- 
La mort de Bernie Madoff, el major estafador piramidal de la història, que va ser una icona de Wall Street fins al punt d'assessorar estrelles com Steven Spielberg o premis Nobel com Elie Wiesel, serveix per recordar com entre que es va descobrir el delicte i va ser condemnat el seu autor van passar tan sols sis mesos. Contrasta la celeritat dels tribunals en casos tan complexos com aquest, amb 65.000 milions de dòlars de frau i 37.000 víctimes de 136 països, amb la lentitud dels tribunals espanyols. Un exemple: el cas Gürtel, va ser denunciat per la Fiscalia a l'Audiència Nacional el 2009 i va caldre esperar gairebé una dècada per conèixer la sentència. Més enllà que la justícia nord-americana és més pràctica i negociadora, no resulta menys cert que la lentitud dels tribunals espanyols és desesperant per falta de mitjans, per la tardança dels procediments, per l'escassetat de personal (també de jutges i fiscals) i per la insuficient digitalització dels jutjats.
Però abans que Madoff, hi va haver un parell de pioners en les estafes piramidals... una germana de Larra i Carlo Ponzi.
.jpg)
L'esquema Ponzi és una operació fraudulenta d'inversió, que implica el pagament de prometedors o exagerats rendiments (o utilitats). En realitat aquesta estafa consisteix en un procés en el qual els guanys que obtenen els primers inversionistas són generats gràcies a nous inversors que cauen enganyats per les promeses d'obtenir grans utilitats. El sistema solament funciona si creix la quantitat de noves víctimes. És una forma sofisticada de piràmide.
Encara que sistemes similars a aquest ja van existir anteriorment (segons en Federico Jimenez Losantos la primera va ser una germana del poeta Mariano José de Larra); el nom d'aquest pla procedeix de l'estafador italià Carlo Ponzi i l'estafa que va realitzar en els anys 20, que va arribar a tenir major repercussió que altres estafes semblants del passat. Carlo Ponzi era un emigrant italià que va arribar als Estats Units al voltant dels anys vint. De molt baixos recursos com la major part d'emigrants que arribaven a aquest país, després d'un temps "va descobrir", gràcies a un correu que va rebre d'Espanya, que els cupons de resposta internacional de correus es podien vendre als Estats Units més cars que en l'estranger, pel que el tipus de canvi acabaria per produir guanys. Així que es va espargir la remor, molts van decidir no quedar-se fora del negoci i van donar a Ponzi el seu capital. Però encara que Ponzi estigués recol·lectant aclaparants sumes de diners i la gent fes files per a ficar-hi els seus diners, en realitat Carlo Ponzi no estava comprant els cupons. Ponzi estava pagant rendiments de fins al 100% en 3 mesos amb el capital dels successius nous inversors.
Ponzi va convèncer a amics i als seus associats que donessin suport el seu sistema al principi, oferint una tornada del 50% en una inversió en 45 dies. Algunes persones van invertir i després van obtenir el promès en el lapse que s'havia acordat. La notícia es va començar a espargir, i el terme mitjà d'inversions va començar a créixer. Ponzi va contractar agents i va pagar generoses comissions per cada dòlar que poguessin portar. Al febrer de 1920, Ponzi va obtenir uns US$5.000, una gran suma en aquest temps. Al març ja tenia uns $30.000. La histèria massiva s'estava construint i Ponzi va començar a expandir-se a Nova Anglaterra i Nova Jersei. En el seu temps els que invertien obtenien grans utilitats, i aquests inversors regaven la paraula i motivaven a uns altres a invertir. Ja per a maig de 1920 havia assolit recaptar uns $420.000. Ponzi va començar a dipositar els seus diners en el Hanover Trust Bank of Boston (Un petit banc italoamericano en el carrer de Hanover i més que tot al nord del carrer Italià), tot esperant que al llarg del temps es pogués convertir en el president del banc o pogués imposar les seves decisions sobre aquest; en realitat va assolir controlar el banc al comprar les seves accions.
Moltes persones venien o hipotecaven les seves cases amb l'esperança d'assolir alts interessos. En el 26 d'aquest mes gran part del pla va començar a enfonsar-se després que el Boston Post qüestionés les pràctiques de l'empresa de Ponzi. Finalment l'empresa va ser intervinguda per l'Estat, que va aturar totes les noves captacions de diners. Molts dels inversionistas van reclamar enfurits els seus diners, moment en el qual Ponzi els va retornar el seu capital a aquells que ho van sol·licitar, el que va causar un augment considerable en el suport popular cap a ell: molts li proposaven que s'endinsés a la política. L'empori i els somnis de Ponzi van créixer encara més ja que finsi tot planejava manejar un nou tipus de banc, en el qual els guanys es repartissin per igual entre els accionistes i aquells que ingressessin diners en el banc. Fins i tot va planejar reobrir la seva empresa sota un nou nom "Xerris Ponzi Company", el principal objectiu del qual era invertir en empreses al voltant del món. Gràcies a aquest esquema, Ponzi va començar a viure una vida plena de luxes: va comprar una mansió amb aire condicionat i un calentador per a la seva piscina, i a més va portar a la seva mare d'Itàlia en primera classe. Molt aviat aquest emigrant de baixos recursos va obtenir no només una gran quantitat de diners sinó que es va satisfer dels luxes més extravagants per a la seva esposa i per a si mateix. A l'agost de 1920 els bancs i mitjans de comunicació van declarar a Ponzi en fallida. Ell mateix va confessar més tard que en 1908 havia estat partícip d'una estafa molt similar a Canadà, que oferia als inversionistas grans utilitats.
