TENIM PRESSA 9.3.21

💭Se sol dir que la història no es repeteix, i potser és cert, però cert és també que té tendencia a la reiteració, sobretot si els seus protagonistes s'entesten a seguir reincidint en els seus errors. Hi ha una decència en la política és especialment necessària, perquè, per exemple, després d’unes eleccions, s’obre un temps de converses entre uns grups parlamentaris i els altres que a vegades duren setmanes o fins i tot mesos. I el fet és que tots els diputats elegits ja es coneixien de molt abans, tots se saben els programes dels altres, tots saben què volen i tots saben el que no volen, de manera que tot aquest temps de converses és un temps perdut perquè o no es vol o no es pot i a cap d’aquestes opcions li cal gaire temps per dir-ho. Cal dir que tot aquest temps és retribuït, de manera que a cap polític no li dol, però el que cal dir també és que som tots els ciutadans que paguem aquests sous perquè facin la feina i la facin decentment. Unes converses entre grups polítics allargassades ad infinitum són una indecència que és bastant habitual, per desgràcia. 

Si no es pot formar un govern, doncs es diu i es repeteixen eleccions, encara que, pel que sembla, es poden canviar cromos fins i tot amb qui s’estava barallat, perquè una cosa és tenir un govern format i una altra de ben diferent és governar amb decència, és a dir, amb acords de debò i solucionant els problemes de la gent, més encara en aquest temps de pandèmia que ens ha tocat de viure. El dia 12 tindrem una pista de per on anirà la legislatura, que caldria comences a treballar ja, perquè en reflotar l'economia del país si què els ciutadans, tenim pressa. El que passa és que aquesta pressa no és precisament la intenció principal pel que afecta a formar un governar de coalició, i ja sé que la política té estranys companys de llit, però n'hi ha que a més d'estranys, són  menyspreables.

INSTRUCCIONS PER NO PENSAR 27.2.21

 

💭La crema de contenidors, els enfrontaments entre grupuscles insurrectes i policies i el saqueig de botigues provoquen dues menes de monocultius en l’opinió i les anàlisis. O la justificació de la revolta atribuint-li una representació generacional que repeteix consignes llargament covades per la falsa comprensió que afalaga la joventut, o una con­demna que ningú no tradueix en cap alternativa concreta d’ordre públic que sigui alhora democràtica, eficaç i factible. En aquest context d’intercanvi incendiari entre propagandes antagòniques i asimètriques, s’agraeix la intervenció de Jordi Graupera, doctor en filosofia, al programa Planta baixa (TV3). El títol de la secció ja convida a la màxima atenció: Instruccions per no pensar .

A primera vista, la idea eleva el debat, igual que els plans de drons a les pel·lícules o als documentals poden arribar a ser un recurs de novetat panoràmica o, si se n’abusa, un lloc comú. Graupera no renuncia a la provocació argumental ni a un to que coqueteja amb certa suficiència saberuda però que té l’al·licient de proposar un esforç moral i mental poc habitual a la televisió. Graupera constata que les discussions sobre les bullangues (és un concepte feliçment deliberat, que recupera la història dels disturbis del segle XIX, amb, entre altres exhibicions espontànies, la crema de convents) nocturnes d’aquests dies confirmen els malentesos sobre la violència. Amb claredat de professor, Graupera afegeix que una violència de baixa intensitat educa en la desesperança i que això degrada la vida pública.

En un àmbit acadèmic, aquesta reflexió funcionaria com a estímul mental contra la mandra i a favor de qüestionar l’au­toritat, és a dir: com una proposta de confrontació, ja sigui des de la discre­pància o des de l’adhesió. A la televisió, en canvi, es transforma en una extrava­gància. Per això cal estar molt atent a què diu Graupera per no confondre la seva ­reflexió, d’una finíssima, sàvia i oportuna tendenciositat intel·lectual, amb els fal-sos experts que deliren sobre fenòmens paranormals terrenals o interplanetaris. - Sergi Pàmies - lavanguardia.

Graupera és un animal polític, amb un discurs dens, tècnic, que fa que moltes vegades no se l'entengui o no se l'interpreti correctament, i ho pateix, com es va veure en les últimes eleccions a l'ajuntament de BCN a les que es va presentar i no va aconseguir ni un regidor. I aixó que era l'ùnic que tenia un discurs lúcid i polític de nivell. Potser és aquest el seu problema, un excés de professionalitat.

