferís poca feina i força sou. Sabia un poc de lletra i va passar a ser el puntal de la vigilància d’un bordell de Santa Madrona. Va tenir de seguida una prostituta sota la seva tutela que li permetia passar-se la vida als cafès planejant negocis fàcils”. Tot plegat sembla El Padrí, però aquestes coses passaven al Raval. L’ambient no era molt distint al descrit per Salvador Seguí, que Madrid admirava molt, a la seva novel·leta Escola de rebel·lia (1923), que va publicar tot just abans de caure assassinat. La diferència (Madrid ho sabia, i ho va escriure) és que Seguí era un idealista, i Madrid, en el fons, un nihilista tràgic, que havia vist massa violència i corrupció. Per aquest motiu, li escau molt més un estil tremendista com el de Pío Baroja que el de qualsevol autèntic àcrata. Per a ser un anarquista honrat cal conservar ideals.
Baroja mateix apareix entre les pàgines de Sang a les Drassanes, concretament, al capítol “Cal Manco i el seu amo”. Ens quedarem amb aquesta dada, perquè sembla que es podria construir un sistema d’influències mútues entre Baroja i Madrid. És possible que sense novel·les comMala hierba o Aurora Roja, Madrid no hagués disposat de model estètic. Ara bé, Baroja va declarar, quan El cabo de las tormentas (1932) li rondava pel magí, haver anat a Barcelona a informar-se sobre el terreny de les turbulències socials de la capital catalana que li interessava recrear. En aquest sentit, Madrid podria haver-lo servit com a informador per a les històries curtes d’aquest volum (“El contagio” i “La protección del Negre”). És més, el disseny dels llibres de la trilogia “La selva oscura” s’assembla molt al de Sangre en las Atarazanas; per exemple, relats barojians de Los visionarios (1937), “Los aguiluchos de la FAI” o “La Casa del Pueblo y el círculo de la Unión”, formen un cicle literari molt similar al de Madrid. Emili Junoy és un altre dels personatges reals que poblen el llibre. En el seu cas, apareix al cabaret Excelsior, ajudant una amiga.
La primera novel·la publicada de Madrid va ser una fantasia medieval: Una aventura del juglar (1916), a la col·lecció “Los Noveles”. Aquell mateix any el trobem militant a l’Agrupación de Jóvenes Bárbaros d’Alejandro Lerroux. S’estrenà com a periodista al setmanari El Mundo Cinematográfico, a Revolución i a El Radical, on signava com a Carlos Madrigal. Madrid buscava brega i insultava els catalanistes de valent.
L’any 1930, Madrid va publicar un llibre memorialístic interessantíssim: Els exiliats del la dictadura. Reportatges i testimonis(Barcelona, Antoni López Llibreter; editorial España per a la versió castellana, del mateix any) i dedicat a la memòria de Vicente Blasco Ibáñez. Caldria, no només reeditar aquest volum, sino, a més, escriure alguna monografia sobre la influència del patriarca radical valencià a Catalunya. La dedicatòria afegeix: “En homenatge a tots els que treballaren per la llibertat amb amistat i devoció”. Al llibre s’hi dediquen capítols a Miguel de Unamuno, Santiago Alba, Blasco Ibáñez, Francesc Macià i Rodrigo Soriano. Però també parla de Carles Esplà, de Marcel·lí Domingo, del bohemi Fabián de Castro i de moltes més figures menors que es movien amunt i avall pel París de la diàspora espanyola de 1923.
Més tard va haver de continuar amb alguns encàrrecs alimentaris. Va escriure una petita biografia dialogada de l’actor Enric Borràs, obra que malauradament no porta data, tot i que Bagué estima que es devia publicar entre 1929 i 1930. Al quadern, el quart de la sèrie Catalans d’ara, hi ha fotografies de Borràs amb unes files verdaderament curioses: hi apareix amb quatre anys, caracteritzat com a Jesús, com a “El Abuelo” de Galdós, amb un nas de Cyrano, amb barba, o caricaturitzat, o al costat del pintor Utrillo, o al costat de Santiago Rusiñol, o actuant a El alcalde de Zalamea, però s’emporta el premi la fotografia on surt fent de Manelic de Terra Baixa, disfressat d’element rural. Per cert, que Madrid va carregar contra Terra Baixa i l’invencible literatura ruralitzant catalana. Però, després, a l’exili, va traduir l’obra de Guimerà, segurament perquè s’enyorava i volia reparar alguna mena de remordiment. La biografia està plantejada com una llarga entrevista, on Borràs explica un viatge a Buenos Aires acompanyat de Santiago Rusiñol, o com va estrenar El Místic a Puerto Rico, amb gran èxit. La col·lecció popular de retrats catalans era sucosa: s’havien publicat ja un Pau Casals de Navarro Costabella, un Francesc Cambóper Ramon Vinyes i un Santiago Rossinyol d’Ambrosi Carrión.
