XINESOS A LES ESQUELES


💭Explica Joaquin Luna que, com a bon divorciat, tots els matins llegeix, envejós, les esqueles de La Vanguardia perquè anuncien la mort sense precedents de persones, majoritàriament casades. És que els divorciats no som fills de Déu? es pregunta. Luna ha trobat una esquela d'una Senyora xinesa i ho comenta. 

Els veiem per tot arreu i tot i així sabem molt poc -o gens- d'ells. Són els xinesos, un ampli sector de la població espanyola que tot i portar no pocs anys optant pel nostre país com a destinació per fer arrels no ha deixat mai d'estar embolicat en un permanent halo de misteri generat, sobretot, pel ingent nombre de llegendes i creences que respecte a ells circulen a Espanya, entre elles, la seva invasió subtil.

No fa tant, la llegenda deia que aquí els xinesos es morien i desapareixíen, però la novetat va ser l'esquela de la senyora Hsui Ying Hsiao Chu Chen, morta als 70 anys a la mateixa Barcelona, ​​a la família de la qual, i sense gens ni mica de broma, acompanyo en el sentiment perquè el text transpira amor per una mare i una esposa que ens deixa. Els obituaris de xinesos a la premsa espanyola són poc freqüents, com tampoc abunden en el Diari de el Poble les esqueles de compatriotes residents a la Xina, tot i que coneixent el país i la mentalitat, convindria correspondre i no fer-los el lleig.

L'obituari d'ahir desmenteix semblant absurd, sens dubte racista i cavernícola, les ramificacions esquitxaven el prestigi dels restaurants econòmics xinesos i fins i tot els mateixos rotllos de primavera, i, si m'apuren, la picada dels dim sum, vaixell insígnia de la cuina cantonesa. Sobre els inversemblants relats que respecte a aquest sector de la població circulen per Espanya, ABC va entrevistar a Gaëlle Patin-Laloy, responsable de el Projecte Diversitat i Interculturalitat de Casa Àsia, per conèixer de primera mà què hi ha de cert i què d'invenció a tant «conte xinès».

Comencem per un dels rumors més estesos, aquell que diu que és difícil veure xinesos gent gran o enterrats en els nostres cementiris. L'experta, que reconeix l'absurd del tòpic, assegura que no només hi ha xinesos ancians a Espanya sinó que, a l'igual que fan els espanyols, també passen el dia cuidant dels seus néts a causa que els seus fills treballen durant tota la jornada. «A Madrid hi ha fins i tot una residència per a gent gran xinesa», apunta Gaëlle Patin-Laloy. Així mateix, tal com el periodista Àngel Villarino va explicar a ABC durant una entrevista després de la publicació del seu llibre 'A on van els xinesos quan moren' «hi ha làpides xineses en cementiris espanyols tot i que la majoria d'ells escull ser incinerats, la forma més còmoda de ser traslladats de nou al seu país».

Aquí tenim la solució al misteri. Com és lògic, els xinesos prefereixen envellir o morir en el seu país, de la mateixa manera que en un skecth de Cassen a la tele de fa anys, un soci del Barça es fa de l'Espanyol poc abans de morir-se. Això explica que molts visquin i pocs morin aquí, on tant treballen i suporten les bromes tontes, pròpies del caràcter espanyol, que menysprea o se'n fot de tot el que ignora. I com que la convivència és bona, sempre hi ha qui es permet fer broma a costa del poble cridat a dominar el segle XXI. Com diria Eugenio 'mucho chino en china' Chao chochin.


Comparteix:  

Comentaris

  1. Nunca vi ninguno, es cierto. Ahora ya no estoy suscrito a La Vanguardia, pero lo estuve muchos años, y confieso que jamás visioné chino alguno. Eran inmortales.
    Salut

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs al barri en tenim 5 de bars de xinesos i un de Bangla desh

