💭Al segle XVIII, el metge anglès Edward Jenner va observar que els pagesos que tenien vaques no tenien les marques de verola a la cara, un tret comú a la població d’aleshores, és a dir, que no se n’encomanaven. El fet que el bestiar boví patís una versió més lleugera de la verola i que els grangers que munyien les vaques quedessin immunitzats de la verola humana pel fet d’haver passat la versió bovina de la malaltia va empènyer Jenner a fer recerca en aquest camp i a aplicar una pràctica oriental que, en el seu cas, consistia en la inoculació fent servir limfa de grangers afectats per la malaltia de les vaques. Aquest virus boví en humans el passava a altres humans, de manera que els prevenia de la verola humana, que era molt més greu i que en aquella època arribava a matar un de cada deu malalts.

Després Louis Pasteur i companyia van millorar i perfeccionar aquesta tècnica, però va ser Jenner el pioner d’aquest sistema, a partir de la variolae vaccinae , la verola dels bovins. I justament a partir d’aquesta paraula llatina, vaccinus , derivat de vacca –la nostra vaca– i que volia dir ‘relacionat amb les vaques’, es va crear la paraula anglesa vaccine (vacuna).

Els científics francesos també van fer servir el mateix mot, adaptat a la seva llengua, vaccin , que coincideix amb la forma neerlandesa; l’italià el va adaptar com a vaccino , i el galaicoportuguès com a vacina . En tots aquests casos es va recórrer a l’adjectiu d’origen llatí que feia referència a les vaques, als bovins. En castellà, però, l’adjectiu corresponent es va agafar directament de vacuno ( ganado vacuno ), i per això, d’aquest preparat que estimula la formació d’anticossos per aconseguir immunització contra diverses infeccions, en diem vacuna .

Què ha passat en català? Doncs que ha fet el mateix camí que les llengües esmentades –i de segur que n’hi ha més– llevat del castellà, i de l’adjectiu llatí referit a les vaques, tenim la mateixa paraula, que fem servir en masculí: vaccí . Amb l’arribada de la covid, s’ha despertat el debat entre fer servir la forma patrimonial ( vaccí ) o la forma que ens ha arribat a través del castellà ( vacuna ). Per a molts parlants, aquest debat és inexistent: sempre n’han dit vacuna i ­així ho han vist escrit fins i tot en els carnets de vacunació del Departament de Salut. Que ara hi hagi qui pretengui que, amb la revifada de la covid, en diguem vaccí , és vist per alguns com una marcianada. Jo en dic vacuna i, com la immensa majoria de la població, així ho seguiré fent. Però paga la pena veure que, si la història de la llengua catalana no s’hagués vist interrompuda, perseguida i minoritzada des del segle XVIII, avui en diríem vaccí amb la mateixa naturalitat que ho diuen en anglès, en francès, en italià, en neerlandès o en galaicoportuguès. - MAGÍ CAMPS.