· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

NO ESTEM INFORMATS, ESTEM DISTRETS



💭Ho diu David Trueba en una interessant conferència a YouTube, davant d’un auditori de futurs guionistes i cineastes sotmesos al toc de queda: “No estamos informados; estamos distraídos”. Trueba podria ser un apòstol evolucionat de les ­causes que ha defensat Iñaki Gabilondo. Ahir Gabilondo va anunciar que deixa d’opinar sobre el dia a dia perquè està fastiguejat i saturat, probablement perquè ha viscut l’estrany fenomen de la sobrevaloració dels sermons i la propaganda i la devaluació del rigor. Sergi Pàmies en parla a la vanguardia.

PARLER



💭En contra del que pugui semblar, Parler, no és el nou eslogan de la Caixa, és quelcom pitjor. Parler és l'aplicació que prefereixen els seguidors de Trump. Des del principi, John Matze el seu creador, va posicionar a Parler com una xarxa social de "lliure expressió" on la gent podia dir el que volgués. Era una aposta que recentment havia donat grans fruits ja que milions de seguidors del president Donald Trump, farts del que consideraven censura a Facebook i Twitter, es van canviar a Parler. En l'aplicació, que s'havia convertit en una de les principals descàrregues de la botiga d'aplicacions d'Apple, les discussions sobre política s'havien disparat. Però també ho havien fet les teories de conspiració que deien falsament que l'elecció li havia estat robada a Trump, amb els usuaris instant a manifestacions agressives la setmana passada quan el Congrés es va reunir per certificar l'elecció de president electe Joe Biden.

Aquesta crida a la violència aviat van venir a turmentar Matze, de 27 anys, enginyer de programari de Las Vegas i director executiu de Parler. Per al dissabte a la nit, Apple i Google havien retirat a Parler de les seves botigues d'aplicacions i Amazon va dir que ja no allotjaria el lloc en els seus serveis de computació, dient que no havia vigilat prou les publicacions que incitaven a la violència i el crim.

La matinada de dilluns, just després de la mitjanit a la Costa Oest, Parler semblava estar deshabilitat. Aquests moviments havien desencadenat un furiós esforç per mantenir a Parler en línia. Matze va dir diumenge que s'afanyava a emmagatzemar les dades dels 15 milions d'usuaris de Parler que estaven en els ordinadors d'Amazon. També feia una crida a totes les companyies possibles per ubicar a alguna capaç de donar suport a Parler amb centenars de servidors.

"Crec que Amazon, Google i Apple van treballar junts per intentar assegurar-se de no tenir competència", va dir Matze en Parler dissabte passat. "NO guanyaran! Som l'última esperança de el món per la llibertat d'expressió i informació ". Va dir que l'aplicació probablement es tancaria "fins per una setmana mentre reconstruïm des de zero".

No crec sigui possible que Matze torni a obrir l'aplicació, una plataforma en la qual es pot dir el que es vulgui en nom de la llibertat d'expressió és una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment i causar danys irreparables. No per la competència, sinó per compassió i per evitar mals majors, Amazon, Google i Apple dubto que deixin continuar a Matze, pel bé de tots.

De fet, twitter hauria d'estar totalment prohibit als polítics i als seus assessors, aquests abans sabien que érem idiotes, i actuàven en consequencia, però ara ho pensen que som idiotes, però actuen com si ho fossin ells, sinó, a sant de què anava Pablo, Pablito, Pablete Casado a posar-se ridículament a treure la neu amb una pala a twitter. Aquests assessors polítics, per cert. els ferris defensors del castellà en perill d'extinció els denominen Spin Doctors.





VOLS VACUNAR-TE, PREGUNTA-LI A SOTO


💭José Manuel Soto, com a expert epidemiòleg, ha recomanat i aconsellat el Govern d'Espanya seguir l'organització que durant el seu servei militar obligatori es va dur a terme per vacunar a tots els components de cada centre militar. El cantant ha recordat la seva mili al Centre d'Instruccion de Reclutes de Colmenar Viejo, assegurant que, després posar-se una vacuna "en un dia estàvem vacunats i uniformats".

"Jo vaig fer la mili al Centre d'Instrucció de Reclutes de Colmenar Viejo. Arribaven 5.000 reclutes cada mes i mig. En un dia estàvem tots pelats, vacunats i uniformats, això era organització", ha assenyalat en un missatge publicat a Twitter. 

No té molta raó ni de cap sentit en el que diu Soto, vacunar sobre la grip es fa regularment amb rapidesa, però vacunar del coronavirus és diferent, aquí cal vacunar a les residències de gent gran, als Hospitals, als més grans, etc. Clar que com l'anunciant de pernils és un tipus ranci, es recorda d'aquells temps rancis de mitjans de segle passat dels que encara no n'ha sortit i no contempla totes aquestes coordenades que compliquen la vacunació. Dit això, a José Manuel Soto encara que sigui el meu negacionista de capçalera, poc o cap cas se li hauria de fer.

Voldria explicar un cas personal. Fent la mili a Palma de Mallorca, calia vacunar a tots els reclutes nouvinguts, crec que érem unes tres mil, caloyo més caloyo menys. Seria el mes de setembre i feia molta calor, servidor va aconseguir escaquejar-se per que feia falta algú per ajudar al sergent a passar llista dels vacunats a mesura que els anaven injectant la vacuna. L'acte es va fer en unes dependències enmig d'un bosc (no el per què), però si sé que a mesura que els reclutes anaven sortint de vacunar-se enmig d'unes condicions d'higiene relatives, queien desmaiats a terra com mosques, dos de cada deu més o menys, Ah! i el menda lerenda es va estalviar la vacuna a l'ajudar al sergent, un sergent que per cert era clavat a Alberto Sordi, i igual de còmic.

