💭Un desnonament ja és dramàtic per si sol, però ho és encara més si es fa per error i la persona afectada és una dona de 97 anys. Després de més de cinquanta anys vivint a la mateixa casa de propietat, Rosario Bravo (1924, Santa Cruz de Mudela, Ciudad Real) poc s'imaginava que un dia la farien fora de la seva llar, tal com ha avançat RAC1 al contenidor d'aquest matí. Ni a Berlanga se li hauria ocorregut una historia tan surrealista com aquesta; ni a berlanga ni a Kafka.

La història comença el 19 de febrer, dia en què la comissió judicial va executar l'ordre de desnonament de l'àtic 1ª d'una finca de barri de la Torrassa a la localitat de l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona. Per fer-la es va posar en contacte amb l'empresa administradora de finques de l'edifici que, com a part representant de la propietat, va acompanyar a la comitiva i li va indicar la residència equivocada: el sobreàtic 1a. El gestor processal, procurador i administrador van entrar al pis i van canviar el pany. Per sort, l'anciana, que viu sola a casa des de fa més d'una dècada, estava passant uns dies amb la seva família a Terrassa. Li va anar d'un o dos dies.

Aquesta és l'única bona notícia del relat, que encara té un trist gir en el guió. Quan la família es va adonar del que va passar i va aconseguir accedir al pis dimarts passat -després de fer-se amb la nova clau-, va descobrir que havien buidat l'immoble. "Estava remogut i destrossat", detalla la seva néta, Laura Caballero.

Faltaven electrodomèstics, gairebé tots els mobles, el contingut d'alguns armaris i calaixos, els diners estalviats en efectiu... Però el que més va trobar a faltar Bravo va ser un diari que portava escrivint des de feia set anys amb la història de la seva vida i la família, incloent les seves vivències de la Guerra Civil. Aquest regal que li van fer els seus quatre néts perquè plasmés la infinitat d'anècdotes que li agrada explicar en les reunions familiars va ser el primer que va buscar quan va entrar a la seva desmantellat llar.

Rosario, que malgrat la seva edat manté plenes facultats mentals, encara està assimilant "l'esquinçament personal" que suposa que totes les teves pertinences hagin desaparegut, explica la seva néta. "No entén per què no estan les seves coses i per què no se les tornen. 'Totes les meves memòries s'han anat', ens diu ", continua Caballero.

Són tots els seus records, inclosa la foto en blanc i negre del dia que es va casar amb el seu marit a l'any 1950. L'home va morir molt jove, tant que fins i tot no va arribar a conèixer el seu fill. El marc reposava a la tauleta de nit de l'ara desvalisada habitació -s'han endut fins i tot els llits-.

La família està indignada. El motiu no és tant per l'equivocació de l'administrador de la finca, Finques Gual -que els va reconèixer l'error gairebé de forma immediata, amb les consegüents disculpes, i els va lliurar les claus del nou pany, segons explica Caballero- si no pel fet que ningú es responsabilitzi de la desaparició dels objectes.

"Nosaltres sempre hem entès que es tractés d'un error. Ara bé, un cop es reconeix l'error, algú ha d'assumir la part de responsabilitat que li correspon", assenyala Caballero. La família, que ja s'ha posat en contacte amb un advocat, porta des de dimarts esperant respostes, però es topa una vegada i una altra amb un escull. L'acta de la diligència de llançament del desnonament assegura que l'immoble ja estava buit quan la comissió judicial va entrar a l'habitatge. "No trobant ningú dins l'immoble ni tampoc béns de cap classe a ressenyar i, per tant, lliure, vacu i expedit, per aquesta comissió es procedeix a atorgar la possessió de la mateixa a procurador", diu el document a què ha tingut accés La Vanguardia. No obstant això, el mateix text es contradiu el assenyalar més endavant l'existència de pertinences: "els béns trobats a l'interior es donen per abandonats a tots els efectes". En aquest text s'escuda l'administrador, diu la família - al tancament de l'article, aquest diari no havia rebut resposta a la sol·licitud de declaracions per part de l'advocat de Finques Gual-. la vanguardia.

Més que buscar culpables, la prioritat dels familiars de Rosario és recuperar "els records de la iaia". I, sobretot, el seu diari personal. "Quants més dies passen més lluny estem de trobar-lo", afirmen amb neguit. Per això fan una crida a que si algú troba el quadern de Rosario Bravo (porta el seu nom a la solapa) s'ho faci saber. Són 80 pàgines de vivències que la dona va anar escrivint amb esforç, algunes d'elles encara desconegudes per la família. "Mai ens pagaran el que val aquest llibre", es lamenta Caballero.