Mentrestant, Madrid anava publicant comèdies d’una profunditat filosòfica abassegadora: El mal que pot fer una dona (1927), Ella, ell i un cafè romàntic (1928), Baby, la ventafocs nº52 (1930), Aventura sentimental d’una minyona (1931), Coqueta(1932). Moltes eren adaptacions o traduccions de l’anglès. Ja veiem que era tot un feminista d’avantguarda, i un greu i convençut il·lustrat.
Quant al tema de Madrid i la seva dedicació al teatre, la revista, els musicals i les empreses d’entreteniment, disposem del llarg i documentat epíleg que Gerard Bagué va incloure al final de la seva edició de Sang a les Drassanes(2010). No és habitual que un escriptor amfibi i provinent del Partit Radical mereixi una reedició tan justa i acurada com la de Bagué. Aquest investigador explica, amb tot luxe de detalls, com Madrid va anar evolucionant des del lerrouxisme fins el cultiu continuat de la llengua catalana i el sentit reverencial cap a les grans figures d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però Sang a les Drassanes no és més que la punta de l’iceberg en la immensa producció periodística i narrativa de Francesc Madrid.
El conspirador sentimental (Barcelona, Edicions Diana, 1929) és una novel·la d’espies pionera, farcida d’embolics amb agents soviètics inclosos. Val la pena fer una ullada al catàleg de Diana en el moment de ser publicada aquesta novel·la: el primer volum va ser el primer llibre de Josep Pla, Coses vistes. El segon, El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, de Manuel Brunet, que ha reeditat recentment Francesc Montero (Diputació de Girona, 2014) ; el quart i el cinquè, dos llibres més de Pla: Rússia. Una enquesta periodísticai Llanterna màgica.
Ja en plena etapa republicana, Madrid va publicar La Guinea incògnita: vergüenza y escándalo colonial (España, 1933), llibre carregat d’anticlericalisme que tronava contra les malvestats i disbarats que l’administració espanyola cometia en els seus territoris africans.
És una tasca pràcticament impossible resseguir totes les publicacions periòdiques on va col·laborar Francesc Madrid. El mes d’octubre de 1918 va dirigir el setmanari regeneracionista La Raza; que era una plataforma de suport a Lerroux antiflamenquista, aliadòfila, antimilitarista i antialemanya. Madrid havia presidit un Comitè Antiflamenc inspirat per les campanyes de l’escriptor Eugenio Noel, que no es cansava de tronar contra els bous i la degradació cultural espanyola. Els diaris La Nación,La Jornada, El Sol i la revistaColor van comptar amb les aportacions de Madrid. Per mediació de Joaquim Montaner, Madrid va arribar a ser corresponsal d’El Sol a Barcelona (maig de 1920). Posteriorment, va escriure a El Gráfico i La Noche, que controlava el cacic radical Pich i Pon. De 1922 són els seus opuscles El expediente Picasso: las acusaciones oficiales contra los autores del derrumbamiento de la Comandancia de Melilla y el desastre de Annuali El ruidosísimo pleito de las Juntas de Defensa y Millán Astray. Els treballs de Francisco Madrid continuen sent una mina d’or per als historiadors. Poc a poc va anar escrivint molt més en català. Ho va fer a moltes capçaleres: L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, La Tuies, Mirador, La Nau dels Esports, La Rambla, La Ciutat, L’Opinió, La Humanitat i D’ací i d‘allà.Sembla que Madrid es proposés, com a objectiu vital, imitar els grans monstres lopedeveguians dels seus admirats escriptors de la Generación del 98. En l’ordre popular, va arribar a gaudir d’un prestigi immens: tothom el coneixia i llegia.
Madrid va treballar a les ordres de Lluís Companys en dues ocasions, en el govern civil de Barcelona (abril-juny de 1931) i per al diari La Humanitat. Caldria fer una mica d’hemeroteca i reunir els millors articles de Francesc Madrid, en una antologia eixerida. La seva etapa de l’exili és la més desconeguda. A Argentina va continuar amb la seva dèria teatral. I caldria fer una ullada més aviat profunda a tres llibres d’aquella època trista totalment oblidats: Las últimes 24 horas de Francisco Layret (1942),Genio e ingenio de Don Miguel de Unamuno (1943), que acaba d’examinar l’escriptor i crític extremeny Mario Martín en un llibre sobre Unamuno a l’exili republicà, i La vida altiva de Valle-Inclán (1943). Caldria parlar més de Francesc Madrid, escriptor fort com un cigaló de rom, i que sembla que molesta perquè era massa obert, honradot, corrupte i sincer. Anem sobrats de pretesos sants i màrtirs, d’escriptors avorrits, rurals i hagiogràfics. No farem mai res amb els nostres bohemis arrauxats i modianescos? - Francesc Madrid, escriptor canalla - Andreu Navarra - naciodigital.cat