DE LA SOLIDARITAT

 


💭Sovint es diu que la gent en general és poc solidària, o és solidària telemàtica, amb petites donacions a ONGs variades i poc més, sempre des de la comoditat del sofà; que ja no es respecta a la gent gran i es menysté als pobres. Hi ha excepcions, una d'elles és el Senyor Javier de qui ens en parla avui en Miquel al seu bloc. I és que encara queden altruistes, bona gent solidaria, capaç d'ajudar als altres desinteresadament. El fet que la gent a vegades no s'impliqui en casos d'aquests és que de vegades en pòts sortir escaldat. Fa molts anys amb el pare anàvem amb el 850 i va veure un home inconscient o aparentment inconscient a la cuneta (era un rodamón) el varen pujar al cotxe amb la meva mare i el varen dur fins a l'hospital de Terrassa que era d'on estaven més a la vora, i la feina que varen tenir en intervenir-hi la policia i començar a demanar explicacions sobre si l'havien atropellat, etc. Afortunadament l’home va recuperar el coneixement i va dir que s'havia desmaiat atès feia tres dies que no menjava res, sinó el meu pare encara hauria pogut tenir complicacions.

Fa anys venia a primera hora d'un mati rúfol i plujós de Centelles direcció a Sant Feliu de Codines i en deixar la cruïlla que duu a Sant Quirze seguint cap a Sant Feliu em vaig trobar a la dreta de la carretera a una parella de colombians (ho vaig saber després) amb tres maletes, sense paraigües, xubasquero ni res per guarir-se. Davant meu hi anava una furgoneta i un altre cotxe que es varen limitar a esquivar-los. Jo em vaig aturar..... En preguntar, em varen dir que anaven a Sabadell, i en comentar que era a més de trenta quilometres, la contesta d'ell (en Toño) va ser que els hi havien dit a San Quirze on havien deixa't una feina temporal que Sabadell era allí mateix. Els vaig portar fins a Caldes de Montbui i en deixar-los a la parada del Sagales els vagi indicar com havien d'anar a Sabadell. Al cap d'uns mesos me’l vaig trobar a ell, malgrat no tenir papers havien trobat feina ell i la seva dona per ajudar a gent gran. El vaig adreçar a un lloc on va trobar feina i a partir d’aquí ens hem anat veient amb certa freqüència atès vivien en un pis de lloguer a la vora de casa. L’última vegada va ser fa un S cinc anys, anava en la bici pel riu i em vaig trobar en Toño fet tot un bacó fent exercici per posar-se en forma. Em va explicar que havien aconseguit arreglar els papers i que ja tenien el petit a Sabadell amb ells i que a finals d'any anirien a buscar al gran. No ens hem vist més i no sé com els hi haurà anat, espero que bé.

Aquest fet, com el del Sr. Javier, no té més mèrit  de la pròpia satisfacció d’haver fet el que pertocava, que és el que s'ha de fer quan hi ha una necessitat per part de l'altre, ajudar en el que es pugui i de manera totalment desinteressada sense demanar res a canvi. A banda de gratificar i sentir-se útil, ajudar a l'altre forma part d'aquells petits grans gestos del dia a dia que és el que justifica en certa manera la vida i que no solen sovintejar tot i que haurien de fer-ho més sovint, al cap i a la fi la vida està feta de petits gestos, aparentment sense importància, però que en tenen en la seva mesura, i de fet poca cosa més fem immers en la rutina del dia a dia, del dia de la marmota en el que vivim de manera permanent.

Quan era petit i anava a catecisme per fer la primera comunió, la meva iaia Pilar sempre em deia que cada dia s'havia de fer com a mínim una bona obra, en el sentit d'ajudar a una persona gran, portar-se be i coses per l'estil. Que si ho feia em guanyaria una estampeta que després de resar tres vegades una oració la Mare de déu, em permetria salvar una ànima del purgatori. Em vantava aleshores d'haver-ne salvat moltes d'ànimes (innocent de mi) i a fe de Déu que és cert. Y, aquesta història que pot sonar a cursi o a pàgines viscudes té un rerefons que va més enllà, la iaia a la seva manera (era molt de misa) em va ensenyar a ajudar als demés, a ser respectuos, a dir bon dia o bona nit a tothom, a menjar com cal i comportar-me a la taula i a portar-me bé en general, aspectes que a dia d'avui no tan sols no s'ensenyen a la mainada, sinó que fins i tot sembla que està mal vist insinuar-ho. I no és pas que sigui religiós ni creient jo, prou ho sabeu els que us passeu per aquí. Deixem-ho en que sóc agnòstic, gràcies a Déu.

JUGAR-SE LA VIDA

 


💭Hi ha una escola a la zona més remota de Sibèria on els nens poden deixar d’anar a classe si la temperatura cau per sota dels 56 graus sota zero. Amb 51 sota zero, els petits van a l’escola amb trineus tirats per gossos o amb un autobús que els recull des de les poblacions pròximes. L’anomenen el Pol del Fred. Els nens d’Oymyakon i altres poblats de Iacútia també estan amenaçats per la Covid. Allà i en l’afany de no perdre pistonada en els seus cursos, que lluiten per mantenir de manera presencial, l'escola és un lloc on no només s’aprèn la lliçó i el temari que correspon per edat, és un camp de proves d’habilitats socials, un laboratori on posar en pràctica en un espai controlat el complex món de les relacions. Sí que cada vegada tendim a recórrer a vies telemàtiques de comunicació, però només en un context d'iguals i en edats primerenques es pot construir amb garanties el vincle més propi de la humanitat.

Es queixava avui a Rac1 una dirigent sindical de que alguns opositors s'havien jugat la vida per presentarse a les oposicions al cos de docents del Departament d'Educació., si bé la Generalitat havia garantit tota la seguretat pel que fa a la situació epidemiològica, amb dos metres entre participants, control d'aglomeracions i aules ben ventilades, ha estat la borrasca Filomena l'afectació principal per assistir presencialment a les proves. Encara que les absències han estat mínimes i ja han comentat que en el cas que no arribin al centre analitzaran cada situació de forma concreta i específica.

Sembla que la representant sindical ha dramatitzat en excés les causes de no poder presentar-se a les oposicions dels docents, jugar-se la vida és més serios que un simple desplaçament, de tots maneres, sembla que en cap cas sin fem cas a la sindicalista, aquests docents no podrien dur a terme la seva activitat a Oymyakon.