El govern federal dels Estats Units va intervenir finalment a Ponzi i, descoberta la seva estafa, va ser enviat a la presó però va haver de ser alliberat ja que va pagar la seva fiança en dues presons distintes i va decidir continuar amb el seu sistema, convençut que ho podia sostenir. Molt aviat el sistema va caure i els estalviadors van perdre els seus diners. La major part de les persones no van obtenir els beneficis, molts dels quals varen reinvertit els seus guanys en l'estafa. Ponzi, encara que va ser enviat de tornada a Itàlia i a pesar que es va descobrir la seva estafa, va ser aclamat per molts com un benefactor.
I Millet i Montull? bé, molt bé, gràcies. font: Santa Wikipedia; traducció al català: Sant Google.
I Millet i Montull? bé, molt bé, gràcies. font: Santa Wikipedia; traducció al català: Sant Google.
.webp)
Realemnte no sabía mucho de esta historia, FRANCESC, por lo que se ve es de siempre esto de las estafas. Recuerdo a mi madre hablar de estafas en las ruletas del casino de La Rabassada, pero poca cosa más, además tampoco puededo decir que es cierta de solemnidad, sólo son recuerdos que ahora me vienen a la memoria.
ResponEliminaSi, Millet bien...un fenómeno, eso de cobrarle la mitad de la boda a su consuegro por hacerla en el Palau y después quedarse con la pasta es de fenómeno. Lo ves en una peli y no te lo crees.
Abrazos
Ah! Miquel, Millet és el meu heroi, lo del consogre és genial.
EliminaAixò de l'estafa deu ser vocacional, son gent espavilada que si fessin servir el coco per a coses legals també farien fortuna, em sembla, vaja, no ho sé.
ResponEliminaHo he pensat més d'una vegada aixó que dius. De fet s'han donat casos i no només en la Política.
EliminaEl asunto Madoff,no es comparable a la de Gürtel, para demostrar la diferencia en cuanto a eficacia entre ambas justicias.Madoff se movía en el campo de los derivados en bolsa(elementos apalancados) y como creador de mercado(tenía la obligación de dar contrapartidas,en derivados).Campos,que en USA,se mueve mucho dinero y está perfectamente legislado,como todo lo que ocurre en sus diferentes bolsas,esa es su garantía,para que muchos inversores de todo el mundo,inviertan en doláres y sobretodo compren su Deuda Pública.Este señor falseaba documentos y hechos contables,fácilmente detectables con una denuncia,como ocurrió.Su prestigio anterior,le daba credibilidad hasta la denuncia.En USA,todo lo relacionado,con los mercados de valores es castigado severamente.
ResponEliminaYa se que no son comparables ambos casos, pero acuérdate que la Justicia Española ha sido incapaz de saber quien era M.Rajoy, o L.Hierro entre otras menudencias.
ResponEliminaPues ahí está la cosa,de la que ya advirtió el Aznar:"vd no tiene ninguna prueba que demuestre...."Es difícil demostrar un hecho,con sólo apuntes en una libreta con anotaciones en el margen,con iniciales de posibles nombres..Es lo que pasa con el dinero negro de la corrupción.
EliminaUn dinero no tan negro como la conciencia de algunos de los que salen en la libreta. Estos páiaros me recuerdan uno de los episodios de la sèrie televisiva 'Enredo' Katherine Helmon, la mujer del protagonista Richard Mulligan, aquel que cuando había un problema decía que se volvía invisible, mata a un tipo en la ducha de su casa, de un golpe de martillo, de un golpe de ladrillo y de algo más. La ve más de un vecino a través de la ventana del baño, y sin embargo ella lo niega. Hablo de memoria, pero como de lo que quiero hablar es de desmemoria, ya me entiendes. Aquí se ha perdido del todo la decencia y no dimite nadie, nadie sabe nada y todo el mundo lo niega todo, por lo tanto nadie tiene la dignidad de asumir responsabilidades, como Richard Mulligan, aquel que cuando había un problema decía que se volvía invisible.
ResponEliminaEsa serie era de finales de los setenta,,! Fíjate! Si parece de hace poco. Hasta el Barcenas tiene un cierto parecido, con uno de los protagonistas.
EliminaSalía Billy Cristal qUe era el del muñequito. Una serie impensable como norteamericana. Y Benson el mayordomo que luego tuvo serie propia.
Elimina