EL DIARI DE ROSARIO 26.2.21

💭Un desnonament ja és dramàtic per si sol, però ho és encara més si es fa per error i la persona afectada és una dona de 97 anys. Després de més de cinquanta anys vivint a la mateixa casa de propietat, Rosario Bravo (1924, Santa Cruz de Mudela, Ciudad Real) poc s'imaginava que un dia la farien fora de la seva llar, tal com ha avançat RAC1 al contenidor d'aquest matí. Ni a Berlanga se li hauria ocorregut una historia tan surrealista com aquesta; ni a berlanga ni a Kafka.

La història comença el 19 de febrer, dia en què la comissió judicial va executar l'ordre de desnonament de l'àtic 1ª d'una finca de barri de la Torrassa a la localitat de l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona. Per fer-la es va posar en contacte amb l'empresa administradora de finques de l'edifici que, com a part representant de la propietat, va acompanyar a la comitiva i li va indicar la residència equivocada: el sobreàtic 1a. El gestor processal, procurador i administrador van entrar al pis i van canviar el pany. Per sort, l'anciana, que viu sola a casa des de fa més d'una dècada, estava passant uns dies amb la seva família a Terrassa. Li va anar d'un o dos dies.

Aquesta és l'única bona notícia del relat, que encara té un trist gir en el guió. Quan la família es va adonar del que va passar i va aconseguir accedir al pis dimarts passat -després de fer-se amb la nova clau-, va descobrir que havien buidat l'immoble. "Estava remogut i destrossat", detalla la seva néta, Laura Caballero.

Faltaven electrodomèstics, gairebé tots els mobles, el contingut d'alguns armaris i calaixos, els diners estalviats en efectiu... Però el que més va trobar a faltar Bravo va ser un diari que portava escrivint des de feia set anys amb la història de la seva vida i la família, incloent les seves vivències de la Guerra Civil. Aquest regal que li van fer els seus quatre néts perquè plasmés la infinitat d'anècdotes que li agrada explicar en les reunions familiars va ser el primer que va buscar quan va entrar a la seva desmantellat llar.

Rosario, que malgrat la seva edat manté plenes facultats mentals, encara està assimilant "l'esquinçament personal" que suposa que totes les teves pertinences hagin desaparegut, explica la seva néta. "No entén per què no estan les seves coses i per què no se les tornen. 'Totes les meves memòries s'han anat', ens diu ", continua Caballero.

Són tots els seus records, inclosa la foto en blanc i negre del dia que es va casar amb el seu marit a l'any 1950. L'home va morir molt jove, tant que fins i tot no va arribar a conèixer el seu fill. El marc reposava a la tauleta de nit de l'ara desvalisada habitació -s'han endut fins i tot els llits-.

La família està indignada. El motiu no és tant per l'equivocació de l'administrador de la finca, Finques Gual -que els va reconèixer l'error gairebé de forma immediata, amb les consegüents disculpes, i els va lliurar les claus del nou pany, segons explica Caballero- si no pel fet que ningú es responsabilitzi de la desaparició dels objectes.

"Nosaltres sempre hem entès que es tractés d'un error. Ara bé, un cop es reconeix l'error, algú ha d'assumir la part de responsabilitat que li correspon", assenyala Caballero. La família, que ja s'ha posat en contacte amb un advocat, porta des de dimarts esperant respostes, però es topa una vegada i una altra amb un escull. L'acta de la diligència de llançament del desnonament assegura que l'immoble ja estava buit quan la comissió judicial va entrar a l'habitatge. "No trobant ningú dins l'immoble ni tampoc béns de cap classe a ressenyar i, per tant, lliure, vacu i expedit, per aquesta comissió es procedeix a atorgar la possessió de la mateixa a procurador", diu el document a què ha tingut accés La Vanguardia. No obstant això, el mateix text es contradiu el assenyalar més endavant l'existència de pertinences: "els béns trobats a l'interior es donen per abandonats a tots els efectes". En aquest text s'escuda l'administrador, diu la família - al tancament de l'article, aquest diari no havia rebut resposta a la sol·licitud de declaracions per part de l'advocat de Finques Gual-. la vanguardia.