En uns temps en què la rutina de restriccions pel coronavirus empeny les nostres vides a fer-se petites, limitades i plenes d’incerteses, els temporals i canvis meteorològics ens sacsegen en tots els sentits i són un revulsiu per superar el nostre entotsolament. Les nevades no provocaran nous límits perimetrals municipals ni tocs de queda, però sí carreteres tallades i accessos tancats, i l'obligatorietat d’utilitzar cadenes. És una altra excepcionalitat més de la pandemia, però que connecta amb emocions antigues, de quan encara no estàvem tant adotzenats i tot torna a ser com abans, o com antes, en els temps de pràctic, panellets i penellons.


TRUMPISTES A LA CATALANA

 



💭Aquesta setmana, el món ha quedat atònit davant les imatges de l'ocupació del Capitoli, on la policia no va poder aturar una torba que va ocupar les dependències més sacrosantes, com el saló de plens, el despatx de la presidenta de el Congrés o la rotonda on EE .UU. honora els seus ciutadans il·lustres. Però a Catalunya, en l'aniversari de l'1-O, va estar a punt de produir-se una altra invasió d'un Parlament per part de centenars de joves independentistes amb la cara coberta. Els encaputxats van saltar les tanques d'un escenari que el president Quim Torra va imposar a la Ciutadella, en contra del criteri dels Mossos, que volien allunyar les commemoracions de la seu parlamentària. El gruix dels antiavalots era a Girona i la vigilància de Parlament estava encomanada a cinquanta policies de seguretat ciutadana gairebé sense material per impedir un assalt.

Els manifestants, armats amb pals i barres de ferro, van trencar vidres i van intentar forçar la porta de l'edifici, mentre els mossos pugnaven per evitar-ho. La situació era molt tensa. El comissari Carles Anfruns va demanar poder actuar al conseller Miquel Buch, a el temps que sol·licitava reforços. Però Torra no volia càrregues contra els activistes per la independència, als que al matí havia animat a "estrènyer" als polítics. El comissari va fer una crida als Mossos de servei als voltants de el parc perquè se sumessin a la defensa al Parlament. I va prendre el comandament des de l'interior, encara que els uixers li van posar problemes per portar una arma. Imaginin la seva resposta. Llavors va tenir una idea genial, que va permetre posar fora de perill la institució: va ordenar que l'helicòpter que sobrevolava el recinte baixés fins poca distància de terra, el que va provocar un núvol de sorra que va encegar als assaltants i que va permetre als policies apartar-los, per després carregar, en una operació que va durar un minut. Torra mai va felicitar als valents que van evitar un desastre institucional.

L'1-O de 2018 un comissari dels Mossos va evitar que la torba ocupés el Parlament. No és casual que en Josep Costa, que ha estat l'últim vicepresident de la Cambra catalana i que repetirà en la llista de JxCat, escrivís a Twitter fa unes setmanes: "Cal aprendre moltes lliçons de com va arribar a el poder Trump, com ha governat i com ha estat a punt de ser reelegit. Sobretot noves formes de comunicació, mobilització i confrontació política que tothom donava per fet que no funcionarien". El trumpisme català hauria de preocupar, com a mínim, tant com el que ens ha horroritzat al Capitoli. - Màrius Carol - lavanguardia. O sigui, que la genialitat del Comissari Anfruns dels Mossos D'Esquadra, tan injuriats, va evitar el desastre. Que consti en acta.

FRANCESC MADRID, ESCRIPTOR CANALLA

    


💭Encara que sembli mentida, Francesc (o Francisco) Madrid es deia realment Francesc Madrid i Alier. Nascut a Barcelona l’any 1900 i desaparegut el 1952 a Buenos Aires, sempre va ser un escriptor fàcil i radical. Dels heroics lluitadors del grup de Los Miserables sembla que va ser l’autor més dotat i prolífic. Obsessionat amb les misèries urbanes de Barcelona, va contribuir decisivament a identificar com a “Barri xino” el perillós i turbulent Districte V de la capital catalana, que retratà en els seus escrits més contundents. 

Al pròleg de Sang a les Drassanes ens va deixar una mena d’autobiografia impressionista: “Als tretze anys era aprenent en una botiga de gèneres de punt; als catorze, meritori en un banc; als quinze, mecanògraf d’un regidor; als setze, empleat a la casa Pich [i Pon]; als disset, oficial de la secretaria del senyor Lerroux; als divuit, redactor d'El Sol; als vint-i-dos vaig haver de sortir per cames de Barcelona perquè la mort em rondava a traïció; al vint-i-tres era corresponsal d’uns quants diaris espanyols a París, Berlín, Ginebra i Londres, i passava gana per poder comprar llibres i flors a les dones; als vint-i-cinc vaig tornar una mica alatrencat a Barcelona, amb el cor destrossat i la salut malmesa”. Un home de món, vaja. I entre feina i feina, encara va poder assistir a algun dels cursos vespertins de filosofia que impartia Eugeni d’Ors.

El barceloní districte cinquè el contraposa als móns de puresa i als camins espirituals propis de la literatura rural de la Renaixença i el modernisme català: “vet aquí tota la ferotgia i tota la brutalitat de Barcelona. El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia. En la muntanya deforme d’escombraries i dolor, d’inconsciència i pecat que forma el districte cinquè s’hi barregen l’obrer i el pispa, la bugadera i la peripatètica que sembla filla de nobles en el cabaret elegant i que a casa dorm en un catre tronat. Ni els barris baixos de Gènova, ni el barri del port de Marsella, ni la Villete parisenca, ni el Whitechapel londinenc no tenen res a veure amb el districte cinquè, amb l’ambient equívoc de la nostra zona prohibida”. Cal dir que Madrid s’interna en aquest ambient particular ben conscient d’estar escrivint literatura moral, celestinesca, amb una intenció naturalista, higienista i clarament antinoucentista. La batalla entre l’ideal i la crua realitat es va repetir a la Barcelona dels anys deu i vint.

