El debat sobre el possible indult als independentistes catalans presos genera dubtes raonables sobre la magnitud de la vida intel·ligent en la classe política espanyola i catalana. Supeditar l'oportunitat del perdó al penediment o al propòsit d'esmena dels condemnats no és només un plantejament infantil; és, sobretot, un error d'enfocament i apreciació que inhabilita qualsevol dirigent amb aspiracions de deixar una Espanya millor de la que va trobar.

Que ningú s'enganyi. L'objectiu de l'indult no és aconseguir que els líders secessionistes abjurin de les il·legalitats que, per interès o per convicció, van cometre a la tardor del 2017. I tampoc busca que prometin que "no ho tornaran a fer" o que en el futur respectaran, com si es tractés dels sants evangelis, la Constitució i l'Estatut. Cal recordar que, per fortuna, la Carta Magna espanyola no és un text militant. Es sanciona penalment la seva vulneració, però no el rebuig a l'adhesió indestructible. I la pròpia inhabilitació ja evita la possibilitat de repetir qualsevol conducta delictiva des de les institucions. 

L'objectiu dels indults no són els presos sinó aquesta meitat de Catalunya que segueix veient Espanya com una "madrastra antipàtica, venjativa i autoritària"

En realitat, l'objectiu central de les mesures de gràcia apunta a alguna cosa molt més important que l'improbable penediment d'un grapat de líders polítics que, en qualsevol cas, ja han après la dura lliçó. El que està en joc és la convivència i la unitat civil d'Espanya i Catalunya. És a dir, una de les finalitats capitals de l'indult és neutralitzar el relat de l'independentisme radical que pinta a Espanya com una "antipàtica madrastra, autoritària i venjativa". I que en les seves versions més paranoiques descriu l'Estat espanyol com una dictadura encoberta.

Per descomptat, si aquest relat no hagués estat assumit per milions de catalans, Espanya no tindria de què preocupar-se. Però el problema és justament aquest: la inflamació social i ideològica de mitja Catalunya. I la prova que "desinflamar" és útil i necessari resideix en algunes dades incontrovertibles. Des del 2017 ha caigut el suport a la independència i també la xifra de partidaris de l'autodeterminació com a única sortida al conflicte territorial

En el turbulent any 2017, més de dos milions d'electors van donar el seu suport a opcions independentistes que seguien pregonant la ruptura unilateral amb Espanya. En canvi, en els comicis de febrer passat aquesta xifra s'havia reduït en més de 600.000 votants; el total no va arribar a el milió i mig. I aquesta caiguda va significar també que els defensors de l'autodeterminació i la ruptura com a úniques sortides a l'conflicte territorial han passat, d'acord amb els sondejos, de suposar més de la meitat d'aquests dos milions a tot just una tercera part. De fet, i a diferència del que passava anys enrere, els contraris a la independència s'imposen avui amb claredat als partidaris de la secessió, segons la majoria d'enquestes.

A partir d'aquí, qualsevol polític amb dos dits de front sap que les batalles més importants (com ho és un conflicte territorial i identitari) es lliuren en la ment i en els cors dels ciutadans. Ells són els principals destinataris de qualsevol mesura pal·liativa. I la batalla per la convivència no està perduda. Encara s'està a temps.

En aquest sentit, hi ha una dada clau de les enquestes que ho evidencia de forma indiscutible. Quan es pregunta als votants independentistes com se senten a Espanya, la resposta ofereix un ampli marge de maniobra per al retrobament: només una quarta part dels d'Esquerra o Junts i un terç dels de la CUP contesten que se senten com "un estranger en un altre país". En canvi, gairebé un 75% dels d'ERC, sis de cada deu de Junts i fins i tot prop de la meitat dels antisistema diuen sentir-se "al seu propi país"; és a dir, Espanya.

No es tracta, per tant, de practicar una indulgència candorosa o de canviar el cromo de l'indult pel de el suport parlamentari. I encara que fos així, del que es tracta és de revertir un malestar social que l'existència de persones severament condemnades segons els estàndards europeus no fa més que alimentar. Si hi ha visió d'Estat i intel·ligència política, és hora de guardar per un moment la calculadora electoral i aplicar mesures balsàmiques que tanquin ferides i ajudin a pacificar la societat catalana i les seves relacions amb la resta d'Espanya. Fins i tot l'espanyolisme més incommovible hauria d'estar d'acord amb aquest objectiu de reconciliació nacional. - Carles Castro - lavanguardia.com