Fotomuntatge - Manuel Adlert

💭Tot està descontrolat. La nostra realitat, la propera, es trenca sense gaires estridències i amb la possibilitat de seguir veient amb tota tranquil·litat sèries de Netflix des del sofà. Cada nova notícia, en si mateixa, no representa cap revolució. Però quan els titulars van concatenats, l’únic gest possible és posar-se les mans al cap i preguntar-se què està passant.

Acumulem molts anys de política pamfletària. Problemes molt complicats s’intenten resoldre amb accions de carrer, pacífiques o violentes, declaracions de cara a la galeria particular de cadascú, propostes políticament correctes que es queden en la superfície i directrius tan a llarg termini que la memòria les esborra. La unió intel·lectual que els problemes se solucionen pensant i no vomitant al carrer s’ha esfumat

La societat espanyola, la catalana en concret, ha entrat en una rutina perillosa. Les rutines diàries són la millor manera de conduir un projecte a l’èxit. El problema és quan aquest èxit s’inspira en la destrucció de qualsevol teixit, sigui empresarial, cultural, comunicatiu o pedagògic.

Sortim d’uns anys en què la mobilització ciutadana ha estat la quotidianitat. L’acceptació de la idea que els carrers tenien una propietat ciutadana es va consolidar com un fet democràtic. Sense menysprear la decidida evidència del dret a la manifestació, es va oblidar que la rutina de l’agitació de carrer només condueix a una apropiació de l’espai públic per a uns i no per a tothom. El perill és acostumar-se a aquesta fórmula de reivindicació, no a la reivindicació en si.

Aquest hàbit de protesta es va institucionalitzar. I així, quan Quim Torra en els seus dies de president va animar els seus a la reiteració de l’acció al carrer, es van obrir les portes als talls d’autopista i a la presa d’aeroports, entre altres aldarulls. Les manifestacions violentes dels últims dies per l’entrada a la presó d’un raper que fa apologia de la violència, Pablo Hasél, van ser la volta a una normalitat de crema de contenidors a la qual hem arribat a través d’una rutina. La política refinada s’ha esfumat. I amb ella, la unió intel·lectual que els problemes se solucionen pensant i no vomitant al carrer. L’acte unitari ahir de tot l’entramat empresarial per dir prou a aquest absurd és lloable, interessant i necessari. Ara falten les directrius per acabar de no repetir els errors dels últims anys.

No es tracta de visualitzar les equivocacions de l’altre. Això és relativament fàcil i inútil. La qüestió és trobar els errors propis d’aquells que consideren, entre crisis institucionals, processos infinits i més enllà, pandèmies no previstes, ERTO, ERO, crisi, poc consum, por, radicals dirigits, radicals governamentals, comerços clausurats amb planxes metàl·liques i clubs de futbol que contracten societats amb oficines situades a una caravana, que això està a la vora del caos.

Algú té interès que aquesta societat no funcioni? Per descomptat. Per això cal un treball de diagnòstic per detectar qui són i posar-los de cara a la paret. - A la vora del caos -Álex Sàlmon. Un d'aquests algú ronda per Waterloo.