Teníem un Baroja barceloní que, com a Camino de perfección (1902), es va proposar combinar la vida anèmica del suburbi amb els somnis de redempció social i espiritual de l’època, capbussat en sordideses. Els personatges de Sang a les Drassanes (1926) malviuen entre assassinats socials, violència política i policial, i recorden molt bé els anys de la Primera Guerra Mundial, quan personatges com el Baró de König senyorejaven el carrer per imposar el terror. És el mateix ambient descrit per Joan Oller i Rabassa a 'Quan mataven pels carrers', novel·la de 1930. Més que relats pròpiament dits, els de Madrid són quadres pintorescos amb estructura de reportatge, que va anar publicant a la revista El Escándalo, segons ha investigat Gerard Bagué. Els personatges que hi van apareixent són representatius de tipus humans ben curiosos: “Trotski era un antic treballador del moll a qui li agradaven més el vi i les dones que la feina. Va formar part del Partit Radical i si s’havien de creure les seves fanfarronades, tenia un cementiri per a ell sol. Quan arribaven les eleccions, sobretot les municipals, Trotski es presentava a casa del candidat i li oferia pistola i protecció, l’organització perfecta de les tupinades, la neteja dels carrers a sang i foc: la seguretat del triomf. Gràcies a tot això, Trotski es feia un vestit, menjava bé durant uns dies, anava en cotxe amunt i avall i es fonia uns quants bitllets. Més tard es va fer (no sabem per què) àcrata, va escriure un article a Tierra y libertad, abjurant del seu passat polític, i poc després va engruixir les files dels confidents”.

La historiografia va plena de casos similars, gàngsters que saltaven del lerrouxisme al terrorisme àcrata, o de dinamiters que es feien catalanistes o comunistes segons d’on bufés el vent. Així es feien les coses a la Barcelona anterior a 1936. De fet, se sap que un militar que formava part de l’escorta d’Andreu Nin, a partir de 1935, es feia dir precisament així: “Trotski”. Tot amb tot, Francesc Madrid va signar paràgrafs impagables: “Román Castellanos Álvarez era de Múrcia i havia matat un home per cinquanta cèntims. Jugant al monte al cafetí de La Haya, a prop de Lorca, van brillar les navalles per una postura de dos rals i hi va haver un mort. Castellanos Álvarez va fugir, però va ser detingut i processat. Com que estava protegit pels cacics, es va culpar el vi de ser el causant del crim. Castellanos Álvarez va sortir de presidi al cap de dos dies i va marxar a Barcelona. Home amb pebrots, aviat va trobar al Lion d’Or qui li oferís poca feina i força sou. Sabia un poc de lletra i va passar a ser el puntal de la vigilància d’un bordell  de Santa Madrona. Va tenir de seguida una prostituta sota la seva tutela que li permetia passar-se la vida als cafès planejant negocis fàcils”. Tot plegat sembla El Padrí, però aquestes coses passaven al Raval. L’ambient no era molt distint al descrit per Salvador Seguí, que Madrid admirava molt, a la seva novel·leta Escola de rebel·lia (1923), que va publicar tot just abans de caure assassinat. La diferència (Madrid ho sabia, i ho va escriure) és que Seguí era un idealista, i Madrid, en el fons, un nihilista tràgic, que havia vist massa violència i corrupció. Per aquest motiu, li escau molt més un estil tremendista com el de Pío Baroja que el de qualsevol autèntic àcrata. Per a ser un anarquista honrat cal conservar ideals.

Baroja mateix apareix entre les pàgines de Sang a les Drassanes, concretament, al capítol “Cal Manco i el seu amo”. Ens quedarem amb aquesta dada, perquè sembla que es podria construir un sistema d’influències mútues entre Baroja i Madrid. És possible que sense novel·les comMala hierba o Aurora Roja, Madrid no hagués disposat de model estètic. Ara bé, Baroja va declarar, quan El cabo de las tormentas (1932) li rondava pel magí, haver anat a Barcelona a informar-se sobre el terreny de les turbulències socials de la capital catalana que li interessava recrear. En aquest sentit, Madrid podria haver-lo servit com a informador per a les històries curtes d’aquest volum (“El contagio” i “La protección del Negre”). És més, el disseny dels llibres de la trilogia “La selva oscura” s’assembla molt al de Sangre en las Atarazanas; per exemple, relats barojians de Los visionarios (1937), “Los aguiluchos de la FAI” o “La Casa del Pueblo y el círculo de la Unión”, formen un cicle literari molt similar al de Madrid. Emili Junoy és un altre dels personatges reals que poblen el llibre. En el seu cas, apareix al cabaret Excelsior, ajudant una amiga.

La primera novel·la publicada de Madrid va ser una fantasia medieval: Una aventura del juglar (1916), a la col·lecció “Los Noveles”. Aquell mateix any el trobem militant a l’Agrupación de Jóvenes Bárbaros d’Alejandro Lerroux. S’estrenà com a periodista al setmanari El Mundo Cinematográfico, a Revolución i a El Radical, on signava com a Carlos Madrigal. Madrid buscava brega i insultava els catalanistes de valent. 

L’any 1930, Madrid va publicar un llibre memorialístic interessantíssim: Els exiliats del la dictadura. Reportatges i testimonis(Barcelona, Antoni López Llibreter; editorial España per a la versió castellana, del mateix any) i dedicat a la memòria de Vicente Blasco Ibáñez. Caldria, no només reeditar aquest volum, sino, a més, escriure alguna monografia sobre la influència del patriarca radical valencià a Catalunya. La dedicatòria afegeix: “En homenatge a tots els que treballaren per la llibertat amb amistat i devoció”. Al llibre s’hi dediquen capítols a Miguel de Unamuno, Santiago Alba, Blasco Ibáñez, Francesc Macià i Rodrigo Soriano. Però també parla de Carles Esplà, de Marcel·lí Domingo, del bohemi Fabián de Castro i de moltes més figures menors que es movien amunt i avall pel París de la diàspora espanyola de 1923.

