LA CIUTAT CREMADA 20.2.21

💭La nit refulgeix a la ciutat amb centelleigs apocaliptics. La raó ha estat cancel·lada. Una ira cega i dispar s'estén per l'asfalt. Un raper compleix la seva pena a la presó per l'únic delicte de quants hagi comès que no hauria de ser delicte. Joves furiosos cremen contenidors i vehicles, destrossen senyals, bancs, papereres i semàfors, rebenten aparadors, saquegen botigues, ataquen un diari en nom de la llibertat d'expressió. Un projectil disparat suposadament per la policia deixa bòrnia a una noia. Avui que s'ha estrenat 'Tribus d'Europa' a Netflix, estem assistint a la precuela de la serie en directe.

Cremen els carrers i els governs dubten i patinen. La duplicitat i la incapacitat de comprendre i manejar la realitat són un manguerada de querosè sobre la ciutat en flames. La policia que el Govern independentista publicitava fa només tres anys com a paradigma de virtuts, avui és posada sota sospita pel mateix Govern, deixada a la seva sort, menyspreada com una joguina trencada. Trapero es mosqueja i alguna cosa s'está movent en els Mossos. Dolors Sabater en nom de la CUP parlant de democratitzar els mossos, diu literalment: Estem preparadíssims per encarregar-nos del departament d'Interior. Com s'ha adonat Lluís Bosch, diu preparadíssims i no peparadíssimes, i es que Sabater está poc preparada en general, prou es va veure en els debats televisius, més o menys com el seu estilista, el lletgisme Cupaire és palès, i no és el físic el que em preocupa d'ells, sinó l'intel·lectual.

Potser hauria de formar-se Govern ja i començar a actuar. Urgeix un toc de queda a les 8 del vespre. No es pot consentir aquesta violència gratuïta i cal reprimir-la com sigui, insisteixo, com sigui. Ahir cap a les nou de la nit em va trucar Miquel Cartisano: posa Betevé - em va dir -, li vaig fer cas i vaig connectar; el que vaig veure no es pot tolerar ni un dia més, sis o set encaputxats van trencar el vidre d'una sucursal de la caixa, van entrar dins, el van destrossar tot i van intentar vcalar-li foc, encara sort que un ho va evitar. Davant d'aquests incontrolats una bala de foam, és poc. Ull, perquè o s'activa el Govern i l'ajuntament contra aquests salvatges, o el que ens espera és el caos. El Govern ha d'intervenir ja! i de l'indult a Hasél, de moment ni parlar-ne, primer perquè no és mereixedor d'aquest, i segon perquè ara seria una mostra de debilitat que un Govern no pot permetre.

A LES BARRICADES 19.2.21

💭L'espectacle de veure els carrers que tornen a cremar, en aquesta Barcelona que ja sabem és terreny adobat per a barricades, no contribueix a pensar que puguem reconstruir el país després de la pandèmia. Sobretot quan dirigents de la CUP, la cinquena força al Parlament, no només celebren la brutal batalla contra la comissaria de Vic, sinó que volen entrar al Govern català per convertir els Mossos en una mena d’oenagé per ajudar les velletes a travessar els passos de vianants i els de Juntsxcat es posicionen al seu costat per motius merament d'oportunisme polític, va de miserable a miserable i de mesquí a mesquí. Roì 'ùltim.

Ja sé que la política es basa en gestos i l'independentisme és expert en gesticular i fer bufar coloms. Però que la primera reunió d’ERC després de les eleccions hagi estat amb la CUP resulta si més no singular, sobretot mentre cremen els carrers del centre. El comunicat final de la trobada no va més enllà de celebrar la victòria independentista a les eleccions i subratllar la necessitat que el nou Consell Executiu giri a l’esquerra. Però a la reunió, els cupaires van criticar el model d’ordre públic, van exigir la dimissió del conseller Miquel Sàmper i la dissolució de la Brimo. Model d’ordre públic? El que no pot ser en cap cas és un model per al desordre públic. De fet el que hauria de canviar no és el model d'ordre públic dels mossos, sinó el model de comportament dels cupaires. Quina xacra, Oh my god! pura brossa política és el que són, detritus no reciclables que contaminen massa. Menys mal que no entraran al Govern, ni ara ni mai. - Espero no haver-me d'empassar aquestes paraules -, clar que si toquen poder a veure com es comporten, a lo millor ho entenen que estàn dins l'esfera del poder, cosa que els de Podem encara no ha entés ni comprés. L'alcaldesa Colau els podria donat unes quantes lliçons de com comportar-se a la que es toca poder.

Els carrers cremen per l’empresonament de Pablo Hasél, que ha acumulat cinc causes penals i quatre condemnes, dues de les quals per agressions físiques, una contra un periodista. La pena no hauria de ser de presó, però tenim un problema si considerem que és una icona de la llibertat d’expressió qui incita a l’odi. Hasél és l'excusa, el ximple útil utilitzat per uns i altres que ni tan sols debien saber qui era fa quinze dies, i no són els dels aldarulls joves preocupats per la crisi o el seu incert futur, (aquests, que n'hi ha), tenen futur i sino, es manifesten pacíficament, mentre, els que cremen contenidors són una altra mena de jovent, radical, que crema contenidors o motos per protestar per la condemna a Pablo Hasél, per el Barça quan guanyaba algún títol, o pel que sigui, qualsevol celebració acaba amb aquests vandals cremant-ho tot. I la CUP atiant-los, Arran n'ès una bona mostra d'aquesta manera salvatge de protestar. Ho deia Warhol, en el futur, qualsevol imbècil tindrà els seus cinc minuts de gloria, d'incerta gloria. Contra aquest mal de cap no s'hi valen aspirines ni paracetamol.

LA SÍNDROME DE SHERWOOD 18.2.21

 

💭La síndrome de Sherwood és un concepte d'estratègia policial creat per David Piqué quan era comissari general de coordinació territorial dels Mossos d'Esquadra. Aquest concepte es va desenvolupar a la seva tesina pel "Màster en Políticas Públicas de Seguridad" de la Universitat Oberta de Catalunya. El nom, donat pel mateix autor, s'explica com la metàfora amb la llegenda de Robin Hood, i el problema que l'heroi i el seu grup eren els qui decidien qui era ric i mereixia ser robat. L'estudi analitza el moviment ocupa a Barcelona durant els anys 90 i 2000, i més concretament els ocupes del barri de Gràcia i les estratègies policials aplicables, segons una òptica bèl·lica i de combat, amb referències a tàctiques i teòrics militars clàssics. 

El text va ser polèmic quan es va fer públic, ja que semblava anticipar respostes policials de dubtosa legalitat fetes pels mossos d'esquadra. Aquesta doctrina, batejada com a "model Miyamoto Musashi" al text, proposa permetre excessos i provocacions als manifestants per tal de poder convertir la manifestació o protesta en més violenta. També proposa fer detencions poc justificades i batudes preventives abans de les protestes per violentar l'estat d'ànim i aconseguir el que el text anomena "una batalla campal". El text també proposa que la policia no actuï en un primer moment per tal que "els danys produïts siguin socialment inacceptables" i que l'actuació policial es faci directament contra els manifestants sense donar temps a la fugida i es provoqui l'enfrontament físic. Així es provoquen, segons el text, "víctimes innocents" i es fa que els manifestants que hagin defugit l'enfrontament acabin trobant-se agents que els dispersaran amb violència exagerada i detencions massives.

Per acabar, la tesina fa una proposta per posar fi al moviment ocupa al barri de Gràcia, que se centra en la creació d'una opinió pública desfavorable, un canvi normatiu on es criminalitzi l'ocupació d'habitatge alhora que es potencia l'habitatge social i, finalment, actuacions policials concretes contra els qui defineix com a "irreductibles" i "líders" imputant-los delictes comuns.

Gracies per l'enllaç, Maria Trinidad Vilchez.