      Suprimeix
  2. Aquí no los noto mucho, pero en mi estancia en Valencia donde abundan los bares regentados por chinos, los ancianos estan al final del bar al cuidado de los nietos o en la cocina ayudando lo que pueden. Pero eso no es nuevo, en los sesenta cuando llegue a Barcelona, abundaban los bares-restaurantes regentados por gallegos, donde se comía muy bien, no faltaba nunca el caldo gallego, el menú era barato. Ocurría lo mismo, los abuelos no servían ,pero ayudaban en la cocina. Es normal la gente quiere ver gente joven que les sirva, no quieren "ver" a los viejos. Tanto los gallegos, como los chinos ahora, migraban toda la familia, incluida sus ancianos. Había mucha gente sola de fuera, en esos años sesenta y nos iba muy bien comer en los bares gallegos, por precio y calidad. Un menú corriente: caldo gallego(muy rico),filete de higado(muy grande,claro de cerdo),con muchas patatas fritas(pero no congeladas y recién fritas) 20 pesetas. Para un tio joven como yo, me daba energía para todo el día. Pan incluido, un buen trozo cortado del medio de entonces.

    ResponSuprimeix
  3. En Valencia no puede haber chinos, son amarillos y en Valencia son de color naranja. Perdona el chiste malo. Algunos viven y duermen en el mismo establecimiento, como las tiendas de cercanía de los paquistanies. No hacen daño a nadie y son buena gente, pero no se integran ni de coña.

    ResponSuprimeix
  4. Sembla que no ens n'adonem que avui hi ha molt jovent i no tan jove, de procedència xinesa, que ja ha nascut, estudiat i crescut aquí, crec que avui també hi ha un gran respecte i apreci pels xinesos, que s'han integrat en tot tipus de barris gràcies als seus basars i els seus restaurants econòmics, al menys si un xinès fa seguir un restaurant saps que continuarà funcionant, el mateix pel que fa a mols indis i paquistanesos amb els 'colmados'. No és veritat que no s'integrin, s'integren a la seva manera, tan sols cal veure l'afecte i solidaritat que va desvetllar l'assassinat de l'amo d'un basar al Guinardó, fa poc. I els joves ja s'integren perquè han anat a l'escola i a l'institut -públic, en general- amb el jovent d'aqui, que es molt divers i de moltes pocedències. Hi ha xinesos, i paquis, i hispanoamericans, i magribins, que porten vint, trenta, quaranta anys per aquí. Em sobta que es repeteixin tants tòpics. Jo em vaig jubilar fa més de deu anys i ja en feia una bona pila que havia tingut criatures de tot arreu a l'escola.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. D'acord, però s'ìntegren el més just possible, i quan als difunts on van a parar és una llegenda urbana que Luna la toca amb pla de conya, encara que és cert que hi ha molt poques esqueles de xinesos, perquè solen incinerar-los hi enviar les cendres al seu país. A Madrid si que varen trobar en un restaurant un xinés congelat a la nevera, pero va ser un assassinat.
      https://www.lavozdegalicia.es/noticia/espana/2000/08/14/encuentran-cadaver-chino-frigorifico-restaurante-madrid/0003_155202.htm

      Per cert, la mafia xinesa no és cap llegenda urbana, ans al contrari.

      Suprimeix
  5. Que et sentis mes comode amb 'els teus' es un fet naturalissim, les integracions -paraula que em resulta una mica inquietant- no es fan en quatre dies. Hi ha gent que viatja -ara no, es clar- a Xina, Índia, Marroc, i no té cap interès en la gent de per allà que tenim aquí. I molts experts d'estar per casa en paisos i persones quan, de fet, tots som si fa no fa.

    ResponSuprimeix
  6. M'agradaria veure com ens integrariem nosaltres si haguessim de viure i treballar a la Xina, un alumne paquistanès va intentar, sense èxit, ensenyar-me a comptar fins a deu en urdu i devia pensar que la mestra era ruca, de màfies, malauradament, n'hi pertot, d'italiana n'hem tingut molta per la Costa Brava, i suposo que de catalana també hi deu haver alguna cosa, ens agradi o no.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo conec dos casos de gent que viu i treballa a la Xina, i s'han integrat prou bé, o aixó diuen. L'idiome xinès és complex, com l'urdu, que per cert em deia l'altre dia un jove de Bangla Desh que ells no parlen urdu, sino Bengalí, i que la guerra amb Paquistan no va ser religiosa sino precisament per la llengua.

      SALUT

      Suprimeix
  7. I les esqueles han anat de baixa en general, son cares i inútils, amb internet.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Depén, si ets de OCASO l'esquela va en la quota mensual.

      Suprimeix

Publica un comentari