Més tard va haver de continuar amb alguns encàrrecs alimentaris. Va escriure una petita biografia dialogada de l’actor Enric Borràs, obra que malauradament no porta data, tot i que Bagué estima que es devia publicar entre 1929 i 1930. Al quadern, el quart de la sèrie Catalans d’ara, hi ha fotografies de Borràs amb unes files verdaderament curioses: hi apareix amb quatre anys, caracteritzat com a Jesús, com a “El Abuelo” de Galdós, amb un nas de Cyrano, amb barba, o caricaturitzat, o al costat del pintor Utrillo, o al costat de Santiago Rusiñol, o actuant a El alcalde de Zalamea, però s’emporta el premi la fotografia on surt fent de Manelic de Terra Baixa, disfressat d’element rural. Per cert, que Madrid va carregar contra Terra Baixa i l’invencible literatura ruralitzant catalana. Però, després, a l’exili, va traduir l’obra de Guimerà, segurament perquè s’enyorava i volia reparar alguna mena de remordiment. La biografia està plantejada com una llarga entrevista, on Borràs explica un viatge a Buenos Aires acompanyat de Santiago Rusiñol, o com va estrenar El Místic a Puerto Rico, amb gran èxit. La col·lecció popular de retrats catalans era sucosa: s’havien publicat ja un Pau Casals de Navarro Costabella, un Francesc Cambóper Ramon Vinyes i un Santiago Rossinyol d’Ambrosi Carrión.

Mentrestant, Madrid anava publicant comèdies d’una profunditat filosòfica abassegadora: El mal que pot fer una dona (1927), Ella, ell i un cafè romàntic (1928), Baby, la ventafocs nº52 (1930), Aventura sentimental d’una minyona (1931), Coqueta(1932). Moltes eren adaptacions o traduccions de l’anglès. Ja veiem que era tot un feminista d’avantguarda, i un greu i convençut il·lustrat.

Quant al tema de Madrid i la seva dedicació al teatre, la revista, els musicals i les empreses d’entreteniment, disposem del llarg i documentat epíleg que Gerard Bagué va incloure al final de la seva edició de Sang a les Drassanes(2010). No és habitual que un escriptor amfibi i provinent del Partit Radical mereixi una reedició tan justa i acurada com la de Bagué. Aquest investigador explica, amb tot luxe de detalls, com Madrid va anar evolucionant des del lerrouxisme fins el cultiu continuat de la llengua catalana i el sentit reverencial cap a les grans figures d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però Sang a les Drassanes no és més que la punta de l’iceberg en la immensa producció periodística i narrativa de Francesc Madrid.

El conspirador sentimental (Barcelona, Edicions Diana, 1929) és una novel·la d’espies pionera, farcida d’embolics amb agents soviètics inclosos. Val la pena fer una ullada al catàleg de Diana en el moment de ser publicada aquesta novel·la: el primer volum va ser el primer llibre de Josep Pla, Coses vistes. El segon, El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, de Manuel Brunet, que ha reeditat recentment Francesc Montero (Diputació de Girona, 2014) ; el quart i el cinquè, dos llibres més de Pla: Rússia. Una enquesta periodísticai Llanterna màgica. 

Ja en plena etapa republicana, Madrid va publicar La Guinea incògnita: vergüenza y escándalo colonial (España, 1933), llibre carregat d’anticlericalisme que tronava contra les malvestats i disbarats que l’administració espanyola cometia en els seus territoris africans.

És una tasca pràcticament impossible resseguir totes les publicacions periòdiques on va col·laborar Francesc Madrid. El mes d’octubre de 1918 va dirigir el setmanari regeneracionista La Raza; que era una plataforma de suport a Lerroux antiflamenquista, aliadòfila, antimilitarista i antialemanya. Madrid havia presidit un Comitè Antiflamenc inspirat per les campanyes de l’escriptor Eugenio Noel, que no es cansava de tronar contra els bous i la degradació cultural espanyola. Els diaris La Nación,La Jornada, El Sol i la revistaColor van comptar amb les aportacions de Madrid. Per mediació de Joaquim Montaner, Madrid va arribar a ser corresponsal d’El Sol a Barcelona (maig de 1920). Posteriorment, va escriure a El Gráfico i La Noche, que controlava el cacic radical Pich i Pon. De 1922 són els seus opuscles El expediente Picasso: las acusaciones oficiales contra los autores del derrumbamiento de la Comandancia de Melilla y el desastre de Annuali El ruidosísimo pleito de las Juntas de Defensa y Millán Astray. Els treballs de Francisco Madrid continuen sent una mina d’or per als historiadors. Poc a poc va anar escrivint molt més en català. Ho va fer a moltes capçaleres: L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, La Tuies, Mirador, La Nau dels Esports, La Rambla, La Ciutat, L’Opinió, La Humanitat i D’ací i d‘allà.Sembla que Madrid es proposés, com a objectiu vital, imitar els grans monstres lopedeveguians dels seus admirats escriptors de la Generación del 98. En l’ordre popular, va arribar a gaudir d’un prestigi immens: tothom el coneixia i llegia.

Madrid va treballar a les ordres de Lluís Companys en dues ocasions, en el govern civil de Barcelona (abril-juny de 1931) i per al diari La Humanitat. Caldria fer una mica d’hemeroteca i reunir els millors articles de Francesc Madrid, en una antologia eixerida. La seva etapa de l’exili és la més desconeguda. A Argentina va continuar amb la seva dèria teatral. I caldria fer una ullada més aviat profunda a tres llibres d’aquella època trista totalment oblidats: Las últimes 24 horas de Francisco Layret (1942),Genio e ingenio de Don Miguel de Unamuno (1943), que acaba d’examinar l’escriptor i crític extremeny Mario Martín en un llibre sobre Unamuno a l’exili republicà, i La vida altiva de Valle-Inclán (1943). Caldria parlar més de Francesc Madrid, escriptor fort com un cigaló de rom, i que sembla que molesta perquè era massa obert, honradot, corrupte i sincer. Anem sobrats de pretesos sants i màrtirs, d’escriptors avorrits, rurals i hagiogràfics. No farem mai res amb els nostres bohemis arrauxats i modianescos? - Francesc Madrid, escriptor canalla -  Andreu Navarra - naciodigital.cat



FULGOR I MORT DE CIUTADANS




💭"No ho sabia ni Sonia Sierra". Així expliquen a Ciutadans la sorpresa amb què molts, des del nucli dur dirigent als sectors més crítics amb l'executiva d'Inés Arrimadas, van acollir la notícia de l'abandonament de militància per part de Lorena Roldán i el seu fitxatge pel Partit Popular. Que no ho sabés ni Sonia Sierra era un senyal del secretisme amb què Roldán ha dut aquesta operació, ja que Sierra ha estat considerada una amiga propera seva de fa temps.