AQUEST ÀNGEL DE LA LLIBERTAT 18.2.21

 

💭Dir que a Espanya s'engarjola en el cas de Pablo Hasél, per cantar, és tan demagògic com ho seria dir que els membres de la 'Manada' compleixen condemna perquè Espanya penalitza les pràctiques sexuals. - Joaquin Lluna.

Arran de les violentes manifestacions amb motiu de l'ingrés a la presó del raper Pablo Hasél, caldria matisar alguns conceptes, més que res perquè la situació no s'en vagi de mare, una situació complicada per interessos polítics que poc tenen a veure amb el cas de Pau Rivadulla, que aquest és el nom del raper de Lleida.

Ens interessa la veritat o destorba? ¿Tot s'hi val per tirar merda sobre la democràcia espanyola i la Corona? Anem a convertir a un tipus amb antecedents penals per agressió a periodistes en el paladí de la llibertat d'expressió?. Ximple útil de la pinça independentisme-Podem, Pau Rivadulla, de sobrenom Pablo Hasél, mai hagués ingressat a la presó per aquesta condemna -nou mesos- d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona (delictes que reclamen una derogació, encara que la màniga ampla empararà a tot quisqui, fatxes, antisemites o masclistes inclosos. Jo crec en la llibertat d'expressió a la manera anglosaxona). Hasél ingressa a la presó perquè acumula dues condemnes per delictes similars i dues condemnes -recurridas- per agredir un testimoni en un judici -el seu testimoni no li va agradar, així de simple i per colpejar i intimidar al 2016 a periodistes -un càmera de TV3 i un fotògraf de Segre - que tractaven simplement de cobrir una tancada de Hasél i els seus col·legues al rectorat de la Universitat de Lleida.

Naturalment, el periodista i la cadena van presentar denúncia per semblant vulneració del dret a la informació. I quan va ser dictada la sentència condemnatòria, el 2020, la seu de TV3 a Lleida va aparèixer amb els vidres trencats i pintades ("manipuladors").

També crida l'atenció en l'historial judicial d'aquest paladí de la llibertat la condemna a pagar 540 euros a l'exalcalde de Lleida, Àngel Ros, a qui va dedicar una cançó gens melòdica: "Àngel malparit, et mereixes un tret, t'apunyalaré, m'has arruïnat, et trauré la pell a tires". L'alcalde va declarar en el judici: "Em vaig sentir amenaçat, intimidat no només per mi mateix sinó des del punt de vista de la meva família".

Em sorprèn que els més ofesos per l'ingrés a la presó -del que no me n'alegro- siguin els mateixos que a TV3 i com ase ni bèstia animen a fer "a cops de pedra" als de Vox quan organitzen mítings electorals. Com es nota que els convé alimentar el monstre! i desprestigiar la democràcia europea en què vivim, i després condemnen la violència als carrers, una violència que ells mateixos han alimentat.

LA CARRETERA DE LES AIGÜES 2.2.21

💭Poques vegades un escrit, com aquest de Llucía Ramis, reflecteix la realitat quotidiana del conviure de la ciutadania amb la pandemia, la cosa del dia a dia o del cap de setmana en que la cadencia és la de sempre, com si no hagués passat res...

"Com que havia fet vent, els parcs de la ciutat estaven tancats. El confinament municipal, a més, va provocar que, a mig matí de diumenge, tot Barcelona fos a la carretera de les Aigües. Famílies aprofitaven el dia amb els seus fills, per si de cas noves restriccions ens tornen a tancar a casa. Que els toqui l’aire, que juguin i s’esbargeixin; no sabem quant de temps durarà això. Senderistes que en altres circumstàncies haurien recorregut muntanyes caminaven amb la mascareta posada. Entre els pins, joves reien i fumaven en rotllanes.

Alguns ciclistes acceleraven amb una arrogància prèvia a la pandèmia, marcaven territori, obligaven els altres a apartar-se, qui s’han cregut que són, ocupant el que fins ara era meu. Una parella gran avançava a poc a poc, anaven agafats de la mà, gaudien del paisatge i de la gent. Es respirava una alegria un poc forçada, una pretensió de calma no relaxada del tot. La in­quietud era com el ventijol sota el cel blau, a estones incòmode després de la ventada. De tant en tant ens sacsejava una ràfega forta, capaç de tombar-nos o de fer que una branca ens partís el cap.

En aquest passeig, hi érem representats tots els que ara convivim com estranys i amb estranyesa: els inconscients que, malgrat el risc de caiguda, fumaven sota els arbres i llençaven la burilla a terra sense pensar que po­drien provocar un incendi; els que creuen que resistir consisteix a fer veure que la situació actual no existeix, i es comporten com sempre; els que corren ansiosos per sortir-ne ràpidament, i se’ls en fot, si s’enduen algú per davant. Culpa seva, per haver-se ficat al mig.

També hi havia els que s’afanyen a distreure la seva gent, en previsió que vinguin temps pitjors; els resignats que substitueixen l’aventura per un tomb domèstic; els que es queixen perquè qualsevol temps passat va ser millor (i també per qualsevol altra ­cosa, eterns inadaptats). Hi havia aquells que surten a fer un volt perquè encara s’ho poden permetre, no costa diners; els que canvien el vermut per una vida sana, s’estimen més tastar un nou estil a conformar-se amb una mala còpia dels seus costums enyorats.

Hi havia els que recorren el camí amb paciència i prudència, sense pressa; els que han après a valorar el que tenen, i ho estimen. Ja hi arribarem. O no. De moment aquí seguim. Hi havia els observadors, secretament complaguts de veure allò que potser no tornaran a veure, o no amb tanta claredat. Una ciutat als peus –la mar de fons–, en la qual es diria que no ha passat res." 

CLUBHOUSE 1.2.21

💭L'espai per a una xarxa social nova és cada vegada més escàs. Amb les ja establertes ocupant gairebé tots els formats imaginables, ha nascut una centrada en un totalment inesperat: l'àudio. Clubhouse és una xarxa social que gira al voltant de la veu i on el que importa és el que expliques amb el teu micròfon. De moment, Clubhouse és exclusiu per a iPhone. Un cop s'expandeixi prou, el més probable és que sorgeixi una versió per Android en el futur. Com a afegit, només s'accepten altes mitjançant invitació. Al tractar-se d'una nova startup la app està generant expectació, això els permet controlar el creixement sense veure's desbordats, però també afegeix un component d'exclusivitat que l'ajudarà a prendre tracció.

Amb Twitter, Facebook, Instagram, snapchat i LinkedIn tenim cobert el text, fotos, vídeos, GIFs, enllaços i treball. Amb l'auge del podcasting dels últims anys, era qüestió de temps que algú unís els punts, s'adonés del buit i optés per crear una xarxa social d'àudio. Clubhouse és precisament això, una nova forma de connectar amb persones de tot el món. Això sí, Clubhouse no segueix l'estructura habitual d'una xarxa social. Aquí les converses es produeixen en sales obertes o privades, entre dues o més persones. I en elles pots estar parlant entre tots o només un grup de persones, mentre altres només poden escoltar.

El funcionament és bastant caòtic a el principi. En el procés de onboarding l'app et demanarà que li donis accés als teus contactes per ajudar-te a trobar persones a les que seguir. I també et preguntarà quines temàtiques t'interessen, per a proposar-les a les que atendre. També hi ha clubs, una mena de grups on els usuaris s'agrupen segons els seus interessos. Aquests clubs estan revisats abans de la seva aprovació, de manera que no els pots crear de forma automàtica.

Al principi, Clubhouse pot resultar confús. No hi ha un botó amb el qual crear una publicació, enviar un missatge o llançar un vídeo. A la home veurem totes les converses que estiguin en marxa amb els nostres contactes. I a sota ens trobem amb un botó "+" per crear una sala des de la qual convidar a més usuaris i començar a retransmetre. Com és lògic, Clubhouse et demanarà accés al micròfon. En qualsevol de les nostres comunicacions podrem silenciar-lo amb la icona corresponent, situat a baix a la dreta. I si ens unim a una sala nova sense invitació, el més probable és que ho fem sense permís per parlar. Només escoltarem.

Quant als clubs, es tracta de sales però més "organitzades". Aquí ens trobarem amb les normes que s'hagin creat i que haurem de seguir perquè no ens expulsin. Ara mateix, Clubhouse està donant els seus primers passos. Encara que hi ha sales i clubs interessants, altres no ho són tant. I hi ha molts usuaris que encara estan esbrinant per què serveix aquesta nova xarxa social.

A l'igual que a Twitter, Clubhouse et permet saber què pensen des celebritats a persones rellevants de determinats sectors a l'altre costat del món. És important triar bé a qui segueixes, per assabentar-ye amb una notificació quan comencin a retransmetre. Hi ha sales que especifiquen una hora i dia concrets on els usuaris poden esperar una emissió sobre la seva temàtica. Però en general és difícil trobar temes adequats al que un busca.

També és cert que en espanyol encara hi ha poc material al tractar-se d'una xarxa social nord-americana. És un punt que en hauria de solucionar-se a mesura que avanci la seva expansió, si és que no s'atura. De moment, sembla una xarxa social prometedora. Explora un format fins ara verge, que espera recolzar-se en l'èxit (relativament) recent del podcasting.

Jo crec que un se sent gran quan es troba amb fenòmens com aquest de Clubhouse, i és que tot passa molt ràpid, Facebook o Youtube ja estan desfasats, els blocs són reliquies del segle passat, ara toca Instagram i Tiktok, que al seu torn aviat es veuran sobrepassats per altres 'app' més sofisticades. En el fons Clubhouse no deixa de ser un concepte antic, parlar per telèfon amb altres persones. Si tenim en compte que un va créixer demanant conferència per trucar per telèfon al poble del costat, ja ha cobert fa temps la seva capacitat de sorpresa davant d'aquests avenços tecnològics, Viure per veure i escoltar, mentre esperem a la següent xarxa social que no sabem quina serà, però eñ que si sabem, és que la última, serà el tam tam.

CARES DELS DISTURBIS 1.2.21

💭'Faces of the Riot' (Cares dels disturbis) és el nom d'una pàgina web als Estats Units, que ha penjat gairebé 6.000 imatges de persones que van participar en l'assalt a l'Capitoli. Proposa la identificació dels rostres i que no s'actuï per compte propi, sinó anar a la seu electrònica de l'FBI per denunciar l'atacant amb noms i cognoms. És cert que les imatges estan extretes d'uns assaltants orgullosos de la seva proesa. No els van filmar expressament, d'amagat, sinó que han recollit la informació de la xarxa que els propis seguidors de Trump van usar per exposar un atemptat que, als seus ulls, era una heroïcitat patriòtica.

La reflexió ètica sobre la utilització de les tecnologies que tenim a l'abast és cada dia més elevada. És cada vegada més intensa la polèmica sobre el límit del que podem i hauríem de fer. Des dels valors democràtics, podem aplaudir l'empoderament popular, però potser hauríem de qüestionar-nos l'ètica així com el perill de la delació, pròpia de règims poc democràtics. Les imatges dels assaltants de Capitoli, són públiques, si la policia vol accedir-hi ho té fàcil, no cal cap sometent ciutadà, i no sé fins a quin punt és legal o perseguible per la justícia que aquestes cares es pengin impunement en una pàgina web a l'abast de tots. Ja sé que la privacitat fa temps que ha desaparegut i que la nostra cara és gravada una vegada i una altra cada dia infinitat de vegades, però aquesta web de 'Faces of the riot', traspasa una línia vermella molt perillosa.

"Aquest tipus de webs el que fan és democratitzar l'espionatge", adverteix Alberto Agistinoy a la vanguardia. "El que es posa de manifest és que els mitjans tecnològics són cada vegada més fàcils d'usar i més globals en els seus efectes", afegeix. I és que fins i tot els delinqüents tenen drets.

"Imaginem que algú es dedica a publicar les fotos dels participants en una manifestació sobre qualsevol causa, sense discriminar els que passaven per allí dels que realment participaven en ella",explica aquest advocat. "Les conseqüències per a aquestes persones exposades podrien ser greus tant per la seva imatge com per la seva vida", afegeix. De fet, segons informava ahir la CNN, ja hi ha hagut empreses que han acomiadat a algun dels seus treballadors només per aparèixer en 'Faces of the Riot'. A Espanya una web com aquesta seria absolutament il·legal i "aquests acomiadaments plantejarien molts dubtes. En primer lloc perquè es vulnera el dret fonamental a la pròpia imatge recollit en l'article 18 de la Constitució. Tots tenim dret a que no es faci publica una imatge nostra si no és amb el nostre consentiment, llevat que aquesta imatge sigui un element accessori de la fotografia".

DAVANT LA CRISI, TOTS FILÒSOFS 31.1.21

💭Zizek torna a la càrrega. Després de l'èxit del seu opuscle Pandèmia (Anagrama), el popular filòsof eslovè publica en anglès noves cròniques dels mesos de covid: Pandèmia 2. Cròniques d'un temps perdut (OR Books, encara sense data de publicació a Espanya), dedicat a aquells "les vides diàries són tan miserables que ignoren la covid i la veuen com una amenaça comparativament menor". De fet, el llibre arrenca parafrasejant Shakespeare i diu que alguna cosa fa olor de podrit a Occident, com ho proven els brots pandèmics en centenars de treballadors carnis d'Alemanya

Amb la seva habitual barreja de marxisme i psicoanàlisi lacanià, Zizek (Ljubljana, 1949) -de qui Anagrama publica també ara Com un lladre en ple dia- examina els canvis que ha experimentat la societat en la pandèmia, les ànsies de "nova normalitat", els confinaments, els negacionistes i les polítiques a què ens podria abocar la pandèmia. Fins i tot transita pel Black Lives Matter, la correcció política o el sistema Neuralink d'Elon Musk per connectar els nostres cervells a computadores i si seguiríem sent humans compartint consciències amb els altres. Aquí van algunes de les seves idees:

"L'actual pandèmia cada vegada més s'ha convertit en un conflicte de visions globals sobre la societat. A l'inici, semblava com si cert tipus de solidaritat bàsica, amb l'accent en ajudar els més amenaçats, prevaldria; però aquesta solidaritat ha donat pas, com diu John Authers, a "una amarga batalla fraccional i cultural en què principis morals rivals xiulen com metafísiques granades (...) EUA s'ha dividit gairebé en dues nacions (... ) ¿Som llibertaris que rebutgen qualsevol cosa que limiti les nostres llibertats individuals? ¿Utilitaristes disposats a sacrificar milers de vides pel benestar econòmic de la majoria? ¿Autoritaris que creuen que només el control i la regulació estatal ens poden salvar? ¿Espiritualistas New Age que creuen que la pandèmia és un avís de la naturalesa, un càstig per la nostra explotació dels recursos naturals? Creiem que Déu ens està provant i a la fi ens ajudarà a trobar una sortida? Totes aquestes idees s'assenten en una visió específica del que són els éssers humans. Per això, per enfrontar la crisi, primer tots hem de convertir-nos en filòsofs". - JUSTO BARRANCO - lavanguardia.

¿Aïllament o dependència?

"El veritable problema de la pandèmia no és l'aïllament social sinó l'excessiva dependència d'altres, de llaços socials. Podem ser més dependents que en una quarantena? La crisi vírica ens ha fet totalment conscients del que David Harvey diu la nova classe treballadora: cuidadors en totes les seves formes, des de les infermeres als que ens lliuren menjars i paquets, buiden les nostres escombraries. Per als que vam poder confinar-, aquests treballadors es van convertir en la nostra principal forma de contacte amb altres en la seva forma corporal ".

La nova classe treballadora

"Contra el lema barat que tots estem en el mateix vaixell, en la pandèmia les divisions de classe han explotat (...) Som bombardejats per celebracions sentimentals d'infermeres en primera línia de la lluita contra el virus. Però les infermeres són només la part més visible d'una sencera classe de cuidadors explotats als quals la pandèmia ha visibilitzat ".

L'ecologia

"El llaç entre la pandèmia i els nostres problemes ecològics és cada vegada més clar. Podem arribar a controlar la covid però l'escalfament global exigirà mesures molt més radicals. Greta Thunberg encertava a l'assenyalar que "la crisi climàtica i ecològica no pot ser resolta amb els sistemes polític i econòmic actuals".

¿Economia o vides?

"La pandèmia ha afectat l'economia. D'una banda ha forçat les autoritats a accions que gairebé apunten a el comunisme: una forma de renda bàsica universal, sanitat per a tothom. Però és només una cara de la moneda. Paral·lelament hi ha grans corporacions pastant riquesa i sent rescatades pels Estats. Els contorns de l'coronacapitalismo emergeixen i amb ells noves formes de lluita de classes (...) el que més necessitem és un nou ordre econòmic que ens permeti evitar la debilitant elecció entre ressorgiment econòmic i salvar vides ".

Dol i desig

"Sovint llegim com de difícil s'ha fet fer el dol pels que moren, coneguts i desconeguts, quan els funerals habituals no són possibles. ¿Però no hi ha un altre dol més bàsic que impregna el nostre espai social? Vam plorar per tal abrupte d'una sencera forma de vida (...) El problema és que no podem organitzar les coordenades dels nostres desitjos, ens cal reinventar ".

Capitalisme sacrificial

"Què economia no pot sostenir les necessàries mesures sanitàries? El capitalisme global que demana permanent autoexpansió, obsessionat amb taxes de creixement i benefici. Com explica Marinov, 'l'instint de no ferir l'economia ens ha portat una economia arruïnada i un virus que s'ha expandit per tot arreu i serà molt difícil d'eradicar' ".

¿Comunisme?

"Crec que alguna cosa com una nova forma de comunisme haurà emergir si volem sobreviure (...) el capitalisme global no pot contenir aquesta crisi perquè en el seu centre el capitalisme és sacrificial, en comptes de consumir el benefici immediatament has reinvertir, la satisfacció completa ha de ser posposada (...) amb la pandèmia se'ns demana sacrificar les nostres vides perquè l'economia continuï, com la petició d'alguns trumpistas que els majors de 60 anys haurien d'acceptar la mort per salvar la forma de vida capitalista (.. .) Pot el capitalisme sobreviure a aquest gir en la vida diària en què estem molt més exposats a la mort? No crec. Mina la lògica de posposar el gaudi que li permet funcionar".

Quina naturalesa?

"No estem 'destruintint la naturalesa? la natura', només estem cocreant una nova en la qual no hi haurà lloc per a nosaltres. ¿No és aquesta pandèmia un exemple de nova i sinistra naturalesa? No ens hauríem de preocupar molt per la supervivència de la natura, sobreviurà, solament que canviada més enllà del nostre reconeixement (...) Una nova ètica global és necessària ".

¿Políticament correctes?

"Les protestes antiracistes fallen a l'estar dominades per la passió políticament correcta d'esborrar els rastres de racisme i sexisme, passió que s'acosta molt al seu oposada, el control de la pensada neoconservador (...) Què quedarà si descartem tots els autors en els que trobem traces de racisme i antifeminismo?

Tots els grans filòsofs i escriptors desapareixeran (...) Descartes és vist àmpliament com l'iniciador filosòfic de l'hegemonia occidental, que és inmanentemente racista i sexista. Però no hem d'oblidar que la posició de Descartes de dubte universal és precisament una experiència multicultural de com la pròpia tradició no és millor que les tradicions que ens semblen excèntriques: per a un filòsof cartesià, les arrels ètniques i la identitat nacional simplement no són una categoria de veritat (...) no hi ha feminisme modern ni antiracisme sense el pensament cartesià. Malgrat els seus ocasionals lapsus racistes i sexistes, mereix ser celebrat".

LA FRAGILITAT DE LA DEMOCRÀCIA 30.1.21

 

💭El passat 6 de gener, a la vista de l'assalt al Capitoli nord-americà, molts ciutadans del nostre país van reviure, amb l'ànim encongit, un esdeveniment domèstic, ocorregut fa 40 anys: la irrupció al Parlament espanyol -el 23-F de 1981- d'un grup de guàrdies civils comandats per un personatge no més grotesc que l'anterior president dels Estats Units. Malgrat les seves evidents diferències, tots dos esdeveniments tenen en comú tant l'ús de la violència antidemocràtica -paradoxalment, incruenta el 23-F per alterar la voluntat ciutadana, com la capacitat de resistència de les institucions. Tots dos, també, posen de manifest la fragilitat de la democràcia, fins i tot al país en què ha gaudit de més continuïtat històrica, i qüestionen la idea que és "una conquesta per sempre", sense esforç ni condicions, com passa implícitament en el nostre país.

La recent i dramàtica experiència americana il·lustra que la democràcia no és irreversible i que està sotmesa a múltiples riscos, el més greu -sense dubte- el del populisme. Avui en dia, la major amenaça no prové de cops militars sinó de governs en el poder. L'erosió de les normes, i més concretament, la deslegitimació de les institucions, l'absència de pensament crític, la utilització (activa o passiva) de "veritats alternatives", la vulneració de les regles de joc... i, molt especialment, la polarització extrema que acaba destruint la cohesió social. És imprescindible recordar que l'odi a l'altre, es percebut més com a enemic que com a adversari, és l'eina més letal i efectiva per al naufragi de la democràcia.

Hi ha un altre perill, més insidiós però no menys real: el desordre. L'ordre comença, naturalment, per un mateix, però per aconseguir-ho i mantenir-lo és molt convenient comptar amb un entorn ordenat. Mantenir la serenitat en un món desordenat requereix un esforç sobrehumà; el desordre crea així malestar, neguit i angoixa, de tal manera que un ordre, qualsevol ordre, es converteix avui en una exigència absoluta, per sobre de tota consideració. És inevitable que una catàstrofe natural o una epidèmia creuen, pel seu caràcter imprevist, un cert desordre, i per això cal que les autoritats sàpiguen reaccionar de manera que el ciutadà pugui confiar que estan fent el possible per al bé comú, i que tots col·laboren en recolzar la seva acció. Però no sempre el desordre ve de fora. Pot ocórrer que la impressió de desordre sigui creada i fomentada per polítiques d'identitat o partidistes, que esperen que la societat s'afarti i demani un ordre: el seu.

Encara que sembli una bajanada, una democràcia assentada requereix ciutadans profundament democràtics, amb hàbits molt arrelats, per l'objectiu l'educació és una eina indispensable: percepció de l'altre com un ésser humà, dotat de dignitat i drets, sigui quina sigui la seva manera de pensar. La presumpció de bona fe, excepte prova manifesta i reiterada en contra. L'exquisida separació entre els rols institucionals i els partidistes. L'absoluta neutralitat de les institucions. La contenció sistemàtica de les temptacions sectàries. I requereix responsabilitat individual: el convenciment que les lleis obliguen tots, la consciència que tots hem de contribuir abans d'exigir, que els recursos són limitats, per no caure en la temptació de seguir als que prometen impossibles. Com sempre, els hàbits es construeixen i es refermen progressivament, mitjançant aprenentatge, exercitació i reflexió. Referent a això, la responsabilitat dels líders polítics és determinant. D'ells depèn, en bona mesura, fomentar l'odi i l'animadversió, o, per contra, la concòrdia tot i la discrepància, el respecte a l'interlocutor, inclòs l'adversari, i la qualitat i la pròpia supervivència de la democràcia.

Col·lectiu Treva i Pau, format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Josep Maria Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Juan-José López Burniol, Carlos Losada, Margarita Mauri, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor i Xavier Pomés.

GAMESTOP, LA VENJANÇA DELS FRIKIS 30.1.21

Un enorme grup d'usuaris decidits d'Internet no només ha aconseguit multiplicar per 30 el valor d'una agonitzant cadena de botigues de videojocs, sinó que de passada ha provocat enormes pèrdues als fons d'inversió que ara es veuen com una cosa mai vista: els fons, sempre partidaris de la desregulació, demanen ara que es reguli el funcionament de la Borsa de Nova York, després d'anys de lucrar-se amb les patacades borsaries.

Es pot guanyar diners en borsa quan a una empresa li va malament? Doncs la veritat és que si. Hi ha un tipus d'operació que es diu posicions en curt. Simplificant molt, es tracta d'una operació mitjançant la qual es "lloguen" unes accions a un preu, es venen al què nosaltres vulguem, es recompra el mateix nombre d'accions i es tornen a l'amo original en un petit termini de temps, d'aquí el nom de "posició en curt". D'aquesta manera podem apostar al fet que el preu de l'acció baixa i guanyar diners en l'operació. O dit amb un exemple: podem "llogar" accions a un valor de 10€, vendre-les immediatament perquè intuïm que el seu preu baixarà, esperar el termini previst, comprovar que han baixat a 5€, recomprar i retornar-al seu amo. I amb aquesta operació hem guanyat 5€. Doncs a això es dediquen un munt de fons d'inversions, especialment els anomenats "fons voltor", que aguaiten a les empreses que més dificultats tenen. I això explica també com hi ha gent que es fa d'or en situacions de crisi De fet, els baixistes poden arribar a convertir una situació difícil en una crisi de la qual no es pot sortir. Per aquest motiu, a Espanya, per exemple, la CNMV pot prohibir les posicions en curt en situacions de crisi o de caiguda borsària per no agreujar encara més les dificultats de les empreses que cotitzen a Espanya.

Però als Estats Units la regulació és molt més laxa i diversos fons d'inversió especialitzats en operacions en curt aposten alegrement al fet que una empresa es va a desplomar, obtenint així enormes beneficis. I la cadena nord-americana de botigues de videojocs GameStop estava a punt de desplomar-se. Des de principis de 2020, dos fons: Melvin Capital i Citron Research, havien fet públic que apostaven contra GameStop. Però no comptaven amb els internautes.

Reddit a el rescat - A la pàgina de fòrums Reddit hi ha un subfòrum de tres milions d'usuaris anomenat "WallStreetBets" (apostes de Wall Street), on s'intercanvien informació borsària i es comenten els moviments de mercat de valors. I la decisió dels fons d'apostar contra GameStop va ser molt mal acollida. Així que, en un intent mig de broma, mig seriosament, de forçar la mà als mercats, es va llançar la idea de comprar accions de GameStop i no vendre-les, per molt que pugessin. D'aquesta manera s'aconseguiria inflar el preu de les accions i provocar que els baixistes incorrin en enormes pèrdues. Advertint, això sí, que era una operació molt arriscada i que no havia d'invertir-hi diners dels què no es pogués prescindir. Així, els integrants de fòrum varen començar des de gener a utilitzar aplicacions gratuïtes de borsa com Robinhood per comprar accions de la cadena de videojocs. I el valor de les seves accions va començar a pujar, passant de 17 dòlars per títol a 380 al mes de gener. Els fons van començar a suar al veure que les accions "llogades" que havien venut a preu de saldo multiplicaven el seu valor un 1.300%, mentre s'acostava la fi del termini de les seves posicions en curt i anaven a haver de recomprar per moltíssim més diners del que les van vendre. I van començar a protestar, al·legant que les accions dels usuaris de Reddit eren una manipulació interessada dels mercats.

La venjança dels frikis - A WallStreetBets però, la consigna era "no vengueu!" i la major part dels usuaris van seguir sense vendre, de manera que el preu de les accions va seguir sense baixar. Els fons, veient que la catàstrofe ja era inevitable, van tractar de comprar les accions abans que el preu pugés més, però amb això només van aconseguir augmentar encara més el valor de GameStop. I de pas, van començar a comprar més accions d'empreses amb valor sentimental, sabent que segurament tenien posicions en curt contra elles. Així, les empreses de telefonia Nokia i Blackberry, la cadena de cinemes AMC i la trencada cadena de videoclubs Blockbuster. Perquè la idea darrere de totes aquestes operacions no era la de guanyar diners, sinó la d'humiliar els fons voltor. Un perplex comunicat de Nokia de dimecres passat deia a les autoritats que no sabien a què es devia la sobtada revaloració de l'empresa.

Mentrestant, Melvin Capital ha hagut de ser rescatada amb 2.750 milions de dòlars (2.275 milions d'euros) per part de Citadel i Point72, dos grans fons d'inversió. També es rumoreja que Citron Research està a la vora de la fallida. I tots els "peixos grossos" de Wall Street demanen ara a la SEC (el regulador borsari dels Estats Units) que intervingui, Després després de dècades d'exigir menys regulació. La SEC ha permès que Citron i Melvin surtin anticipadament de les seves posicions en curt i ha anunciat que obrirà una investigació. Les aplicacions de Borsa també han dit que suspenen l'accés a les accions de GameStop a causa de "la seva volatilitat". Potser totes les empreses "rescatades" per Reddit tornin al seu lent declivi, però el que ha quedat en evidència és que el mercat no era una cosa tan perfecte i ordenafa com se'ns deia. I que ja hi ha molta gent que qüestiona que la Borsa serveixi només per especular. - elplural.com. 

Deia el professor Sala Martin, que la borsa era cosa de quatre psicòpates que vivien allunyats de la realitat, i que no tenien res a veure amb l'economia real, i sembla que no anava errat.

UN FILÒSOF, PER COMPASIÓ 29.1.21

En algun cap cap que un filòsof arribi a ser president de la Generalitat, d'ell diuen molt de dolent i res de bo, que si és el pitjor ministre de Sanitat del Món mundial, que si fa fila d'empleat de funerària o de funcionari. No va ser un mal alcalde de la Roca, segons diuen i tampoc ha estat un mal secretari d'organització del PSc. Com a ministre de Sanitat, de la mateixa manera que els seus col·legues, ha fet el que ha pogut, i no us deixeu enganyar, no ha estat dels pitjors (mireu el que tenim a casa), però si alguna cosa l'ha distingit, és que és una persona educada, que no aixeca la veu en va, ni insulta sistemàticament als seus oponents. I una persona d'aquestes característiques, mal que els hi pesi als independentistes i oposició en general és la persona idònia per conduir la gestoria els propers quatre anys. Un funcionari discret, educat i eficaç és la persona perfecta, i als il·luminats quatre anys a l'oposició també els hi anirà bé, a veure si deixen de somiar truites i toquen de peus a terra, que fa 10 anys que van marejant inútilment la perdiu i empobrint el país. Posem un filòsof a les nostres vides, per compasió.

Cioran tenia poca fé en els homes i menys encara amb els filòsofs: "Mirant les coses des del punt de vista de la naturalesa l'home va ser fet per viure cap a l'exterior. Si vol veure's dins de si mateix ha de tancar els ulls, renunciar a l'acció, sortir de la corrent. El que es diu «vida interior» és un fenomen tardà només possible per una disminució en les nostres activitats vitals: «l'ànima» va sorgir i es va desenvolupar a costa del bon funcionament dels òrgans.

Explica Pórfiro que Plotí tenia el do de llegir en les ànimes. Un dia, sense més preàmbul, li va dir al seu deixeble, molt sorprès, que no intentés matar-se i que emprengués millor un viatge. Porfirio va partir cap a Sicília: allà es va curar de la seva malenconia, però, afegeix ple de pesar, no va assistir a la mort del seu mestre ocorreguda durant la seva absència.

Fa temps que els filòsofs no llegeixen en les ànimes. No és el seu ofici, es dirà. És possible. Però llavors no ens ha de sorprendre que ja no ens interessin. 

DELS MÍTINGS I LES CAMPANYES ELECTORALS 28.1.21

💭La ciutadania i servidor, no acabem d'entendre perquè no podem anar a visitar la tieta que viu al poble del costat, però, en canvi, la Generalitat ha dit que podem saltar-nos el confinament municipal si ens ve de gust assistir a un dels mítings que es muntaran per demanar el vot a partir de demà, quan ja serem oficialment en campanya. Davant d’aquesta peripècia, caldria remarcar que fa molt de temps que els mítings no interessen ningú, llevat de les televisions que n’extreuen talls informatius que els donen els mateixos partits, la parròquia fidel de cada partit i els malalts de política que algun encara den queda. 

Més enllà del desconcert que pot provocar aquesta mesura, i més enllà de saber si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba validant l’ajornament de la data dels comicis, resulta paradoxal que ara ens preocupi la part del ritual electoral que sembla més rutinària, després dels programes, que no es llegeix ningú, sovint ni els mateixos que els redacten. Les formacions polítiques recomanen ara que als mítings només hi vagin els que viuen a la localitat on es facin, i han afegit que intensificaran els actes telemàtics. 

Durant la transició el míting tenia la gràcia de les coses que havien estat prohibides i esperades. L’esdeveniment servia per certificar la comunió de militants i simpatitzants amb els dirigents que sortien a l’escenari a parlar.  S’estrenava la democràcia i la ciutadania tenia fam de mítings que certifiquessin que la cosa anava de veres. A més, l’acte permetia sentir-te protagonista de la història. En el meu cas, l'ùltim miting al que vaig assitir va ser del PSc, pero compte amb els que intervenien, Verde Aldea, Josep María Triginer i Joan RaventoS, mireu si ha plogut.

L'atracció del míting electoral rau en l’exageració que s’espera dels discursos i dels gestos dels dirigents que oficien la ­cerimònia. Una desmesura que ha de semblar natural, això sí. No estem parlant d’una conferència ni d’un col·loqui, es tracta de fer veure que el candidat va a ­totes. Com si la voluntat de poder fos un espectacle equivalent al del domador ­valent que posa el seu cap dins la boca del lleó. I sobretot prometre l'oro i el moro, i una mica més. Deia el professor Enrique Tierno Galvan, que les promeses electorals estaven fetes per a guanyar les eleccions, no per a ser complertes, i ja es veu que així ha estat fins ara en qualsevol de les promeses electorals dels polítics no ja d'Espanya, sinó d'arreu del món i per suposat tambè a casa nostra. 

Hi ha un anècdota molt ilustrativa en campanya electoral atribuida a Santiago Russinyol: Era a un poble de Lleida fent un miting i en l'ardor de les promeses davant l'auditori els hi va prometre: Si guanyem les eleccions us farem un pont!. Aleshores algú dels assistents li va dir: escolti! que aquí no tenim riu. I Russinyol o el polític que fos sense immutar-se va contestar: Doncs també us posarem un riu! i és va quedar tan ample.

Possiblement sigui una llegenda urbana o rural en aquest cas, o potser és certa, que mai se sap, però ens ensenya que durant les campanyes electorals es promet l'oro i el moro amb total impunitat i convenciment de que no es podrà dur a terme el que s'està prometent.

A tot aixó, encara queda per veure si el dia 14 de Febrer es podrà anar a votar o el TSJC ajornarà les eleccions, el que tampoc em sorprendria massa.

L'ÀNSIA 28.1.21

 

💭No fa molt de temps hi havia un moviment contra les vacunes anticovid, i això que encara no havien arribat ni en comptagotes com ara. Però gràcies a uns quants patriotes que s'han sacrificat, ara tots els ciutadans volen vacunar-se, encara que sigui saltant-se el torn que les autoritats sanitàries han establert. Primer van ser alguns alcaldes espavilats, després, consellers de comunitats autònomes i militars. Quan es va destapar l'escàndol, el de Salut de Múrcia va dimitir - el varen dimitir-, i el cap de l'Estat Major de la Defensa, també, per cert que no ho va fer en dilluns.

Aquesta ànsia vacunadora afecta fins i tot als servidors de Crist. A la missa que va celebrar el dia de Sant Sebastià el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, va dir que la covid es venç amb l'ajuda de Déu. Però el molt espavilat ja s'havia vacunat dues setmanes abans (per si de cas), en una residència de capellans jubilats, sense ni tan sols viure-hi. Va al·legar que té edat de risc i que va actuar de bona fe, "per donar exemple", i ho va reblar amb una excusa irrefutable: "El papa Francesc ens va instar a tots a vacunar-nos, per evitar la propagació de la pandèmia". Més cara dura no es pot tenir, poc deu confiar en Déu el senyor Bisbe per la pressa que s'ha donat a vacunar-se.

Comptat i debatut, en comptes de condemnar a aquests espavilats, caldria donar-los un premi i reconeixement, gràcies a ells i al seu "sacrifici", la gent sent la necessitat imperiosa de vacunar-se; Si tots aquests que manen se l'han posat tan de pressa es que deu anar bé - es diu el populatxo -. Ningú podia haver imaginat una millor campanya de publicitat per motivar els antivacunes, ni Jan Laporta. Un record tambè pels bonistes que tan creien en la bona fe de les farmaceútiques que ara es sorprenen de les restricciones en l'arribada de las vacunes, seria bo recordar-los que són empreses farmaceútiques capitalistes sense escrupuls, no oenegés.

AVORRIDAMENT EXTENUANTS 27.1.21

💭Un 48,5% dels votants dels ‘comuns’ prefereix Salvador Illa com a president. Només un 20% prefereix Jéssica Albiach. El sondeig preelectoral del GESOP publicat el 8 de gener ofereix importants claus electorals. Ara Albiach ha instat Illa a respondre «al més aviat possible» si acceptaria el suport de Vox per governar a Catalunya. Els desacords d’Illa amb Vox estan àmpliament documentats, ¿a què ve  ara aquesta barroera provocació?.

Com comentava ahir en el  seu article Javier Melero: "al senyor Illa, per sortir-ne ben parat, tan sols li fa falta parlar el mínim possible i aparèixer davant els mitjans amb aquest posat circumspecte que el fa semblar ben bé el gerent d’una funerària de categoria. Ja seran els seus competidors els que, amb l’habilitat cinegètica per a la qual estan especialment dotats, s’acabin engegant un tret al peu", i és que els estrategs es llancen decidits i esvalotats al combat, i en la seva ceguesa, no adverteixen l’escàs ànim guerrer del seu electorat. Aquesta vegada, encara menys, molt menys. La pandèmia ha provocat una fatiga superlativa fins i tot entre l'electorar més fidel. Avui, les bajanades del politiqueig de campanar resulten extenuants, avorridament extenuants.

QUE ALGÚ M'HO EXPLIQUI 27.1.21

💭Llegeixo que davant del bombardeig continu de notícies ­pèssimes relacionades amb la covid, la Ràdio-Televisió Belga  ha decidit posar-hi un límit. Ho fa a instàncies dels seus telespectadors, que creuen que, per tal d’evitar el pessimisme a la societat, convindria difondre notí­cies més positives, més esperança­dores. El límit acordat per a la covid és del 50%. No cal ser psicòleg per adonar-se que, com més informació reps sobre la pandèmia –o qualsevol altra desgràcia—, més s’incrementen l’ansietat i l’angoixa, i més belluga la cua la depressió. Viure tot el dia enganxat al 3/24 o a 24 Horas –amb aquests blocs informatius que es repeteixen cada poc temps per tornar a explicar el mateix que ja han explicat abans– no ha de ser bo per a ningú. I n’hi ha molts que ho fan. És el primer que ­engeguen bon punt es desperten i l’últim que apaguen abans d’anar-se’n a dormir.