Més que buscar culpables, la prioritat dels familiars de Rosario és recuperar "els records de la iaia". I, sobretot, el seu diari personal. "Quants més dies passen més lluny estem de trobar-lo", afirmen amb neguit. Per això fan una crida a que si algú troba el quadern de Rosario Bravo (porta el seu nom a la solapa) s'ho faci saber. Són 80 pàgines de vivències que la dona va anar escrivint amb esforç, algunes d'elles encara desconegudes per la família. "Mai ens pagaran el que val aquest llibre", es lamenta Caballero.

SOBRE L'OCI 26.2.21

💭L'oci implica la necessitat d'un entreteniment mental. O, dit d'una altra manera, únicament estem ociosos de debó quan sentim aquesta necessitat. L'oci, doncs, suposava (al paradís) - suposa - la immunitat respecte al treball, però també la manca d'inquietud moral i de molesties físiques. L'oci ens empeny cap l'avorriment encara que sembli una paradoxa. Si fins i tot Homer Simpson, s'avorreix.

L'avorriment no deixa de ser una de les caracterìstiques d'una vida raonable i comoda, per això hi ha una certa tendencia a distreure's amb tot alló que signifiqui sortir-se de les regles del joc. L'avorriment, en el cas d'una societat superficial i decadent com la nostra ens porta a situacions estranyes i paradoxals, i encara bo que només es aixó. I és què no tothom és capaç d'avorrir-se; el tedi exigeix una técnica refinada i una predisposició personal ben particular, en essència: cal tenir molta imaginació, esgotar-la, i després sentir-ne l'enyorament. Potser, en última instància, l'oci autèntic és només la mort. - Joan Fuster.

L'AVORRIMENT 5.8.19

Els individus actuals tenen tantes possibilitats de diversió, tanta informació, tants estímuls, tant per veure, sentir o degustar, disposen de tantes ofertes vitals, que es llancem a abraçar-les compulsivament, i el que és pitjor, sense ser-ne conscients. Està prohibit avorrir-se. Està prohibit badar. Està prohibit no tenir res en concret a fer. Ha desaparegut l'avorriment. No hi ha experiència, és a dir, percepció de la vida realitzada, sense avorriment, sense temps mort. Sense contemplació.

I és que no és fàcil avorrir-se, no tothom és capaç d'avorrir-se, el tedi exigeix una predisposicio personal, tenir imaginació. No, no és fàcil saber avorrir-se, i us ho diu un que ja va nèixer avorrit i continúa igual gairebè setanta i pocs anys després. 

L'avorriment no deixa de ser una de les caracterìstiques d'una vida raonable i comoda, per això hi ha una certa tendencia a distreure's amb tot alló que signifiqui sortir-se de les regles del joc. I, l'avorriment, en el cas d'una societat superficial i decadent com la nostra ens porta a situacions estranyes i paradoxals, com crear una cervesa amb sabor a gaspatxo, i encara bo que només es aixó, car no es pot crear una cervesa com aquesta sino des de l'avorriment, comentar-ho jo aquí, i després recomanar un poema de Baudelaire.

Un poema de Baudelaire - Un vers de Charles Baudelaire i la cita inicial de la novel·la 2666 de Roberto Bolaño: Un oasi d'horror enmig d'un desert d'avorriment, pot ser un antídot contra l'avorriment.

EL VIAJE

I

Para el niño, enamorado de mapas y estampas,
El universo es igual a su vasto apetito.
¡Ah! ¡Cuan grande es el mundo a la claridad de las lámparas!
¡Para las miradas del recuerdo, el mundo qué pequeño!

Una mañana zarpamos, la mente inflamada,
El corazón desbordante de rencor y de amargos deseos,
Y nos marchamos, siguiendo el ritmo de la onda
Meciendo nuestro infinito sobre el confín de los mares.

Algunos, dichosos al huir de una patria infame;
Otros, del horror de sus orígenes, y unos contados,
Astrólogos sumergidos en los ojos de una mujer,
La Circe tiránica de los peligrosos perfumes.

Para no convertirse en bestias, se embriagan
De espacio y de luz, y de cielos incendiados;
El hielo que los muerde, los soles que los broncean,
Borran lentamente la huella de los besos.

Pero los verdaderos viajeros son los únicos que parten
Por partir; corazones ligeros, semejantes a los globos,
De su fatalidad jamás ellos se apartan,
Y, sin saber por qué, dicen siempre: ¡Vamos!