Quan la nau s'enfonsa les rates són les primeres en abandonar el vaixell, nomès que al de Ciutadans a penes els hi queden roedors. Consti que vaig avisar fa ja quatre anys del seu final, el final d'un partit sense ideologia, auspiciat per descontents del PSC, i ajudat pels mitjans de la capital. La defunció de C's com la de UPyD és una defunció anunciada, la d'UPyD ja s'ha produït, i a Ciutadans li queden dues eleccions.

Ciudadanos, abans Ciutadans, i després el no res, el silenci. Mentre, el galleret del Pp va pescant d'ací i d'allà

C,S - ABANS CIUDADANOS - 22-11-2017

 

Convé recordar que és C's i d'on ve; fa un tres anys explicava el seu origen en aquest escrit teniu a continuació i que malauradament confirma les meves pitjors previsions de l'engendre dit o nomenat Ciutadans, abans Ciudadanos.

"El 7 de juny de 2005 es va presentar a Barcelona un manifest titulat «Per la creació d'un nou partit polític a Catalunya», en el qual els firmants es comprometien a impulsar la constitució d'una nova força política d'àmbit català. El manifest va ésser signat per Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Iván Tubau i Horacio Vázquez-Rial. Després de la presentació del manifest al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el 21 de juny de 2005; Ciutadans de Catalunya va anar estenent-se per Catalunya. El manifest també es va presentar a Bilbao i a Madrid.

L'acte de presentació del procés per constituir el nou partit va tenir lloc el 4 de març de 2006, al teatre Tívoli de Barcelona, amb la presència i suport del filòsof Fernando Savater. L'esmentat procés va culminar en un congrés fundacional, celebrat els dies 8 i 9 de juliol de 2006, on es va definir l'organització i estructura interna, es van elegir els òrgans representatius, es va aprovar el cos ideològic que defineix al nou partit, l'àmbit d'actuació i el nou nom amb què es van presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del dia 1 de novembre de 2006.

Els dies 8 i 9 de juliol de 2006 es va celebrar al campus de Bellaterra (Barcelona) el seu congrés fundacional, en el qual van participar tres-cents cinquanta delegats procedents de les aproximadament cinquanta agrupacions territorials i sectorials de l'organització. El congrés fundacional va escollir com a president Albert Rivera, un advocat llavors de vint-i-sis anys, i com a secretari general Antonio Robles, ambdós al capdavant d'un Consell General format per trenta-cinc membres procedents de les diverses agrupacions territorials i sectorials, cap d'ells polític professional. Solament un dels fundadors de la plataforma original, Teresa Giménez Barbat, es va integrar a la direcció del nou partit.

Aquest és l'origen de Ciudadanos o Ciutadans, que com a objectiu principal tenia preservar el castellà a Catalunya que segons ells estaba sent anorreat pel català, en certa manera Ciudadanos ca començar sent una mena de UPyD sota el lema Egpaña,Egpaña,Egpaña i poca cosa més. De fet, veient els fundadors del partit ja es veu que hi ha síndrome de Xenius a dojo, molt ressentit, algun resabiat i un filòsof tronat i una mica ximple recolzant-los, després vé Rivera, un simple arribista espavilat, un que va plegar per imputat i Arrimadas que és poca cosa més que un ens desbarrador, ressentit i malcarat pel que s'ha vist, amb un discurs a banda de previsible, tronar i fora de to i lloc. 

Els estrategues del PP veuen en Ciutadans i la figura d'Albert Rivera un partit que el hi convé promocionar per treure vots a CDC a Catalunya i al PSOE a Espanya, i s'hi volquen, Rivera surt constantment a qualsevol mitjà de Madrid, sigui radio, diaris o televisió, el cuiten, el mimen, el projecten i els acaba sortint - ves per ón - el tret per la culata, perden el control del monstre que varen crear que ha acabat traient vots a ells mateixos, o sia al Pp

I aquesta gent, aquest eteri concepte polític del no res ha tret 25 diputats al Parlament de Catalunya, i amenaça a treure'n bastants a les espanyoles del desembre. Massa gent s'ha equivocat a l'hora de votar, lo qual demostra que el mite de la saviesa del poble és aixo un mite, i a més han creat un problema al Partir Popular, que ja ha canviat de tàctica, ja no hi ha recolçament vers Rivera ni el partir, ans al contrari, el el colmo del cinisme ara els titllen de partit Catalanista i d'esquerres. Els estrategues del Pp deuen ser exempleats de la TIA, o del CNI que ve a ser el mateix." 

Amb els últims esdeveniments propiciats per l'aplicació del 155, s'han envalentonat, i s'han acabat de treure la màscara, ahir mateix sense anar més lluny l'impresentable de Rivera afortunadament és va quedar sol en el seu intent d'intervenir l'escola catalana, la seva obssessió malaltissa, l'adoctrinament, etc etc, i malgrat tot sembla que a Catalunya - no ho entenc - tenen força predicament i repetiran els resultats de les últimes eleccions o fins i tot poden pujar una mica més en detriment del Pp, de la cosa aquella de Badalona.

Ciutadans o Ciudadanos, no és un partit polític, és un ens pertorbador, fruit del ressentiment, la frustració i l'odi, un odi vers tot el que és i representa el fet català, del que en fan bandera sense cap mena d'escrupuls ni miraments, afectats com estan per la síndrome de Xenius que s'ha apoderat d'ells sense remissió. Ja s'ho faran. Els queda poc temps, la caiguda és imminent, com a molt dues eleccions més i serà la seva fi com UPyD, com Joaquin Murrieta.