La mesura es discutible en la seva utilitat, ja sabeu la dita: Good News, Bad News. Des de fa anys hi ha portals que només donen notícies bones. No són massa coneguts perquè no parlen de res que impliqui guerres, robatoris, assassinats o corrupció. Ho tenen doncs malament per ser mitjans de gramn difussió, ja sabem que la noticia es que un home mossegui a un gos i no a l'inrevès. A més. el fet de no parlar d'un problema no vol dir que aquest no hi sigui, i el que és hipocondríac per més que no li parlin de la pandemia seguirà patint igual. La mesura de la televisió Belga em recorda al fet que de no parlar del suïcidi als mitjans, no eviti que els trens atropellin a massa gent, i de poc o res serveix la mesura. Si, ja sé que hi podria haver un efecte contagi si se'n parles obertament, però no fer-ho tampoc és cap solució, llevat del fet d'amagar el cap sota l'ala com un estruç covard.

En certa manera el ciutadà ja s'aïlla voluntariament de la saturació informativa, llevat del qui viu en una angoixa permanent i necessita aquesta saturació com la seva droga per sobreviure a la pandemia. De fet, segons la  manera de viure de cadascú la saturació informativa afecta més o menys, en el meu cas, l'afectació és zero, potser pel fet de viure ja semi confinat abans de la pandemia, que fa que el meu dia a dia sigui el mateix que abans d'ella, i no em molesta la saturació informativa, potser perquè no veig la televisió i a la radio tampoc n'hi ha tanta de sobreinformació. L'ùnic que si m'afecta i de fet no entenc, és perquè no puc anar fins al Centre Comercial Baricentro a Barberà del Vallès, i en canvi si puc anar a Barcelona o qualsevol altra població del país si vaig a un miting electoral. Qué algú m'ho expliqui...

SCoPEx, o COM TAPAR EL SOL 26.1.21

💭El canvi climàtic és una realitat i els mètodes per combatre-ho tiren d'enginy i imaginació. El projecte SCoPEx, liderat per la Universitat de Harvard (EUA) finançat per Bill Gates, es podria considerar un dels més originals. L'experiment es dirigeix ​​a frenar en un futur l'escalfament global anul·lant part de l'efecte dels raigs de Sol. Com? Amb materials llançats a l'atmosfera.

L'element clau del pla és un globus científic. L'aparell ha de primer elevar 20 quilòmetres a l'atmosfera, segons expliquen a la web de la universitat. Un cop allà, la seva missió consistirà en llançar fins a dos quilograms de carbonat de calci gràcies a les hèlixs amb les que serà equipat. Així, es crearan pertorbacions atmosfèriques. De fet, la traducció de les sigles de el projecte correspon amb "Experiment de pertorbació de l'estratosfera controlada". El carbonat de calci ha estat escollit per les seves propietats a l'hora de reflectir la llum solar i per com interactua amb els altres gasos de l'atmosfera. A més, es tracta d'un material que abunda a la Terra i no resulta tòxic, encara que no existeix naturalment en l'estratosfera. Un cop alliberat el compost, el globus mesurarà com interactuen les seves partícules entre si i amb l'atmosfera, així com la dispersió de la llum de el Sol causada per aquest. La finalitat última de SCoPEx és avançar en el que es coneix com geoenginyeria solar. L'emergent camp suposa un conjunt de tecnologies que busquen reflectir una petita fracció de la llum solar de tornada a l'espai o augmentar la quantitat de radiació solar que s'escapa de l'atmosfera. D'aquesta manera es persegueix refredar el planeta.

La idea sembla una mica surrealista, perillosament surrealista, sobretot després de veure Snowpiercer, encara que no són els de SCoPeX els únics als quals se'ls ha ocorregut tapar el sol, el Sr. Burns ja ho va intentar fa anys i amb èxit. Un cop més, els guionistes dels Simpsons van per davant de la ciència, així com de la política. Tot plegat, no fa massa gracia, un dia d'aquests amb aquests experiments del professor Franz de Copenhage, acabarem fent un pa com unes hosties.

L'AJORNAMENT 26.1.21

 

💭No sé a vostès, però a mi no em semblava tan malament l’ajornament de les elec­cions. Ho dic deixant al marge, per insondable, si la decisió es va prendre a partir de les recomanacions dels sinistres àugurs de la salut pública o per malèvol càlcul partidista, una cosa que, inexplicablement, la gent s’entossudeix a retreure als partits polítics. - Javier Melero - lavanguardia.cat

Estava començant a pensar que la demora serviria, almenys, per avançar en l’observació dels candidats a la presidència de la Generalitat, un d’aquests càrrecs que, els últims temps, sol atreure les persones menys adequades per exercir-lo. Aquelles que no tenen por de cometre errors perquè als seus electors solen agradar-los. 

El càrrec de president de la Generalitat sol atreure els últims temps els menys adequats per exercir-lo

Hi ha qui diu que l’incert ajornament només serviria per diluir l’anomenat efecte Illa, però no crec que hi hagi motius per a aquesta preocupació. Al senyor Illa, per sortir-ne ben parat, tan sols li fa falta parlar el mínim possible i aparèixer davant els mitjans amb aquest posat circumspecte que el fa semblar ben bé el gerent d’una funerària de ca­tegoria. Ja seran els seus competidors els que, amb l’habilitat cinegètica per a la qual estan especialment dotats, s’acabin engegant un tret al peu.

Deuen haver vist que es tracta d’uns oponents que fan uns escarafalls pel desembarcament del senyor Illa que resulten francament xocants. Com si el pèrfid senyor Sánchez ens hagués enviat Winston Churchill o Barack Obama a fi de desarborar el front independentista i, de passada, fagocitar les despulles de Ciutadans, tan alegres, després de la marxa de la senyora Roldán, com un congrés d’enterradors jubilats. Deu ser perquè, amb l’autoestima comprensiblement baixa, intueixen que l’experiència recent podria fer que l’electorat recompensés qualsevol mínima expectativa de posar fi al bucle que paralitza Catalunya. Potser és aquesta la raó per la qual un cavaller que no vocifera, manté les bones maneres i no pronuncia frases que en boca de persones normals produirien espant o hilaritat hi té molt de guanyat per ser un candidat que cal témer. Fins al punt sorprenent que la seva gestió com a ministre al capdavant de la catàstrofe pandèmica no només no li resti mèrits, sinó que acabi per sumar-n’hi. Encara que és ben cert que, ara com ara i vist tot plegat, el senyor Illa emergeix amb l’aire d’un tità, ningú no em podrà negar que, es digui el que es digui dels catalans, al final resulta que som gent de bon conformar.

Per això tenia l’esperança que l’ajornament ens permetés reflexionar sobre les diferències entre els contendents, algunes de les quals són francament difícils de detectar, atès que, fins ara, el que semblen ser tots plegats és deixebles poc avantatjats del senyor Laporta, amb el qual coincideixen que l’afició no s’ha de preocupar per res, que hi ha planter i que algun resultat deu estar a tocar, encara que anem una mica justos de fons i l’arbitratge no ens beneficiï.

En aquest país, el senyor Laporta és l’únic que sembla presentar-se a ocupar un càrrec veritablement important i destaca com un dels pocs líders locals capaç de tractar d’igual a igual el rival sense perdre-li el respecte i fent anar un màr­queting que no ofèn la intel·ligència de ningú. Lamentablement, un canvi de papers, a aquestes hores del partit, resultaria d’allò més inconvenient. Per molt que el senyor Laporta pogués fer pel govern del país, qualsevol dels candidats a la Generalitat sembla capaç d’enfonsar sense miraments el Barça abans del final de temporada.