¡Son aquellos cuyos deseos tienen forma de nubes,
Y que como el conscripto, sueñan con el cañón,
En intensas voluptuosidades, mutables, desconocidas,
Y de las que el espíritu humano jamás ha conocido el nombre!

II

Imitamos ¡horror! al trompo y la pelota
En su danza y sus saltos; hasta en nuestros sueños
La Curiosidad nos atormenta y nos envuelve,
Como un Ángel cruel que fustigará soles.

¡Singular fortuna en la que el final se desplaza,
Y no estando en parte alguna, puede hallarse por doquier!
¡Donde el Hombre, que jamás la esperanza abandona,
Para lograr el reposo corre siempre como un loco!

Nuestra alma es nave de tres palos buscando su Icaria;
Una voz resuena en el puente: "¡Atención!"
Una voz desde la cofa, ardiente y loca, clama:
"¡Amor... gloria... felicidad!" ¡Infierno! ¡Es un escollo!

Cada islote señalado por el vigía
Es un El dorado prometido por el Destino;
La imaginación, que acucia su orgía
No halla más que un arrecife al amanecer.

¡Oh, el infeliz enamorado de tierras quiméricas!
¿Habrá que engrillar y arrojar al mar,
A este marinero borracho, inventor de Américas
Para el cual el espejismo toma el remolino más amargo?

Como el viejo vagabundo, chapaleando en el lodo
Sueña, husmeando en el aire, brillantes paraísos;
Su mirada hechizada descubre una Capúa
En cuanto lugar la candela alumbra un tugurio.

III

¡Asombrosos viajeros! ¡Qué nobles relatos
Leemos en vuestros ojos profundos como los mares!
Mostradnos los joyeros de vuestras ricas memorias,
Esas alhajas maravillosas, hechas de astros y de éter.

¡Deseamos viajar sin vapor y sin velas!
Para ahuyentar el tedio de nuestras prisiones,
Haced desfilar nuestros espíritus, tensos como un lienzo,
Vuestros recuerdos enmarcados por horizontes.

Decid, ¿qué habéis visto?

IV

"Hemos visto astros
Y olas; hemos visto playas además;
Y, malgrado muchos choques e imprevistos desastres,
Nos hemos hastiado, a menudo, como aquí.

El esplendor del sol sobre el mar violáceo,
El esplendor de las ciudades en el sol poniente,
Encendían en nuestros corazones el impulso inquietante
De sumergirnos en el cielo con su reflejo fascinante.

Las más ricas ciudades, los más amplios paisajes,
Jamás contenían el atractivo misterioso
De aquellos que el azar forma con las nubes.
¡Y siempre el deseo nos tornaba inquietos!

—El gozo acrecienta del deseo la fuerza.
¡Deseo, viejo árbol, al cual el placer sirviéndole de abono,
Entretanto acrecienta y endurece tu corteza,
Tus ramas quieren ver el sol de más cerca!

¿Crecerás siempre, gran árbol, más vivaz
Que el ciprés? —Sin embargo, nosotros, con cuidado,
Recogimos algunos croquis para vuestro álbum voraz,
¡Hermanos que encontráis bello todo cuanto viene de lejos!

Hemos saludado ídolos engañosos;
Tronos constelados de joyas luminosas;
Palacios adornados cuya feérica pompa
Sería para vuestros banqueros un sueño ruinoso;

Vestimentas que son para la vista una embriaguez;
Mujeres cuyos dientes y las uñas están pintados,
Y juglares sabios que la serpiente acaricia."


V

Y después, y después. ¿Todavía, qué más?


VI

"¡Oh, cerebros infantiles!"

Para no olvidar el tema capital,
Hemos visto en todas partes, y sin haberlo buscado,
Desde arriba hasta abajo la escala fatal,
El espectáculo enojoso del inmortal pecado:

La mujer, esclava vil, orgullosa y estúpida,
Sin reír extasiándose y adorándose sin repugnancia;
El hombre, tirano goloso, lascivo, duro y ávido,
Esclavo de la esclava y arroyo en la cloaca;

El verdugo que goza, el mártir que solloza;
La fiesta que sazona y perfuma la sangre;
El veneno del poder enervando al déspota,
Y el pueblo amoroso del látigo embrutecedor;

Muchas religiones semejantes a la nuestra,
Todas escalando el cielo; la Santidad,
Cual un lecho de plumas donde un refinado se revuelca,
En los clavos y la cerda, buscando la voluptuosidad;

La Humanidad habladora, ebria de su genialidad,
Y enloquecida, hoy como lo estaba ayer,
Clamando a Dios, en su furibunda agonía:
"¡Oh, mi semejante, oh mi señor, yo te maldigo!"

Y los menos necios, atrevidos amantes de la Demencia,
Huyendo del gran rebaño acorralado por el Destino,
Refugiándose en el opio inconmensurable!
—Tal es del globo entero el eterno boletín."


VII

¡Amargo sabor, aquel que se extrae del viaje!
El mundo, monótono y pequeño, en el presente,
Ayer, mañana, siempre, nos hace ver nuestra imagen;
Un oasis de horror en un desierto de tedio!

¿Es menester partir? ¿Quedarse? Si te puedes quedar, quédate;
Parte, si es menester. Uno corre, el otro se oculta
Para engañar ese enemigo vigilante y funesto,
¡El Tiempo! El pertenece, a los corredores sin respiro,

Como el Judío Errante y como los apóstoles,
A quien nada basta, ni vagón ni navío,
Para huir de este retiro infame; y aun hay otros
Que saben matarlo sin abandonar su cuna.

Cuando, finalmente, él ponga su planta sobre nuestro espinazo,
Podremos esperar y clamar: ¡Adelante!
Lo mismo que otras veces, cuando zarpamos para la China,
Con la mirada hacia lo lejos y los cabellos al viento,

Nos embarcaremos sobre el mar de las Tinieblas
Con el corazón gozoso del joven pasajero.
Escucháis esas voces, embelesadoras y fúnebres,
Que cantan: "¡Por aquí! vosotros que queréis saborear

¡El Loto perfumado! Es aquí donde se cosechan
Los frutos milagrosos que vuestro corazón apetece;
Acudid a embriagaros con la dulzura extraña
De esta siesta que jamás tiene fin!"

Por el acento familiar barruntamos al espectro;
Nuestros Pilades, allá, nos tienden sus brazos.
"¡Para refrescar tu corazón boga hacia tu Electra!"
Dice aquella a la que en otros días besábamos las rodillas.


VIII

¡Oh, Muerte, venerable capitana, ya es tiempo! ¡Levemos el ancla!
Esta tierra nos hastía, ¡oh, Muerte! ¡Aparejemos!
¡Si el cielo y la mar están negros como la tinta,
Nuestros corazones, a los que tú conoces, están radiantes!

¡Viértenos tu veneno para que nos reconforte!
Este fuego tanto nos abraza el cerebro, que queremos
Sumergirnos en el fondo del abismo, Infierno o Cielo, ¿qué importa?

¡Hasta el fondo de lo Desconocido, para encontrar lo nuevo!

AMB AFECTE ALS GERMANS ROCA 19.6.18

Tinc els germans Roca en una gran estima, feta més d’admiració en la distància que de relació personal estreta. La seva biografia és prou coneguda: venint del bar de menús dels pares en una barriada (llavors era una barriada), han posat Girona i la cuina catalana al cim mundial, a base de talent, de molta feina ben feta i de no deixar-se marejar pels xecs en blanc (això últim és literal). La discreció els caracteritza, com ho podrien testificar els que els van veure portant menjar l’1 d’octubre allà on calia resistir. Em rebenta l’assenyalament amb el dit de què estan sent objecte per cedir un dels seus locals a l’entrega de premis de la Fundació Princesa de Girona, acte al qual assistirà Felip VI. Aquest judici dels que sentencien amb simplicitat circumstàncies complexes (que tots en tenim). Em rebenta, sobretot, perquè el país que vull per al futur l’espero amb espai per a la crítica pels errors però lliure de patrulles de vigilància de puresa. - ANTONI BASSAS - ARA.CAT

NOTICIES EFÍMERES 19.6.18

Hi ha notícies que no són portada ni els donem massa importància. Per exemple la del dieselgate, el frau de les emissions contaminants emeses pels dièsel que ha portat aquest dilluns a l'arrest al president alemany del gegant de l'automòbil Audi, Rupert Stadler. El dieselgate, el sistema de falsejament en el mesurament dels nivells de gasos que llançaven els cotxes de gasoil, ha deixat un factura més cara per al medi ambient, la salut i fins i tot les arques públiques.