DE PATINETS ELÉCTRICS



💭La nova normativa municipal dels patinets elèctrics, ha entrat en vigor aquest dissabte dos de gener. A partir d’ara, aquests vehicles hauran de complir les normes de circulació, com la resta de vehicles. Amb la nova regulació, els patinets elèctrics no poden circular per voreres i zones de vianants, ni per per vies interurbanes, travessies i autopistes i autovies que transcorrin per poblacions. Tampoc per túnels urbans. Sempre que sigui possible hauran d'utilitzar el carril bici. Pel que fa a la velocitat, no poden superar els 25 km/h. A més, els conductors no poden circular amb auriculars posats ni parlant pel telèfon mòbil i s'han de sotmetre a controls d'alcoholèmia si se'ls demana. Un altre fet destacat és que el patinet es considera un vehicle d'una sola plaça. O sigui, només hi pot circular una persona (en cas contrari, les multes poden arribar als 100 euros). Hi ha, però, encara alguns serrells pendents. Encara no és obligatori la contractació d’una assegurança obligatòria, una decisió que passa a mans dels ajuntaments, de moment. Aquests canvis formen part de les noves mesures de trànsit aprovades pel govern espanyol el passat mes de novembre.

Crec que al meu barri els dels patinets eléctrics encara no se n'han assabentat, ho sento, però avui n'he enviat a un altre al terra (no s'ha fet res) i no ho he pogut evitar, sortia del forner i me l'he trobat al damunt. No és el primer, pero aquesta vegada ha estat sense voler, que consti en acta.  
Dit aixó, no tinc res en contre del patinets, ni dels skaters, ni dels que van en patins en línia o fins i tot de quatre rodes (algus n'hi ha), però s'han d'atendre a les normes de circulació i respectar-les, com els ciclistes, i els vianants que som dels més incívics, sobretot els jubilats. 
Fa un temps demanava la creació d'una matrícula per bicicletes i també per patinets (abans n'hi havia per les bicicletes). Amb la matrícula hauria d'anar-hi incorporada l'assegurança obligatoria i l'ùs del casc. Faria falta també una campanya de conscienciació pel vianant, que de fet és el que sobra a les voreres avui en dia, potser uns cursets, seguits d'un carnet de vianant, no estarien de més. Per exemple als jubilats en general se'ls hi haura de fer entendre que en comptes de passejar amb patxorra pel carril bici, ho han de fer per la vorera que a més sol ser molt més ample, potser és que com els de la ESO no saben que la vorera és el que en català antic s'en deia 'Acera'. Estaria doncs prou bé un carnet de vianant, i fins i tot algun tipus d'assegurança per protegir i protegir-los.

L'HORA DE LA UNIÓ EUROPEA

 




💭Comença un nou any, i penso que d'acì a uns anys més quan hàgim recuperat la normalitat, recordarem la pandèmia, com fem sempre els humans: edulcorant el passat, que d'aixó els catalans en sabem un munt.. No ens havia preocupat fins ara massa, la pandèmia del 1918, que com aquell que diu hem descobert gràcies a la pandèmia actual. Deixem el passat i concentrem-nos en el futur, un futur que no depèn de nosaltres; però que podem ajudar a forjar-lo. Sabem que no tot canviarà al món, però després de la travessia del desert en què ens ha posat el virus, per el camí que ens ha de portar al final d’aquest any acabat d’estrenar sembla que ens dirigim cap a un horitzó diferent a l’agenda global. S'albiren alguns signes d’esperança que, enmig de la incertesa, apunten a un canvi de cicle. 

Ara és l'hora de la Unió Europea, un cop alliberada de l’amenaça britànica del Brexit i amb un acord que sembla suficient com per no pagar els plats trencats d’una ruptura té la oportunitat de tornar a posar en relleu el seu sentit, i sembla que està en el bon camí. Surt de la crisi enfortida per haver actuat amb una sola veu no només en el Brexit, sinó també adquirint, per a tots els seus socis a la vegada, les vacunes que cadascun dels països pel seu compte no haguessin aconseguit ni en quantitat ni en preu, És el seu moment, ara que, a més, l’ascens de l’ultranacionalisme, una de les grans amenaces a la unió, s’ha quedat orfe amb la derrota de Trump. I tenim la vacuna. millor dit, les vacunes que aniran arribant a poc a poc. No seran la panacea i tardarem encara mesos a notar la seva eficàcia. Però durant aquest 2021 començaran a canviar les nostres vides, primer, i després quan conseguim la immunitat de ramat, a condició que siguem capaços de vacunar no només als nostres països, sinó a tots, les vacunes suposaran una avenç substancial també per recuperar l’equilibri a l'agenda global. S'ha de ser capaç de vacunar a tothom del planeta, si no s'aconsegueix serà un fracàs col·lectiu, i el canvi de cicle es retardarà, o no serà possible.

LA 'RAVE' ÉS EL MISSATGE

 


💭El terme rave comença a utilitzar-se, amb referència a festes, al Londres alternatiu dels 50 i els 60, quan músics com l’autodestructiu Keith Moon, bateria dels Who, són considerats ravers per les seves gresques infinites. Seixanta anys després, la paraula rave , reinterpretada, continua referint-se a les festes sense fi, com la que s’ha prolongat durant 40 hores seguides a Llinars del Vallès. Canvia la música, canvien les begudes i les substàncies, canvia el decorat, ­però l’esperit és el mateix... fins a cert punt.

Fins a cert punt, ja que el context té en aquest cas un paper determinant a l’hora de jutjar els seus responsables. Al Swinging London, les raves van sorgir com una revolució de vitalitat davant la trista Anglaterra de postguerra. En temps de prepandèmia, la festa sense fi ha servit als joves per rebel·lar-se pacíficament contra el rutinari trànsit entre la nit i el dia. Però el context en què es va celebrar la rave de Llinars, amb la corba de contagis embogida, incorpora una altra motivació: revoltar-se contra les restriccions sanitàries. Al fer-ho d’una manera tan conscient, molts assistents es van posar al nivell dels negacionistes que a Michigan o Wisconsin es van enfrontar sense mascareta als governadors demòcrates. Quina és la víctima de la seva rebel·lia? Un sistema públic de salut que d’aquí uns dies haurà de desviure’s per atendre’n alguns d’ells o els seus familiars, perquè el virus no perdona les imprudències. És aquell punt en què el que considerem àcrata i el que considerem neoliberal es donen perillosament la mà. És una actitud aquesta que no té res a veure amb la de la majoria dels joves, que estan sacrificant nits i vacances dels seus millors anys pel bé de tots. Perquè la solidaritat pot considerar-se, també, un acte de rebel·lia.

