💭Explica Joaquin Luna que, com a bon divorciat, tots els matins llegeix, envejós, les esqueles de La Vanguardia perquè anuncien la mort sense precedents de persones, majoritàriament casades. És que els divorciats no som fills de Déu? es pregunta. Luna ha trobat una esquela d'una Senyora xinesa i ho comenta. 

Els veiem per tot arreu i tot i així sabem molt poc -o gens- d'ells. Són els xinesos, un ampli sector de la població espanyola que tot i portar no pocs anys optant pel nostre país com a destinació per fer arrels no ha deixat mai d'estar embolicat en un permanent halo de misteri generat, sobretot, pel ingent nombre de llegendes i creences que respecte a ells circulen a Espanya, entre elles, la seva invasió subtil.

No fa tant, la llegenda deia que aquí els xinesos es morien i desapareixíen, però la novetat va ser l'esquela de la senyora Hsui Ying Hsiao Chu Chen, morta als 70 anys a la mateixa Barcelona, ​​a la família de la qual, i sense gens ni mica de broma, acompanyo en el sentiment perquè el text transpira amor per una mare i una esposa que ens deixa. Els obituaris de xinesos a la premsa espanyola són poc freqüents, com tampoc abunden en el Diari de el Poble les esqueles de compatriotes residents a la Xina, tot i que coneixent el país i la mentalitat, convindria correspondre i no fer-los el lleig.

L'obituari d'ahir desmenteix semblant absurd, sens dubte racista i cavernícola, les ramificacions esquitxaven el prestigi dels restaurants econòmics xinesos i fins i tot els mateixos rotllos de primavera, i, si m'apuren, la picada dels dim sum, vaixell insígnia de la cuina cantonesa. Sobre els inversemblants relats que respecte a aquest sector de la població circulen per Espanya, ABC va entrevistar a Gaëlle Patin-Laloy, responsable de el Projecte Diversitat i Interculturalitat de Casa Àsia, per conèixer de primera mà què hi ha de cert i què d'invenció a tant «conte xinès».

Comencem per un dels rumors més estesos, aquell que diu que és difícil veure xinesos gent gran o enterrats en els nostres cementiris. L'experta, que reconeix l'absurd del tòpic, assegura que no només hi ha xinesos ancians a Espanya sinó que, a l'igual que fan els espanyols, també passen el dia cuidant dels seus néts a causa que els seus fills treballen durant tota la jornada. «A Madrid hi ha fins i tot una residència per a gent gran xinesa», apunta Gaëlle Patin-Laloy. Així mateix, tal com el periodista Àngel Villarino va explicar a ABC durant una entrevista després de la publicació del seu llibre 'A on van els xinesos quan moren' «hi ha làpides xineses en cementiris espanyols tot i que la majoria d'ells escull ser incinerats, la forma més còmoda de ser traslladats de nou al seu país».

Aquí tenim la solució al misteri. Com és lògic, els xinesos prefereixen envellir o morir en el seu país, de la mateixa manera que en un skecth de Cassen a la tele de fa anys, un soci del Barça es fa de l'Espanyol poc abans de morir-se. Això explica que molts visquin i pocs morin aquí, on tant treballen i suporten les bromes tontes, pròpies del caràcter espanyol, que menysprea o se'n fot de tot el que ignora. I com que la convivència és bona, sempre hi ha qui es permet fer broma a costa del poble cridat a dominar el segle XXI. Com diria Eugenio 'mucho chino en china' Chao chochin.