Passa que ens movem tan sols per impulsos informatius. Aquest diumenge ha estat l'Aquarius, abans Aylán o Tarajal, o les concertines de la tanca que ara vol treure Grande Marlaska. Són noticies efímeres, que de seguida son substituides per altres similars i pasen a l'oblit de la nostra consciencia.
El mateix cap de setmana en què l'Aquarius arribava al port de València, més de mil migrants van ser rescatats al mar d'Alboran i a penes han estat notícia, pendents com estàvem de l'Aquarius. I demà què?. Què passarà demà amb els que arriben a la nostra riba, amb els que s'ofeguen en la Mediterrània per falta de socors, amb els que cauen des dels pisos. L'últim es va llançar al buit des del desè pis de la casa de Cornellà quan anava a ser desnonat per no poder pagar el lloguer al Banc Popular que habia venut el bloc amb inquilins inclosos al fons voltor Blackstone. Fons voltor i bancs multimilionaris que varen ser rescatats pagant-ho tots els espanyols, uns Bancs que que segueixen empenyent al buit a uns i Europa amb la seva  inacció al fons de la mar els altres.

Em temo que farà falta més que algun gest per part del nou president del Govern, el problema és d'una magnitud tal que el que necessita més que un gest, és una gesta, i aquesta només es pot assolir amb quelcom més que bona voluntat, cal el compromís i la complicitat de tota la comunitat Europea, i molt em temo que no estan per la labor la gran majoria dels seus Estats.

EL CAPTAIRE I EL DIAMANT 18.6.18

NOTA DE L'AUTOR: El senyor Surendra Patel de

Scars-dóna-li Nova York, va ser qui em va explicar aquest breu

relat, una paràbola hindú en la seva forma original. L'he

adaptat d'una manera bastant lliure i demano disculpes a

qui coneguin la versió original, en la qual Shiva i

la seva dona són els personatges protagonistes.

Un dia, l'arcàngel Uriel va acudir a Déu amb una expressió de tristesa pintada a la cara.

-Què és el que t'angoixa? -li va preguntar sol·lícit Déu.

-He presenciat una cosa molt trista -va dir Uriel alhora que assenyalava el terra entre els seus peus-. Aquí a sota.

-A la Terra? -va preguntar Déu amb un somriure-. Oh! No és que hi hagi escassetat de tristesa precisament! Bé, vegem.

Es van inclinar junts a mirar. A la llunyania van veure una figura malmesa que caminava arrossegant els peus per una carretera rural als afores de Chandrapur. L'home era molt prim i tenia les cames i els braços coberts de nafres. Els gossos el perseguien bordant, però ell no s'hi tornava per colpejar-los amb el bastó ni tan sols quan li rosegaven els talons; es limitava a seguir caminant, arrossegant els peus, coixejant sobre la cama dreta. En un moment donat, un grup de nois ben plantats i ben alimentats van sortir d'una gran casa exhibint somriures malicioses per llançar pedres al pobre home quan va allargar la seva escudella buida en petició de limosna.-¡Fuera d'aquí, fastigós! -va cridar un d'ells-. Vés als camps a morir-te!

En sentir aquelles paraules, l'arcàngel Uriel va esclatar en sanglots.

-Bé, bé -el va tranquil·litzar Déu alhora que li donava un copet a l'espatlla-. Em pensava que estaves més adobat.

-I ho estic -va dir Uriel eixugant les llàgrimes-. Només que aquest tipus d'aquí baix sembla resumir tots els problemes que sempre han tingut els fills i filles de la Terra.

-I així és -va replicar Déu-. És Ramu, i aquest és el seu treball. Quan mori, un altre ocuparà el seu lloc. Es tracta d'un treball molt honorable.

-Potser -va dir Uriel cobrint-se els ulls amb un calfred-, però no suporto mirar-lo. El seu dolor m'omple el cor de tenebres.

-Aquí no estan permeses les tenebres -va advertir Déu-, i per tant he de prendre les mesures necessàries per canviar el que les ha planat sobre tu. Mira, estimat arcàngel.

Uriel va mirar i va veure que Déu sostenia a la mà un diamant de la mida d'un ou de gall dindi.

