💭No sóc crític de cinema, ni s'em dona gens bé fer-ho, aixó es un espai reservat a Allau i Júlia Costa, i per suposat no a Boyero l'anticrític. Però ahir vaig veure una pel·lícula que em va impresionar, em va fer patir i em va posar més d'una vegada un nus a la gola. Us parlo d'Adu, segon llargmetratge de Salvador Calvo. 

Adú, s'atura davant d'una tragèdia humana de tals proporcions que costa pair en els seus 90 minuts. I costa precisament perquè la pel·lícula no explica res excepcional, sinó una cosa quotidiana: nens enganyats per màfies, perduts al mar, amagats en el tren d'aterratge d'un avió, prostituint per poder menjar, malalts o moribunds en la seva desesperada recerca d'un món millor. Sense carregar mai les tintes i amb bon pols, Calvo condueix una pel·lícula destinada a àmplies audiències a llocs comuns que no resulten ni tan obvis ni tan amables com solen ser en aquest tipus de grans produccions.

Plantejada com un tríptic sobre l'emigració, la pel·lícula discorre per tres històries: la que dóna títol a la pel·lícula és la d'un nen de sis anys que fuig des Camerun a Espanya amb la seva germana primer i un adolescent després; la d'un espanyol que treballa en una reserva d'elefants i que es retroba a Àfrica amb la seva filla; i finalment la d'un Guàrdia Civil que treballa a Melilla i que es veu implicat en la mort accidental d'un refugiat congolès que intentava saltar la tanca. Tres relats que pretenen conformar un dolorós mapa d'anada i tornada sobre un continent condemnat fins fora mida per la cobdícia i la misèria humana. Només cal contemplar el pla amb el qual arrenca la pel·lícula, una massa humana registrada en blanc i negre en una terminal policial intentant creuar com zombies embogits una tanca, per sentir aquesta incomoditat al que ens enfronta aquest film.

De les tres històries, la qual vèrtebra la pel·lícula, la més difícil i la més aconseguida és la del nen Adu. L'ambientació i els tres nens que la interpreten funcionen tan bé que la resta sembla accessori. En realitat, ho és. La història del pare i la filla que donen vida Luis Tosar i Anna Castillo i la de l'Guàrdia Civil que interpreta Álvaro Cervantes, no acaben de complir del tot la seva missió de contrapunt i evidència d'aquest fracàs col·lectiu de el present.

Punt i a part és la interpretació dels tres protagonistes, en concret la interpretació d'Adu (que és de Benin), es impresionant, així com la de la seva germana Safi, i Massar, el mag. La mirada d'Adu, tan neta que ho contempla tot des de la seva innocència és un regal pels ulls, i el doblatge que de vegades és un llast, aquí és impecable. No sé com els ulls d'un nen poden dir tantes coses.

Llegeixo que Adu ha estat seleccionada per als Goya, no em sorprèn és un gran i senzilla pel·lícula, en la que tot esta en ordre, tot és al seu lloc, sense estridències, ni escarafalls i amb el protagonisme en segon pla d'una vella i atrotinada però important bicicleta, tot i no ser verda.