A Espanya la política està últimamen massa polaritzada i crispada. Però no més que en altres països. Recordem el Pío Cabanillas: “De cara a terra, que venen els nostres!”. O el republicà Estanislau Figueras als seus ministres: “Senyors, els seré sincer: estic fins als collons de tots nosaltres”. O alló de, hi ha amics, enemics i companys de partit.

El fenomen no és nou, ja José Ortega i Gasset va encertar a dir la següent frase en una sessió de les Corts de 1931: "No hemos venido aquí a hacer el payaso, el tenor ni el jabalí". Veient el que passa a cada sessió de Congrés, podríem creure que les tres espècies segueixen a la Cambra. Especialment, els senglars, terme que va passar a aplicar-se als diputats que promovien escàndols o bastonejaven els pupitres per impedir que s'escoltessin les intervencions dels oradors. Alguns fins i tot anaven a les sessions proveïts de xiulets per esbroncar als seus adversaris. El seu portant-veu més descarat era el ministre de Justícia Álvaro de Albornoz que enarborava lemes com "no més abraçades de Vergara, no més pactes del Pardo... si creuen que poden fer la guerra civil, que la facin" per justificar la dissolució de la Companyia de Jesús, la supressió del pressupost de Culte i Clero i altres mesures contra l'Església. El curiós és que els senglars es sentien orgullosos de ser qualificats amb aquest malnom, així que no és d'estranyar que en cada partit, encara en els nostres dies, hi hagi qui es consideri com a tal per fer mèrits davant la direcció.
El problema rau en que abans els senglars eren alguns parlamentaris determinats, com Fonso Guerra al PSoE - com a exemple -, o José Mari Aznar amb el seu: "Váyase señor González", pero últimament, sobretot a les bancades de Pp, VOX i el que en queda de Cs, ho són gairebé tots, amb l'especial guest star de Gaby Rufián, dÈRC (Esquerra rebequera de Catalunya).
De què ve la crispació ara? Polítics que han compartit escó i han sopat junts es llancen dimonis per la boca. La causa no és l’oposició dreta/esquerra: fa temps que cap no queda clar aquest concepte. Ni la persistència de les dues Espanyes, i encara menys cal atribuir la polarització a qüestions de família, raça o religió. Tampoc a la geografia, per ser uns del centre i d’altres de la perifèria. I hi continua havent, sí, rics i pobres, explotadors i explotats, però no és la causa de la contesa. Es parla de la psicologia caïnita del poble espanyol, el que no deixa de ser un tòpic. La rancúnia i odi comm l'estupidesa són universals, el que passa és que la política a banda de judicialitzar-se, s'ha futbolitzat, com a consequencia la política de l'insult, de la desqualificació està a l'ordre del dia i té a veure amb la falta de formació democràtica a Espanya i, sobretot, la dificultat d'acceptar del pluralisme, d'intentar entendre a l'altre, o almenys escoltar-lo e intentar rebatre els seus arguments amb amb altres arguments, però per això es necessari un nivell democràtic e intel·lectual del que n'estan mancats els nostres pòlítics, que amb les seves limitacions transformen el parlament en un galliner. 
L'estofa és baixa, molt baixa i només faltaven els de VOX per acabar-ho d'adobar. Per aixó els ciutadans ens identifiquen amb el bo de l'Estanislau i els diem a aquesta patuleia: Senyories, ja n'estem fins als collons de tots vostés i vosteses. A fer la mà...