-Un diamant d'aquesta mida i qualitat alimentarà a Ramu durant la resta de la seva vida i mantindrà als seus descendents fins a la setena generació -va explicar Déu-. De fet, és el diamant més valuós del món. I ara ... vegem.

Déu es va recolzar en les mans i els genolls, va sostenir el diamant entre dos cotonosos núvols i el va deixar caure. Tant ell com Uriel van seguir el seu descens amb gran atenció i el van veure aterrar al centre del camí pel qual caminava Ramu.

El diamant era tan gran i pesat que Ramu, sens dubte, l'hauria sentit xocar contra el terra si hagués estat més jove, però l'oïda no li funcionava bé des de feia diversos anys, igual que els pulmons, l'esquena i els ronyons. Només la seva vista seguia tan aguda com la d'un linx, com quan tenia tan sols vint anys.

En pujar un pendent del camí sense adonar-se de l'enorme diamant al qual el sol arrencava bells centelleigs, Ramu va exhalar un sospir abans d'aturar-se i inclinant el cap endavant sobre el bastó, quan el sospir es va convertir en un accés de tos. Es va aferrar al bastó amb les dues mans, intentant sufocar la tos, i just en el moment en què aquesta començava a cedir, el bastó, un pal vell, sec i gairebé tan gastat com el mateix Ramu, es va trencar amb un espetec; Ramu va caure al terra polsegós.

Va romandre estès, mirant al cel i preguntant-se per què Déu era tan cruel.

«He sobreviscut a tots els meus éssers estimats -es va dir-. Però no a aquells als quals odio. Sóc tan vell i tan lleig que els gossos em borden i els nens em llancen pedres. Fa tres mesos que no menjo més que sobres, i més de deu anys que no menjo un àpat decent en companyia de familiars i amics. Vague sobre la faç de la Terra i no hi ha cap lloc que pugui dir-ne llar.

Aquesta nit dormiré sota un arbre o una tanca, sense sostre queem guarda de la pluja. Estic cobert de nafres, em fa mal l'esquena i quan faig aigües veig sang on no hauria d'haver-hi sang. El meu cor està més buit que la meva escudella»

Ramu es va incorporar amb lentitud, sense adonar-se que a menys de vint metres i una costa de distància, ocult dels seus perspicaços ulls, jeia el diamant més gran del món, i va tornar la mirada cap a l'humit cel blau.

- Déu meu, quina mala sort tinc -va exclamar-. No t'odio, però em temo que no ets el meu amic, que no vas a favor de ningú.

Dit allò, Ramu es va sentir una mica millor i va reprendre la seva ranquejant caminada després aturar-se a recollir el tros més llarg del bastó trencat. Mentre caminava va començar a retreure l'autocompassió que sentia i la desagraïda pregària que havia dit. -En realitat, sí que tinc algunes coses per les quals sentir-me agraït -raonà-. Fa un dia extraordinàriament bell, en primer lloc, i encara que he fracassat en molts sentits, segueixo gaudint d'una vista excel·lent. Què seria de mi si fos cec? Per tal de demostrar-se la veracitat de les seves paraules, Ramu va tancar els ulls i va seguir avançant amb el bastó trencat estès davant seu com si fos cec. La foscor era terrible, sufocant i confusa. Al cap d'uns instants ja no sabia si seguia avançant com abans o si, per contra, s'estava desviant i anava a precipitar-se a la cuneta en qualsevol moment. La idea del que podria succeir als seus vells i fràgils ossos a causa d'una caiguda com aquella li feia por, però malgrat això, va mantenir els ulls tancats i va seguir avançant a les palpentes. -Això és el que et feia falta per curar-te de la teva ingratitud, vell amic -es va dir-. Passaràs la resta de la teva vida pensant que sí, ets un captaire, però que almenys no ets un captaire cec, i això et farà feliç. Ramu no va caure a la cuneta, encara que sí va començar a desviar-se cap al costat dret de la carretera en arribar al cim de la costa i iniciar el descens, i per això va passar al costat del enorme diamant que lluïa en la pols; el seu peu esquerre va passar a menys de cinc centímetres de la pedra. 