Així mateix, resulta difícil d’entendre que els Mossos hagin trigat tant a desactivar aquesta bomba de contagi, per molt que s’al·legui que fer-ho amb pocs mitjans podia suposar un perill més gran. Ni tan sols queda el consol de saber que se serà implacable amb els infractors: tal com va publicar l’equip d'A Fons d’aquest diari, moltes d’aquestes multes no arriben a cobrar-se. Es podia llançar un missatge pitjor en vigílies d’un nou pas de rosca que empobrirà encara més tants empresaris i assalariats? - Miquel Molina - lavanguardia.cat

BOTIGUES FOSQUES 'DARK STORES'


💭El que més sorprèn després de travessar les portes del 'Maxi Dia' de l'avinguda d'Europa a Alcorcón (Madrid) és que la línia de caixes de la botiga ha desaparegut. Bona part d'aquest espai l'ocupen ara palets de llet i aigua (els productes més demandats en línia). No hi ha aparadors amb productes ganxo, ni els habituals cartells anunciant ofertes. I és que la botiga està tancada al públic. Aquí els únics que fan la compra són els empleats, equipats amb una tauleta i un escàner que els guien per la botiga i els ajuden a registrar amb rapidesa els productes amb què preparar les comandes. "Tot està pensant i organitzat per facilitar als empleats que completin les comandes amb la màxima rapidesa i atendre així la demanda, que durant el confinament es va triplicar", explica Diego Sebastià Erice, director d'e-commerce de Dia, sobre aquest concepte de magatzem que en l'argot de el sector es coneix com 'dark store'. Un terme anglosaxó que en definitiva fa referència a la reconversió de botigues en magatzems per satisfer en exclusiva la demanda de comandes en línia.

Dia ha estat la cadena de distribució que més ha apostat per aquest model amb la posada en marxa de 14 dark stores (tres d'elles a la província de Barcelona), 12 de les quals segueixen funcionant, amb capacitat per satisfer uns 400 comandes diàries. En menor mesura, altres grans cadenes com Bonpreu, Eroski o Consum van tirar també de dark stores per respondre a l'increment de la demanda. També El Corte Inglés va apostar per tancar la seva botiga Bricor a Alcalá d'Henares, un municipi als afores de Madrid capital, per en tot just dues setmanes transformar-la en una dark store amb capacitat per atendre 1.000 comandes diàries, seguint tots aquests negocis la manera operativa d'Amazon.

Apostar per aquest concepte no és fàcil: tancar una botiga a el públic exigeix ​​tenir una altra prou a prop com per no perdre la clientela que acudeix en persona habitualment. Per això la versió que més triomfa a Espanya és un híbrid entre botiga oberta a el públic i dark store. "En grans ciutats com Madrid o Barcelona, ​​els micro 'fulfillment center' (centre logístic) funcionen bé perquè amb uns pocs ben situats al voltant de la ciutat es poden cobrir àrees grans. Les 'dark stores' són una bona opció per a àrees de menor densitat, com capitals de província, on el volum de comandes és menor i no compensa fer inversions tecnològiques per a la preparació de comandes ", explica García Lombardero. En la seva opinió, "no hi haurà un model guanyador", sinó que conviuran diferents opcions en funció de la demanda.

La pandèmia, el confinament passat i el que està per venir han propiciat aquesta nova orientació del negoci, i de pas han beneficiat al supermercat de barri i botigues de pakistanesos. En canvi amb aquesta nova orientació comercial es certifica la desaparició dels Grans Centres Comercials a les afores de les grans urbs, que aquesta pandèmia ha deixat tocats de mort. A servidor, que més de 30 minuts en un centre comercial enorme d'aquests curull de gent, el posen dels nervis, pas previ a la histèria, ja li sembla bé. Llarga vida a el comerç de barri i a les Dark stores, que no sé perquè no se'ls diu 'Botigues fosques', sempre amb la mania de posar-li un nom en anglès a totes les novetats, i després es queixen que el castellà està amenaçat a Catalunya; si que ho està, però per l'anglès. Yes.

NO FEM RES



💭"Jo vull que la gent entengui que fugim de la mort" diu Ahmad Alhamsho en una interesant entrevista a la contra de la vanguardia. 

No correm cap a la mort, ens deia Cioran; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'un altre por que es remunta al nostre primer moment. La impossibilitat de trobar un sol poble, una sola tribu on el naixement provoqui duel i lamentació, prova fins a quin punt la Humanitat es troba en estat de regressió.

Estic, en general, tan segur que tot està desproveït de consistència, de fonament, de justificació, que aquell que gosés contradir-me, encara que fos l'home que més estimo, em semblaria un xerraire o un imbècil. Potser és perquè m'agradaria ser lliure, inimaginablement lliure. Lliure com un ésser avortat. Perquè sinó com ens diu Cioran, el paradís no era un lloc suportable, en cas contrari el primer home s'hagués adaptat a ell; aquest món tampoc ho és, ja que en ell s'enyora el paradís o es dóna un altre per segur. Què fer? On anar? No fem res, no anem a cap lloc, així, sense més.

Al cap i a la fi, l'ociositat és consubstancial a la condició humana. L'estar desocupat, el no tenir res en particular que fer, ens resulta d'allò més natural. Almenys aquest és un dels aspectes que més crida l'atenció de les condicions de vida de les societats "naturals", les que es caracteritzen per assegurar comunitàriament la seva supervivència material a través de la caça i la recol·lecció: les comunitats que encara practiquen aquesta primitiva manera de supervivència, segueixen ocupant per assegurar el seu dia a dia, només un terç del temps que en les societats "modernes" fem servir per als mateixos objectius, dedicant-se a folgar i divertir-se la resta de la jornada. 

No hi ha res a fer, abracem la indolència, el dolce far niente, divertim-nos fins a morir..., de tedi, avorriment, o de fam...

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO