En realitat, un nacionalisme només es crispa i s'arbora enfront d'un altre nacionalisme, quan aquest l'amenaça. O millor dit: una nació només té necessitat - de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació - d'exaltar-se en el seu nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Deu ser per aixó que som molts homes del món - i, ai, a la mateixa Europa i tot - que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho: deia Joan Fuster.  I no deixa de ser xocant que el pitjor dels nacionalismes - el nacionalisme espanyol - ignori volgudament que ho és i es dediqui a criminalitzar els altres i a reprimir-los amb violència. Però amb més violencia jurídica que física, potser s'han adonat que ni tan sols cal emprar les armes ni la violència física, només controlar la justicia és més que suficient per desmuntar la paradeta als passarells del procés. Ai, la Kermesse de Puigdemont a banda d'inútil, no ha estat gens heroica.