Avui 27 d'abril, festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, els fidels elevaran les seves oracions perquè la patrona de Catalunya ho arregli tot: pandèmia i política. Servidor, amb molta curiositat i poca fe, delega totes les seves esperances en aquestes pregàries perquè, si no és per intervenció divina..., recordin vostés que tot un conseller d'esquerres, o sigui 'un rojo' com Baltasar va resar a la Moreneta per que portés la pluja durant la sequera de fa uns anys.

A la Verge sembla ser que la van trobar uns pastorets, l'any 880. Sonava música de Xarango i la van seguir fins a la cova. Vam créixer creient que amb una Verge negra els catalans érem multiracials i el súmmum de la tolerància, un altre fet diferencial. Però, ai las! la Moreneta mai va ser negra. El cas és que la verge era blanca. Fa uns vint anys l'abadia benedictina va encarregar un estudi; concloïa que la imatge, del romànic, va ser realitzada en fusta d'àlber. Però com la pintura que es va utilitzar contenia molt plom va acabar per enfosquir-se. També es va dir que el fum de les espelmes enceses pels fidels ajudava. ¿Solució? Van decidir banyar-la en color castany. Una altra versió més actual diu que no és que sigui negra, "és que é un luná," (una piga) que diria Bito Manué.

Montserrat és un nom que ja no es posa a les nenes, com Maria o Josefina, o Antonia, ara estem per les Nereas, Jeniffer i altres. Són els signes dels temps que tot ho desnaturalitzen. Pensàvem que teníem una patrona negra i era una piga, un altre mite que s'ensorra. A veure si el timbaler del Bruc en comptes de tocar el tambor es tocava una altra cosa, el molt sinvergüensa. Hi ha qui diu que si no hagués tocat res, ara seriem francesos, que no sé si hauria estat bo, dolent o el següent.