El Partit Popular del País Valencià s'ha queixat a la Biblioteca Nacional d’Espanya pel títol de l’exposició La luz de la Edad Media de la literatura catalana. Resulta que en aquesta mostra de manuscrits d’autors com el gironí Francesc Eiximenis o del mallorquí Ramon Llull, hi ha fragments llegits per personatges com ara el director teatral Lluís Pasqual, de Reus, que diu en veu alta Tirant lo Blanc, de l’escriptor Joanot Martorell, que, ai las, era de Gandia.

Què és la literatura catalana sinó l'escrita en català-valencià-balear-castellà. Que potser parlem de literatura extremenya quan fem referència a Javier Cercas?. Hi ha una certa confusió, Marsé ¿és literatura catalana o espanyola?, entenc que literatura catalana es la que s'escriu a Catalunya i punt, la resta ganes de complicar-se la vida, per tant Cercas és literatura catalana encara que no agradi als de la ceba cultural, o Mendonza i tants altres. L'ideal seria parlar només de literatura, de bona literatura.

Per acabar-ho d’adobar, davant les crítiques i l’enrenou a les xarxes socials, la Biblioteca Nacional d’Espanya va demanar disculpes a Twitter i va parlar de “les llengües vernacles utilitzades als antics territoris de la Corona d’Aragó”, una vegada més estem davant del triomf de l'eufemisme.

Aquesta història no ha aixecat massa enrenou, esta tothom massa ocupat amb les vacunes i l'Ayusisme que copen tota l'actualitat, fins al punt que poc es parla de la formació de Govern a Catalunya, potser perquè ja no interessa, però hi ha una questió que de vegades m'he plantejat, una questió potser menor, però que em té intrigat; Us heu adonat que tots els components de l'antiga Corona d'Aragó parlen i escriuen en català, valencia o balear, però la Casa Mare, l'Aragó parla castellà. Reflexionem-hi, potser saber el perquè d'aquest fet ens pot portar a saber realment qui comandava l'antiga Corona d'Aragó. No és que m'importi massa, però si que no deixa de ser un fet curiós i sobre el que no tinc una resposta clara. De Bilbeny que manipulen la historia n'hi ha a ambdues bandes de l'Ebre.

El títol de l'escrit: Puix que parla... té a veure amb Joan Fuster, que sabia combinar la seva passió patriòtica amb un profund escepticisme. I la irreductible catalanitat de la seva obra anava acompanyada d’un qüestionament constant del tòpic, com quan capgirava intel·ligentment la frase "Puix parla català, Déu li’n do glòria" en "Puix parla català, vejam què diu" (o quan afirmava que el seu nacionalisme era "sense himnes, sense visques, sense banderes).