Uns trenta metres més enllà, Ramu va obrir els ulls. La brillant llum del sol estival va inundar la seva mirada i va semblar inundar també la seva ment. Amb un sentiment de goig contemplar el cel blau, els polsosos camps grocs, el camí pel qual caminava. Va seguir amb la mirada i un somriure el vol d'un ocell d'un arbre a un altre, i si bé no es va girar ni una sola vegada ni va veure l'enorme diamant que jeia darrere seu, la veritat era que havia oblidat les nafres i el mal de esquena que el turmentaven. -Gràcies a Déu per conservar-me la vista! -va cridar-. Gràcies a Déu per això, almenys! Potser vegi alguna cosa de valor en el camí, una vella ampolla que valgui alguns diners al basar, o fins i tot una moneda; però encara que no trobi res, veuré moltes coses. Gràcies a Déu per conservar-me la vista! Gràcies a Déu per ser! Un cop satisfet, Ramu es va posar de nou en marxa, deixant enrere el diamant. Déu va allargar la mà, el va recollir i va tornar a deixar-lo a la muntanya africana de la qual l'havia tret. Gairebé com a idea d'últim moment (si és que es pot dir que Déu tingui idees d'últim moment), va trencar una branca d'un arbre i la va deixar caure a la carretera de Chandrapur, igual que havia deixat caure el diamant. -La diferència és -va explicar Déu a Uriel- en què el nostre amic Ramu trobarà la branca, la qual li servirà com a bastó durant la resta dels seus dies. Uriel va mirar a Déu (en la mesura que algú, inclòs un arcàngel, pot mirar aquest rostre ardent) amb expressió insegura. 

-M'has donat una lliçó, Pare? 

-No ho sé -va dir Déu amb aire innocent-. 

Tu què creus? 

Stephen King

DELS PRESOS POLÍTICS 18.6.18

Malgrat el Govern de Pedro Sánchez ha portat una alenada d'aire fresc a una atmosfera molt carregada després d'anys de quietisme del partit Populart, el nou president va anunciar des de primera hora el seu desig de restablir canals de diàleg amb els representants de la Generalitat. I aquests li han respost de manera esperançadora. Ja hi ha hagut contactes telefònics entre Sánchez i Torra, i una primera trobada personal entre tots dos podria produir-se en breu. El problema català ha generat divisió a Catalunya, ha tensat les relacions entre aquesta comunitat i l'Administració central, i ha danyat la nostra imatge exterior. A totes les parts involucrades en aquest conflicte els interessa fixar un nou marc de relacions o, si més no, suavitzar-les. Ni la Moncloa ni la Generalitat renuncien als seus objectius finals, però en ambdues seus sembla haver-se entès ja que la unilateralitat no ens porta a bon port. 

Alguns dels principals líders polítics independentistes involucrats en els fets de la passada tardor porten llargs mesos de presó preventiva a Madrid. En el seu moment - diu un jutge - que van vulnerar la llei i és per això que estan immersos en un procés del que la decisió correspon a la Justícia. En un Estat com l'Espanyol, les coses funcionen així. Una altra cosa és que es vagi estenent la comprensible sensació que el règim carcerari preventiu s'està allargant molt, quan s'hauria abreujar. O que, mentrestant, es podria traslladar els presos a presons més properes a Catalunya que de fet és el qu hauria de ser per llei. 

Aqui estem discutint que si polítics presos o presos polítics i ens desviem del que és important, i és que els polítics i polítiques a la presó no han vulnerat la llei, cap llei, de fet els únics que han vulnerat la llei és la judicatura amb la seva contínua i maldestre prevaricació i el Govern de M.Rajoy. Això és el que cal tenir clar, i s'hauria oblidar tota idea de proclamar la república de manera unilateral, perquè les revolucions no es fan amb el lliri a la mà i un somriure, sinó amb violència, i per començar. si els revolucionaris no són capaços d'alliberar de la presó els ostatges segrestats pel Govern Espanyol, millor s'ho deixen córrer i es dediquen al tripijoc pujolià de tota la vida del peix al cove, perquè el que si cal tenir clar, és que són ostatges, i presos polítics, i de moment seguiran retinguts en la presó fins a nova ordre, no dels nostres sinó d'ells, dels segrestadors, i si són a la presó és perquè els revolucionaris de la senyoreta pepis han perdut amb totes les de la llei, i com va pronosticar Soraya, per golejada.  Que algú li ho expliqui a Quim Torra i Elsa Artadi que em sembla no se n'han assabentat encara. A Puigdemont no cal, ja no és res, políticament parlant.