.png "English"){kind=small}
💭Els homínids som bàsicament biófils, sentim passió per la natura. Encara que molts no ho sàpiguen o que una gran part romanguem atrinxererats en asèptics mons urbans. La realitat és que n'hi ha que necessitem la natura tant o més que el menjar. L'actual dependència a internet supermercats, cotxes, televisió, etc... ocupa tot just un mínim instant de la nostra història. El veritablement instintiu, el que ens ha salvat de l'extinció, és aquest vincle que mantenim amb l'entorn natural. Per això ens sentim tan bé quan trepitgem el camp o caminem descalços per la platja. Perquè és quan tornem a casa nostra, la de veritat. I quan no podem estar a prop del que és viu, ho reinventem envoltant-nos d'alguna planta, animals de companyia, fotografies o amulets.
Les persones estem irremeiablement vinculades a la natura, un contacte essencial per aconseguir el nostre ple desenvolupament psicològic i físic, una natura que no cuidem gaire, i aquest és un pecat que pagarem car, mentrestant però, i amb la que està caient, tots preferim una bona passejada molt més que quedar-nos a casa. N'hi ha que es vanten de ser més urbans que un semàfor, però no és cert, són els 'pixapins' o 'camacos' una especie desenvolupada al segle XX, que ha oblidat d¡on ve. Ja ens ho diu el refrany: De la terra venim i a la terra tornem, per sempre. Aprofitem-ho doncs, retrobem-nos amb la natura, ara que encara i som a temps.
allí on l’herba marca la ratlla
de la llengua de terra del camí,
les petges que no esborrarà el vent
em porten cap enlloc.
Sento la olor de la terra humida
per la pluja que suara l’ha remullat.
Després en aclarir-se el cel,
en escampar les boires de coto
el sol l’asseca i escalfa,
abandonada pel curt ruixat.
I jo respiro a fons, cobejós de cel i terra,
de tanta bellesa que fa que frueixi
com un infant àvid de vida,
oblidant neguits angunies i maldecaps,
gaudint de la natura amb l'intensitat
de qui intenta aprofitar l'instant
Les cames com si no avancessin
alenteixen el seu pas, poc a poc,
en un intent d’aturar el temps
de suspendre el paisatge en l’infinit
d’un bucòlic instant etern,
enrocat en si mateix, per sempre.
.
Chico, me ha gustao.
ResponEliminaMuy bien.
Cuidate ¡¡¡¡
cuidome, no te preocupes. Ja han estrenat a HBO el documental Vitals rodat al parc Taulí.
ResponEliminaSi, me lo ha dicho mi sobrina en un "emilio"...pero no tengo ganas de ver más penas, porque es muy triste lo que está pasando.
ResponEliminaAún hay negaacionistas y fiesteros.
Ayer , sin ir más lejos, tuve que bajar a las once de la noche al piso de abajo, una cuarentona soltera con con 5 más y la música a tope... Menos bonita le dije de todo y le amenacé con la urbana. Pero me jode ir así por la vida, siempre con la escopeta cargada.
Un abrazo
Tinc la sort de viure en una casa amb jardí. És una benedicció veure les fulles que cauen a la tardor, els rebrots de la primavera, esperar el moment de plantar les tomaqueres, fer-te una amanida amb tomàquets plantats per tu ... menjar-te una poma acabada de agafar del arbre ... són els veritables plaers de la vida
ResponEliminaI trepitjar el teu propi terra. El meu sogre tenia un tros i conreaba tomàquets, faves, patates, cebes, i era un plaer, els tpmàquest fins i tot feien olor...
ResponEliminaTodo cambia,vas costeando desde Murcia a Granada y ves el enorme mar de plástico,donde se fabrica las verduras,alimentadas con sustratos adecuados,donde todo se controla,desde el pH hasta la cantidad de agua.Tecnologia pura.Sobra lo que llamamos el campo.El campo,queda para los naranjales de Valencia,los Olivos de Andalucia y el trigo de Castilla.Cada cosa en su sitio.Hasta ha desaparecido el cortijo andaluz,no es rentable,ya no quedan señoritos.Todo ha cambiado.
ResponEliminaRecuerdo aún los olivares de Jaen hasta donde alcanzaba la vista a ambos lados de la carretera, o los campos de trigo de Castilla, Y nos queda aún la naturaleza de bolsillo, como el Torrent de Colobrers a diez minutos de mi casa.
ResponElimina