💭No sé a vostès, però a mi no em semblava tan malament l’ajornament de les elec­cions. Ho dic deixant al marge, per insondable, si la decisió es va prendre a partir de les recomanacions dels sinistres àugurs de la salut pública o per malèvol càlcul partidista, una cosa que, inexplicablement, la gent s’entossudeix a retreure als partits polítics. - Javier Melero - lavanguardia.cat

Estava començant a pensar que la demora serviria, almenys, per avançar en l’observació dels candidats a la presidència de la Generalitat, un d’aquests càrrecs que, els últims temps, sol atreure les persones menys adequades per exercir-lo. Aquelles que no tenen por de cometre errors perquè als seus electors solen agradar-los. 

El càrrec de president de la Generalitat sol atreure els últims temps els menys adequats per exercir-lo

Hi ha qui diu que l’incert ajornament només serviria per diluir l’anomenat efecte Illa, però no crec que hi hagi motius per a aquesta preocupació. Al senyor Illa, per sortir-ne ben parat, tan sols li fa falta parlar el mínim possible i aparèixer davant els mitjans amb aquest posat circumspecte que el fa semblar ben bé el gerent d’una funerària de ca­tegoria. Ja seran els seus competidors els que, amb l’habilitat cinegètica per a la qual estan especialment dotats, s’acabin engegant un tret al peu.

Deuen haver vist que es tracta d’uns oponents que fan uns escarafalls pel desembarcament del senyor Illa que resulten francament xocants. Com si el pèrfid senyor Sánchez ens hagués enviat Winston Churchill o Barack Obama a fi de desarborar el front independentista i, de passada, fagocitar les despulles de Ciutadans, tan alegres, després de la marxa de la senyora Roldán, com un congrés d’enterradors jubilats. Deu ser perquè, amb l’autoestima comprensiblement baixa, intueixen que l’experiència recent podria fer que l’electorat recompensés qualsevol mínima expectativa de posar fi al bucle que paralitza Catalunya. Potser és aquesta la raó per la qual un cavaller que no vocifera, manté les bones maneres i no pronuncia frases que en boca de persones normals produirien espant o hilaritat hi té molt de guanyat per ser un candidat que cal témer. Fins al punt sorprenent que la seva gestió com a ministre al capdavant de la catàstrofe pandèmica no només no li resti mèrits, sinó que acabi per sumar-n’hi. Encara que és ben cert que, ara com ara i vist tot plegat, el senyor Illa emergeix amb l’aire d’un tità, ningú no em podrà negar que, es digui el que es digui dels catalans, al final resulta que som gent de bon conformar.

Per això tenia l’esperança que l’ajornament ens permetés reflexionar sobre les diferències entre els contendents, algunes de les quals són francament difícils de detectar, atès que, fins ara, el que semblen ser tots plegats és deixebles poc avantatjats del senyor Laporta, amb el qual coincideixen que l’afició no s’ha de preocupar per res, que hi ha planter i que algun resultat deu estar a tocar, encara que anem una mica justos de fons i l’arbitratge no ens beneficiï.

En aquest país, el senyor Laporta és l’únic que sembla presentar-se a ocupar un càrrec veritablement important i destaca com un dels pocs líders locals capaç de tractar d’igual a igual el rival sense perdre-li el respecte i fent anar un màr­queting que no ofèn la intel·ligència de ningú. Lamentablement, un canvi de papers, a aquestes hores del partit, resultaria d’allò més inconvenient. Per molt que el senyor Laporta pogués fer pel govern del país, qualsevol dels candidats a la Generalitat sembla capaç d’enfonsar sense miraments el Barça abans del final de temporada.

Fixin-se, sense anar més lluny, en el senyor Aragonès. Un home que ha dit que som un país moderat, però som infle­xibles en la nostra moderació, i no volem que la prudència ens faci traïdors. No hi ha cap dubte que en un concurs d’oxímorons el senyor Aragonès podria aspirar sense problemes al primer premi, i que el terme traïció està farcit, per raons que a ningú no se li escapen, de significats ominosos. Afegeixin a això una altra de les sim­pàtiques peculiaritats de la política catalana actual, que el seu partit aspira a go­vernar precisament amb aquells que pretén derrotar i que no pot ni veure, i obtindran una combinació francament inspiradora.

Tampoc la senyora Borràs no contribueix a aclarir el debat, ja que adverteix solemne que no és el mateix votar un partit independentista que un altre, perquè no tots els partits independentistes tenen la mateixa estratègia en relació amb la independència. Les diferències deuen ser més que subtils, ja que un servidor és incapaç de veure-les. Com no sigui un concurs per veure qui gesticula més, un clàssic amb centenars de representacions des de la tardor del 2017.

La cosa té la seva gràcia i els dubtes no estan resolts. I si el Govern hagués demanat temps per a la pràctica de l’esport nacional favorit, la destrucció de l’adversari, s’hauria quedat lamentablement curt. Hauria hagut d’ajornar les eleccions fins al mes de desembre, quan ens farà falta algun entreteniment per al confinament perpetu que ja estan preparant a l’ICS.