Fixin-se, sense anar més lluny, en el senyor Aragonès. Un home que ha dit que som un país moderat, però som infle­xibles en la nostra moderació, i no volem que la prudència ens faci traïdors. No hi ha cap dubte que en un concurs d’oxímorons el senyor Aragonès podria aspirar sense problemes al primer premi, i que el terme traïció està farcit, per raons que a ningú no se li escapen, de significats ominosos. Afegeixin a això una altra de les sim­pàtiques peculiaritats de la política catalana actual, que el seu partit aspira a go­vernar precisament amb aquells que pretén derrotar i que no pot ni veure, i obtindran una combinació francament inspiradora.

Tampoc la senyora Borràs no contribueix a aclarir el debat, ja que adverteix solemne que no és el mateix votar un partit independentista que un altre, perquè no tots els partits independentistes tenen la mateixa estratègia en relació amb la independència. Les diferències deuen ser més que subtils, ja que un servidor és incapaç de veure-les. Com no sigui un concurs per veure qui gesticula més, un clàssic amb centenars de representacions des de la tardor del 2017.

La cosa té la seva gràcia i els dubtes no estan resolts. I si el Govern hagués demanat temps per a la pràctica de l’esport nacional favorit, la destrucció de l’adversari, s’hauria quedat lamentablement curt. Hauria hagut d’ajornar les eleccions fins al mes de desembre, quan ens farà falta algun entreteniment per al confinament perpetu que ja estan preparant a l’ICS.

INCERTA GLÒRIA 26.1.21

💭En el futur qualsevol imbècil tindrà dret als seus cinc minuts de glòria" - va deixar dit Andy Warhol - Aquestes foren les seves premonitories paraules. A dia d'avui ho podem veure a la Tele, on la gent gairebé mataría o pagaria per sortir a explicar sovint les seves miseries, o aquests programes dits del cor, que del cor poc en tenen. Recordeu els pares que fa sis anys varen fer creure que el seu fill anava en aquell globus d'heli i no era més que un muntatge per tenir una fugissera notorietat i presencia als medis, o els fakes que s'inventa la gent sovint pel mateix motiu.

Molt hi tenen a veure els pares amb aquests disbarats, o ¿és que potser Sergi Bruguera hauria estat tennista d'elit si no fos per la insistència del seu pare,? o Toni Elíes més del mateix, tot i que aquesta seria una altra mena de notorietat, com projectar les fites no assolides del progenitor en el fill. Quants pares exigeixen als seus fills sobretot en l'esport que siguin el que ells no van poder ser?. El pare mai em va exigir res, ni demanar que assolis cap fita gloriosa, només que fos respectuós, que sobretot no destaqués, que em mantingues sempre al mig, ni a dalt ni a baix, que ser el primer, el millor, no era important, i si ho havia de ser ja ho seria, però no per l'obssessió de ser-ho.

Succeeix que en comptes d'ensenyar a la mainada els valors funamentals de l'esforç, la feina ben feta, l'amistat i el respecte, només se'ls ensenya a competir, a ser el primer del que sigui i a costa del que sigui, o a sortir a la tele per no res, nomès per l'ermot personal i intel·lectual que hi ha al darrere contemplant-ho. D'ací que hi hagi tant de fracàs sovint per no red o poca cosa.

Josep Martí, en aquest article aborda el tema a ran de la retirada prematura del tennista valencià Carlos Boluda.

VOLER, SABER, DEURE

"Fill, tu seràs el que vulguis. Fill, tu seràs el que puguis. Fill, tu seràs el que hagis de ser. ¿Quin van escoltar de petits i quin els hauria agradat escoltar? ¿O quines són les que posen o han posat en pràctica si miren cap a baix? La primera fingeix la màxima exigència en un envàs d’il·lusió. La segona té el to gris del conformisme de l’acceptació dels límits. La tercera és el sacrifici pur, renunciar a un mateix per satisfer els altres.

És una trampa. No existeixen fronteres tan nítides. Al final la salsa del jo és el resultant dels tres vectors: voler, saber, deure. Tot i que sí que és cert que a cada cos li van dosis diferents de cada ingredient. Hi ha qui renuncia als somnis, hi ha qui mai es posa a prova i també qui mai complirà cap obligació. De la mateixa manera hi ha somiadors que volen tan alt que forçosament han d’estavellar-se, com existeixen els que es neguen a acceptar uns límits que indefectiblement són allà i els que no fan cap altra cosa que rebre i complir ordres. Entre aquests extrems corren les artèries de la majoria de les vides, cert que en un precari equilibri. El que hem dit, voler, saber, deure.

S’ha retirat el tennista Carlos Boluda, amb 27 anys. Ho escric pensant que saben de qui es tracta i pot ser que no sigui així. Boluda va ser, durant un temps, la gran promesa del tennis espanyol, el nou Rafa Nadal per als periodistes, el cosset de nen sobre qui es construïa un futur ple d’èpica després de guanyar dos tornejos Petit As, reconegut informalment com el mundial del tennis infantil. Les entrevistes amb motiu del seu adeu a les pistes són una col·lecció de perles per als psicòlegs de l’esport i de la vida. ¿Boluda volia ser tennista? ¿Ho ha disfrutat? ¿Ha trigat massa a imposar el seu desig d’una altra vida als dels altres? ¿Tant costa reconèixer els propis límits i acceptar que mai es farà el salt definitiu al cim? ¿Quantes vegades ha de burlar-se de tu el públic perquè acceptis sense demora veure la teva imatge real al mirall? ¿I els pares, què diran en vista de tanta projecció de si mateixos enterrada definitivament? ¿Volia ser tennista o el van fer tennista? Algunes d’aquestes qüestions es resolen amb el titular que més ha repetit: deixar el tennis ha sigut un alliberament, com si fos un Prometeu encadenat que s’ha pogut escapar del càstig etern que el consumia. Així doncs, de retorn al principi, en la vida esportiva d’aquest noi, quin ha hagut de ser el pes de cada factor: ¿volia, sabia o havia de ser tennista?

Són entrevistes, les seves, amb un clar fons d’amargor. En les seves paraules s’adverteixen fàcilment els moments de dolor, frustració i sense sentit que es van apropiar del xaval a mesura que xocava amb la realitat d’unes expectatives que no es podien concretar. Parla com si, amb 27 anys, hagi viscut una vida sencera i que, arribat el moment de fer inventari, hagués preferit que tot fos més curt i durés encara menys del que ho ha fet. L’esport d’aspiració elitista viscut com una esclavitud imposada per un mateix i per l’entorn. Una pena que s’arrossega fins que un, valent, es despulla o deixa que el despullin. Els Boluda es compten a milers. En el tennis i en tots els esports."

Tornant a la glòria, als cinc minuts de glòria de Warhol, la glòria és incerta i poc duradera, efímera en molts casos i l'ùnic que genera després d'esvanir-se és frustració, i aquesta si que és duradera, car ningú hi està preparat per pair-la. És aquí - per exemple - on Cristiano Ronaldo té un greu problema i Leo Messi no!

UN RELAT TRANUÏTAT I DISTÒPIC 25.1.21

💭La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre eleccions, pandèmia, presos polítics, refugiats..., però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ratafia. Ciutadà W, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Unionisme, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell. Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme del filòsof amb ulleres de pasta. Li havia costat deu anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera aquell rostre afable. Deu anys perdent el temps amb els procesistes tòxics de Matrix, amb la seva incoherència tranuitada i malaltissa,  amb el seu relat tranuïtat i distòpic. 

Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili mental tan tossut com obstinat. Dues llàgrimes perfumades de ratafia van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà Illa".