Als nascuts  entre 1926 i 1945 se'ns considera "la Generació silenciosa"; a mi, per un any em va tocar, car si hagues nascut al 1946 seria de la generació dels Baby boomers, que abelleix més, i fa fe fi amb l'anglicisme que ja vegeu que ve de vell.

Se'ns ha acusat sovint als qui érem joves a finals del 60's de ser excessivament transcendents, quan no esotèrics, preocupats per la quinta essència de les coses, massa conscienciats socialment, utòpics o somia truites, rebels del no possible o apòstols de la demagògia. Una mica de tot hi ha, i és cert que bufàvem bastants coloms també, embrancats amb onirismes hinduistes, fums marejants i una enorme capacitat d'absorbir tot quan arribava als nostres sentits, vingués d'on vingués i sempre i quan no fos excessivament lògic. Ens varem perdre per camins confosos i deixar també prendre el pel (per Lobsang Rampa i algun altre), varem creure que era possible el retorn dels bruixots, i que existia un realisme fantàstic, que tot era possible si s'hi creia fermament, que es podia canviar el món i creiem hi havia la platja sota les llambordes; que s'havia de prohibir prohibir i que podíem aconseguir ser uns éssers lliures i viure en llibertat. I més coses en les que creiem que fins i tot fa una mica de vergonya recordar-les ara que han passat tots aquests anys. Potser varem absorbir massa informació en poc temps, varen passar massa coses en aquells anys de la nostra joventut, tot era nou i es movia molt de pressa, encara no havies acabat de pair una experiència quan ja n'apareixia una de nova, a més a tots els nivells, musical, cinematogràfic, literari, sexual, social... Tot s'esdevenia rapidíssim, solapant-se sovint, i finalment va resultar de mal pair i no fórem capaços de sortir-nos-en, acabant perduts en mig de la superficialitat actual, seduïts pels cants de sirena del benestar i confosos en no entendre que havíem fet malament o que no havíem sabut fer prou bé. 
I han passat gairebé cinquanta anys d'aquells somnis trencats o malbaratats, tot ha seguit igual o pitjor, no s'ha assolit gairebé cap fita de les perseguides, ans al contrari, cada vegada gaudim de menys llibertat i estem més fortament vigilats per a no dir sotmesos per uns Estats obsessionats (aparentment) per la nostra seguretat, que fan que aquesta perilli encara més i sigui més difícil de preservar la nostra intimitat. Després de cinquanta anys com sol passar i ja ve de vell, volíem menjar-nos el món i aquest se'ns ha cruspit, engolits per la maquinaria burocràtica capitalista que ens ha relegat a ser un més dins del no res que som els ciutadans, enmig d'aquest engranatge perniciós que compra voluntats i idees amb el poder del diner i la aparent seguretat. Volíem la llibertat i varem acabar pagant una hipoteca a trenta anys per viure en 70m2, suspesos en l'aire normalment, consumint com a possessos i anant de vacances a llocs inversemblants. 

Deia no recordo qui que si fins als trenta anys no ets anarquista ets un idiota i si ho ets a partir dels trenta també ho ets. Aixó no vol dir que no hi hagi hagut avenços en molts aspectes, però no varen arribar a colmar les espectatives que es varen generar, ni de bon tros, malgrat aixó, segueix vigent que qualsevol temps passat fou pitjor. En el fons, el problema de la meva generació és que ja no som anarquistes però se'ns ha quedat igualment cara d'idiotes, i segueix estant tot per fer, o quasi, però també s'ha de dir que tot és, encara... possible.